Algú hauria d’estudiar per què els tarragonins tenen la mania de veure el got mig buit. O buit del tot.
És com una ombra arrapada a l’ànima, malura mai diagnosticada ni estudiada pels especialistes locals, que n’hi ha d’haver per força. Ara que ja ha prescrit, no molestarà que ho diguem amb franquesa: Quan érem adolescents en el tardofranquisme, comptàvem els dies per marxar de Tarragona amb l’excusa dels estudis universitaris a Barcelona. Era la manera de tancar de cop i amb força vivències d’infant i començar el temps adult. Procuràvem trobar alguna facultat que no fos de les poquíssimes que impartien classes al vell edifici de La Salle. Havíem de veure món, és clar, descobrir altres indrets, circumstàncies i límits. Créixer. Però sobretot havíem de respirar, de sentir-nos lliures sense aquell pes inqualificable, impossible de definir en els nostres pocs anys d’experiència. Era com una segona pell indesitjada, llefiscosa. La càrrega de la indolència, potser, d’una negativitat contínua, irremeiable. Semblava que tot aquí fos una merda sense cap raó que ho certifiqués, que tot anés pel pedregar sense arguments lògics on basar-ho, que res valgués la pena a la vella Tàrraco, tan allunyada dels millors temps, decrèpita per decret d’alguna divinitat a la que no es podia portar la contrària.
Ni reconeixíem tan sols l’encert primigeni d’August, que de ruc no tenia un pèl. Tot era, perdoneu tanta vulgaritat, cagat i pixat, gairebé dolgut sinònim de tarragoní. No allotjàvem cap autoestima, ni orgull de pertinença. Fins i tot, dedicàvem el temps de lleure a fugir cap a Salou o Torredembarra, on no ens veiés ningú i ens deixessin en pau. El més a prop era Cala Romana. No volíem sentir-los remugar, entestats a trobar fatal qualsevol cosa que féssim. Les iniciatives culturals semblaven vedades. Potser semblarà hiperbòlic, però pesava, i tant que pesava. A banda d’algun cinema d’art i assaig, de passejos interminables per la Rambla o estades dignes de bohemi en cafeteries on aguantaven colles d’adolescents sense despesa, res no apareixia en l’agenda de distraccions. O això ens semblava. De tants i tants com vam tocar el dos, sense que ho acompanyem amb estadístiques, molts ja no vam tornar i sempre ens ha quedat un regust agredolç, d’injustícia perpetuada. Una altra mena d’exili. El desarrelament.
Ja no estem en dictadura i l’associacionisme ha recuperat el pols, la ciutat ha embellit i el ritme és ben diferent d’aquells dies foscos i llunyans. En la visita esporàdica, pots elaborar una llista llarga de pros i alguns contres a l’amic o familiar nadiu que encara manté l’inútil costum de la queixa continuada. Com sempre, si els tarragonins aprenguessin a ser justos amb la seva ciutat, com de diferent fora tot plegat. Si trobéssim —sempre el condicional manant— la manera d’abandonar el derrotisme, amb tendència inexplicable al catastrofisme, per a igualar, no aspirem a més, els habitants de qualsevol altra ciutat que saben pesar la correcta avaluació d’allà on viuen i estimen, guanyaríem autoestima, orgull de pertinença, satisfacció d’ecosistema i altres sinònims. Fins i tot, enarboraríem bandera, la que hauríem de portar amb naturalitat, a l’hora de proposar aliances i relacions d’enfortiment eternament postergades per ves a saber quines raons, excuses o banals incapacitats.
El territori, deixem-nos d’endergues, ho té absolutament tot i podria canviar la seva ambició de forma exponencial, girar com un mitjó, passar de la nit al dia si és que hi ha nit, que ho dubtem. Superar d’una vegada les anacròniques i estúpides disputes de campanar per anar plegats en el recorregut de futur proporcionaria una raó de viure i ambicionar ben poderosa, malgrat que pesi com plom el vol gallinaci de la nostra classe política i empresarial, sempre clavats amb els peus a terra, la mirada cap cota sense enlairar la vista a grans horitzons. Tarragona fent front comú amb Reus i Valls per tirar endavant projectes i tibar la corda que impliqui en la complicitat Salou, Cambrils i el sector turístic. Tots plegats en una unitat de força que proclami a les comarques del territori comú que ara sí, ara va de bo, per fi, ja tocava. I d’aquí, la comunió amb les mig penjades Terres de l’Ebre, sempre les grans oblidades i perjudicades per tanta desídia històrica, per aquesta nul·la ambició de lluir virtuts, poders, capacitats, projectes i potencials sonant l’orquestra sencera al compàs de la mateixa partitura, amb ganes d’interpretar-la de manera celestial. El que no en té un, ho compensa l’altre des de la voluntat de créixer, de guanyar pes, de projectar la veu per a ser escoltada en el país, que també necessita de nosaltres, d’un enfortiment de les nostres comarques.
Potser ja n’hi ha prou, per simple cansament històric, de presentar memorial de greuges comparatius redactats des d’una base depressiva, irracional, injusta amb la realitat. Prou de tenir Tarragona menyspreada, justificada si cau en mediocritats dient que d’on no n’hi ha, no en raja. Tocaria que ragés en abundància, però cal voluntat, esperit, ambició i deixar les excuses de banda. Per aquelles banals justificacions, molts de nosaltres, fills d’aquestes terres, no vam tornar per dipositar aquí esforços, capacitats, anhels i talents. Algun dia tocarà que algú marqui el punt de sortida per a una peculiar Renaixença d’unes comarques que ho tenen tot, absolutament tot, i no semblen capaces de creure-s’ho, obrant en conseqüència. Uns i altres, tots plegats, ens ho devem. Fa massa temps que aquest deute simbòlic, emocional, ens l’hem de pagar per començar a canviar i veure el got mig ple, que és com està si som objectius i hi ha una mínima voluntat de justícia. No és demagògia, ni populisme, és un enigma que mai ens hàgim plantejat fugir de la queixa sistemàtica i començar-nos a apreciar com mereixem en la nostra bellesa, en el nostre immens potencial brindat per una unitat mai requerida.
Temps ja d’erradicar aquesta ombra arrapada a l’ànima que ningú sabria ben bé com justificar i que, en política, ha caigut en tots els paranys on l’han volgut atrapar aquells que, prou ho sabem, no ens volen cap bé. Els que ens han ultratjat i confós, els que han rebatejat fa poc el que consideren un tros seu com Tabàrnia i parlen llengües alienes, de costums forans i maneres de ser i fer que ens volen imposar des dels temps immemorials de conquesta. I ara es veuen forts perquè ens ensumen afeblits, enganyats fins al punt de creure que el centralisme és barceloní i els mals venen del cap i casal, talment com si fóssim mallorquins o valencians alienats per la propaganda artera del poderós vencedor, sempre a punt per escriure la història que li convé i la massa embrutida s’empassa. Temps d’acabar amb xacres, que ja toca. O això o lliurar-nos fatalment, definitivament, en les indesitjades mans d’aquells inoculadors d’aquestes malures de l’ànima col·lectiva nostra.
Frederic Porta Vila (1957) és periodista. Tarragoní exiliat des de fa anys al barri del Poblenou, a Barcelona.
Deixa un comentari