No sé si aquest article els agradarà, però trobo que aquest apunt bé es mereix que, si convé, les dues persones a qui el dedico m’estirin de les orelles pel carrer. Més d’una vegada, a l’aula, haurien fet bé d’aturar-me els peus, però aquest cop, com quan era el seu alumne a l’Institut Antoni de Martí i Franquès, si s’ho proposen, em penso fer el desentès. Si reviseu la programació cultural de la ciutat durant aquesta primavera, us adonareu que des del passat 4 de maig s’hi celebra la 33a edició de la Mostra de Teatre Jove, a la qual hem dedicat, des d’aquest mitjà, un dossier especial. Entre els dies 12 de maig i 2 de juny, es va poder visitar, al vestíbul del Teatre Tarragona, l’exposició El país d’Estellés, l’Estellés del país, que es va inaugurar amb un magnífic recital del cantautor valencià Andreu Valor. I dissabte es va cloure la 5a edició del Transvers, el Festival de Poesia de Tarragona, amb una programació que feia patxoca. Totes aquestes activitats tenen en comú, entre moltes altres coses, dos noms propis.
És clar, la Mostra de Teatre Jove no s’entendria sense el compromís dels deu grups de teatre que enguany hi participen, ni de la conselleria de Joventut de l’Ajuntament, que els agomboia i coordina, així com el Transvers no s’entendria sense l’Associació de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes (Apellc) ni totes les entitats i institucions que hi col·laboren. Però en la força dels col·lectius s’hi amaga sempre l’empenta d’algú, de persones que pensen a plantar llavors i que dediquen les seves hores lliures a fer-les créixer i consolidar-les. És el cas, sens dubte, de l’Anna Gispert i la Mercè Sardà. Aquests dies m’he preguntat com seria el món de la cultura a Tarragona sense elles. Menys dinàmic, això segur.
Segur que hi ha qui us en podrà parlar amb més profusió de detalls. No es tracta ara, tampoc, de resumir-ne la trajectòria. En tot cas, deixeu-me que us digui que totes dues són filòlogues catalanes i que van treballar juntes com a professores de llengua i literatura fins que, no fa pas tant, es van jubilar. Quan les veig, sempre amunt i avall, de reunió en reunió i d’acte en acte, em plantejo si no van més estressades ara que no pas abans.
La Mercè Sardà Pons deu ser ja la responsable que mitja ciutat s’estimi el teatre. Darrere les vocacions artístiques de joves de moltes generacions diferents hi ha el seu mestratge. Durant dècades va ser la directora de Vis de Vanadi, la companyia de teatre que va ajudar a fundar, l’any 1984, a l’Institut Antoni de Martí i Franquès. Arran del desè aniversari del grup, se li va ocórrer de muntar un Cap de Setmana de Teatre Jove que, amb el suport municipal necessari, va desembocar en l’actual Mostra de Teatre Jove. També ha estat implicada en el Teatre Ganyotes, del Club Vaixell, així com en l’Apellc, des d’on ha promogut el Transvers. Lul·liana, és també una enamorada de Bach i encara troba temps per tocar el piano, de tant en tant, a casa. Deu fer cosa de dos anys em va dir una frase que crec que la defineix: «Tot no ho podràs fer, però si pots fer una cosa, l’has de fer».
És normal que s’entengui bé amb la seva companya Anna Gispert Magarolas. Presidenta de l’Apellc des de fa una colla d’anys, jo la recordo impartint una assignatura de crèdit variable que es deia De la paraula a la festa. D’aquell primer experiment, en van acabar sorgint tot un seguit de treballs de recerca de batxillerat dedicats a les nostres tradicions festives, alguns dels quals es van editar en forma de llibre, com Santa Tecla en la Segona República (El Mèdol, 2007), d’Anna Follia Jordán, que he tornat a consultar fa tan sols uns dies. Neta de Pau del Blau, casteller destacat del segle XIX, forma part de l’Associació d’Amics de la Colla Jove i la veureu amb samarreta lila a moltes places del país. El 2017 va ser nomenada Perpetuadora de les Festes de Santa Tecla. Tant és capaç de muntar-te una ruta literària com d’impulsar un concurs de tiktoks filològics entre els més joves.
En aquesta vida no hi ha ningú imprescindible, i això el pas del temps ja s’ocupa de demostrar-ho amb una efectivitat implacable. Però les contribucions de l’Anna i la Mercè —que tendeixen a la discreció, com la majoria de persones sàvies que conec— són el reflex d’una actitud cívica que, enfront de tantes altres inèrcies que fan tant de soroll, cal ressaltar. Ens demostren, per exemple, que ser crític i proposar no són conceptes incompatibles, i que malgrat que el món pesi tant tots tenim capacitat de fer-lo millorar una mica, si més no en l’entorn que ens és més immediat. Últimament, sobretot a l’Anna, l’he sentida parlar amb preocupació de temes com la dificultat de trobar relleus al capdavant de les entitats, la responsabilitat de les institucions públiques, les dificultats de professionalització en el camp de la cultura —i alguns contrapunts del voluntariat— o el futur de la llengua. Si es tracta de pensar una Tarragona en constructiu, una Tarragona activa, una Tarragona que s’estima la cultura, jo les voldria sempre a la vora.
Enric Garcia Jardí (1992) és periodista. Ha escrit les biografies El maqui que encara lluita (Ara Llibres, 2025) i Senyor Boada (Ganzell, 2022). Ha estat guionista del pòdcast En defensa de Companys (Premis Sonor, 2026), emès a 3Cat. Premi Mila de periodisme per la igualtat de gènere (2026) i Premi Mañé i Flaquer de comunicació local (2023).
© Fotografia de l’autor: Marc Bosch.
Deixa un comentari