S’acosta Setmana Santa i amb ella arribaran els viacrucis. Però avui dilluns també ha començat un viacrucis, aquest metafòric, per a tots aquells camptarragonins que depenen del tren per anar a treballar, a estudiar o a fer el que sigui a Barcelona.
Avui comencen les obres dels túnels del Garraf i n’hi ha que fa setmanes que es mentalitzen i entrenen per a la gimcana. Aquest cop no es tallarà del tot el trànsit de trens, com va passar l’any passat amb les obres de Roda, però sí que es reduirà molt, perquè mentre durin les obres, uns tres o quatre mesos, només es podrà circular per via única entre Sitges i Garraf.
I comença l’aventura, sempre desagradable, d’un nou pla alternatiu de transport. Ves a Sant Vicenç, baixa del tren, puja al bus, si hi ha lloc, baixa al Prat, agafa un altre tren o un bus o el metro i quan vegis una llumeta a l’horitzó arribaràs a Barcelona. Alguns agosarats també provaran d’agafar l’R2 Sud, si és que els quadra l’horari i es poden encabir a la llauna de sardines. També n’hi ha que es refugiaran en els quatre trens directes que hi haurà al dia i que passaran per la línia de Vilafranca.
Que tardaran dues hores? És igual. S’estalviaran els transbords i ja hi estan acostumats. D’un temps ençà és el temps que tarden la majoria de trens per fer els cent quilòmetres escassos que separen Tarragona de Barcelona. Velocitat mitjana? 50 quilòmetres per hora. Ves que no us despentineu!
Hi ha una llegenda urbana que diu que fa vint anys aquest trajecte es feia en la meitat de temps. Però d’aquell passat, que ara sembla una quimera, ja només ens en recordem els que criem canes. Amb el temps, més que millorar sembla que haguem retrocedit al segle XIX, quan les vies estaven a mig fer i els trens anaven amb vapor.
Les obres dels túnels del Garraf, necessàries i urgents per la degradació de la infraestructura (les imatges fan feredat), arriben en un moment d’esgotament màxim dels usuaris. Els problemes constants al servei no són nous. Després de l’accident de Gelida s’han aguditzat, perquè s’ha fet evident que el rei va despullat i que les vies cauen a trossos, però els problemes venen de lluny i tenen un nom: desinversió sistemàtica.
Si és intencionada o no, no ens ho diran mai. Però els que en paguem les conseqüències som els que depenen del transport públic per moure’ns per la vida. Companys, sort en l’aventura.
Anna Plaza Poblet (1978) és periodista i teatrera. Màster en Comunicació Científica i Història de la Ciència. La podeu sentir a Ona la Torre.
Deixa un comentari