Mirador | Principi d’inherència 

You can’t keep lying to yourself like this (to yourself)
Can’t believe you played yourself (out) like this

Amy Winehouse, «Me & Mr Jones», Amy Winehouse: Back to Black (2006)

Em despertava cada matinada amb la suor freda, completament desconeguda. Sempre cap a la mateixa hora i sempre amb un sotrac, com si no pogués conciliar el son amb el que fos que s’esdevenia als somnis. De fet, somiar, què és això? Ni ho recordo. No recordo la darrera vegada que vaig somiar ni tampoc en recordo els motius. El que jo voldria saber és per quin motiu ja no somiava. I, si somiava, per què no ho recordava? Tothom m’explicava —i encara em passa, que m’ho expliquen— i em deien que havia somiat això o allò altre. Jo havia de ser diferent. Ja de petita ho era, de diferent, però això amb els anys confiava que passaria, que em dissoldria en aquesta massa informe. Però, ah, resulta que a partir de certa edat, i això és abans de l’adolescència, no és així de fàcil de resoldre ni de canviar. Que si Núria cap aquí, Núria cap allà, que si fes això o sigues així. Jo era un subjecte sense voluntat pròpia, sas? Quantes vegades m’havien preguntat si aquella samarreta que em venia gran m’agradava? No cap. Quantes vegades s’havia plantejat si faríem res pel meu aniversari o pel meu sant? No cap. Era la nena que no ha de molestar, no ha de dir, només fer, callar i tirar endavant.

(Núria es mig recolza amb un coixí als genolls mentre s’aparta un floc de cabells del front)

Perquè això, de debò, de vegades m’ha fet pensar. I si encara tinc aquesta nena interior? Potser aquesta nena interior que l’únic que vol és agradar, vol ser dolça, vol ser cordial i que no vol molestar, no ho sé; recordo un dia que era davant del Forn del Cisne, a la rambla, i en sortia una olor meravellosa —de fet, em sembla que cap forn dels d’ara no té aquesta olor: i no dic que no en facin cap, d’olor, perquè sí que en fan, però no aquella. Doncs aquell dia vaig haver de suplicar que em compressin un panet. Ni un bastonet, ni un caragol; res, un simple llonguet.

(Núria canvia de braç de suport, es recull els cabells en una cua i s’arromanga les mànigues)

Un altre dia, recordo que érem a l’espardenyeria de la plaça de la Font. La plaça encara era normal, per dir-ho així, abans que l’alcalde Nadal cregués que el millor que ens podia passar era buidar-li les entranyes, fer-hi un aparcament i carregar-se les restes de la guerra; uns túnels meravellosos van quedar a la vista, uns túnels que no haurien d’haver existit mai, però que van salvar moltes vides diguin el que diguin alguns ara. Doncs aquell dia recordo que la dependenta, la senyora Paquita, i penso que sa filla Raimunda també hi era, va treure’m unes espardenyes i em va mirar, molt amable i riallera. Va ser la primera vegada que recordo que algú em tractés així. Em posava a davant de tot i de tothom perquè jo escollís. Jo! No algú altre. Ni ma mare, ni ma tia, sinó jo. Era com si aquella bona dona s’hagués adonat, o pensés, que jo em mereixia de poder dir la meva, d’escollir.

(Estén el braç, obre la tauleta de nit, d’on en treu una cigarreta llarga i prima, que encén)

Però per sort o per desgràcia hi ha coses que canvien i coses que no. Potser és que soc així i he d’acceptar-ho. I si soc nostàlgica i m’ho he negat fins ara? Potser és que em conec ben poc. Però, fet i fet, segur que soc nostàlgica: trobo a faltar els entrepans de Casa Boada, els bastonets del Forn del Cisne, l’olor de tabac i humitat que feia el Cau abans —no aquesta merda artificial d’ara que és el Cau, que ni els vàters fan olor de vàter—, i segur que si m’hi paro a pensar, segur, segur, segur que diria que Casa Corderet abans era diferent, perquè no hi havia aquesta histèria esotèrica d’ara —que t’he de dir que em fa riure una mica. Però el que trobo a faltar, de debò, i radicalment, són els pollastres a l’ast que fèien l’Antònio i la Carme. Refotre, que bons; quan s’ho van traspassar, les cues que arribaven a la cantonada del Portalet es van esfumar. I no m’estranya, perquè aquell pollastre és una merda com un piano. Però callo, callo i et deixo dormir, perquè al final tanta fullaraca sense sentit t’atabalarà.

(De fons, un bony amb forma humanoide dormita i assenteix; ronca en ben pocs segons, alliberat)

Però saps què? Les patates del Paraíso, però el Paraíso de veritat, eh, no aquest local nou amb tanta lluminària que han obert ara… Bé, ara, ara, potser no, que ja deu fer vint anys que són allà. Tant és. Un dia hi haurem d’anar, perquè aquí, a la Móra, què vols que et digui. Em sents?

(Se sent un sotrac i el remugar d’algú que vol dormir, però no pot perquè no li ho deixen fer)

Però saps què? No deixo de pensar-hi, en el Josep Maria. Assegut allà a la tassa, blanc i vermell. Aquell color vermell que només pot tenir la sang. Però és que presa canvia de color i molt que canvia. Però jo què sé, no m’encaixa res ni m’encaixa tot el que me n’han dit. Suposo que el més fàcil és que pensi en menjar i que hi pensi ara amb un regust de nostàlgia que m’espanta a mi i tot. Perquè suposo que és això, no? Nostàlgia. Com en diries, tu? Perquè potser és por, tot el que tenim. Sí, sí, també t’ho dic a tu. No et pensis que no em dirigeixo a tu. A qui voldries que em dirigís, sinó? Perquè segurament, ben clavat al moll de l’os, tot tarragoní té això: una enveja de si mateix, un neguit de pensar que hi ha coses que se li escapen d’entre els dits, d’allò que segur que sent que se li ha perdut, se li ha marcit, com tot el que toca que ho converteix en merda. No ho sé. I, saps què? Potser tot és una merda, però és la meva merda i això és sagrat. Tu, que ets de fora, no ho entendries. (Se sent un estossec que talla l’ambient i Núria se sobresalta, com si realment només pensés. Es gira sobre si mateix, tanca el llum de la tauleta de nit i l’altre, mig desvetllat, pensa que per fi podrà dormir com toca).

---