Els moviments i debats engegats de fa un parell danys en relació a una possible àrea metropolitana al Camp de Tarragona han provocat que es recordin experiències passades de cooperació entre municipis. El cas més citat és el del Consorci del Camp de Tarragona i àrea d’influència, un intent frustrat per gegantisme i per indefinició de funcions, potser intencionats o potser no.
Però si mirem més lluny en el temps trobem un altre cas, també local i fet de baix a dalt, que va tenir molt més èxit, si més no temporal, perquè va durar prop de cinc segles. Es tracta de la Comuna del Camp, una associació de pobles del Camp de Tarragona, de composició variable i de funcions canviants en el temps, que va sorgir a iniciativa local i va tenir un paper important en matèria fiscal, defensiva, de construcció de camins i altres infraestructures, o de proveïments.
Seria una temeritat buscar semblances i diferències en excés. El marc legal d’aleshores era molt diferent, la naturalesa i funcions dels ajuntaments —dels consells o universitats; dels síndics o consellers— tenien poc a veure amb els d’ara. Però sí que hi podem veure alguns aspectes interessants.
I és que l’origen de la Comuna va ser la voluntat d’alguns pobles del Camp de defensar-se de les pretensions de l’arquebisbe de Tarragona de fer-los pagar una part de les muralles de Tarragona. A partir d’aquí, sovintejaren les trobades i acords dels pobles del Camp, en contra de l’arquebisbe o en contra del poder reial, i en defensa de drets i llibertats (i, més sovint, de no pagar) amenaçats per un i altre. L’organització es va anar formalitzant en ordinacions i privilegis, i la Comuna va adquirir un paper més proactiu, en la construcció de camins i ponts, en l’organització de la defensa contra els atacs pirates, o en auxili contra la pesta.
Ara bé, sempre amb aquest esperit d’unió contra el poder, o, més exactament, contra els poders —reial i eclesiàstic— que va fer que la Comuna s’aliés amb uns i altres en funció de les necessitats del moment.
No deixa de ser significatiu, però, que l’origen fou per defensar-se de pretensions tarragonines, una Tarragona, no ho oblidem, sota la jurisdicció de l’arquebisbe. Significatiu perquè, salvades les moltes distàncies, ens posa de manifest la no sempre fàcil relació de la ciutat i de la resta del Camp, i com, de vegades —massa vegades— ha prevalgut una concepció de la capitalitat com a privilegi que ha de ser reconegut per tothom. Encara en aquest procés metropolità que hem encetat, fa uns mesos es debatia, a l’Ajuntament de Tarragona, una moció que reclamava «la capitalitat de l’àrea metropolitana» per a la ciutat, com si aquest concepte de capitalitat fos propi de les àrees metropolitanes.
Aquest no ha estat un cas aïllat. Recordem les reaccions viscerals que va provocar el debat de la llei de vegueries —i qui sap, ara, on són les vegueries— en relació a si la llei deia o no —no, no ho deia— si Tarragona era o no la capital de la vegueria.
No sé si això és indicatiu d’alguna inseguretat —seria feina d’un psicòleg, no d’un geògraf— però el fet que sigui recurrent, sota diverses excuses —el nom de l’aeroport, el nom de la universitat…— fa pensar que alguna cosa hi ha. A Tarragona necessitem repensar i redefinir el nostre paper al Camp, i la manera d’exercir la capitalitat en la mesura que hi ha capitalitats a exercir. Una manera que no hauria d’anar lligada al butlletí oficial, a la delegació d’un govern més o menys llunyà —a Barcelona o a Madrid— o a uniformes o a serveis que obliguin la gent a venir, sinó una capitalitat feta de complicitats territorials, fruit de la seducció i no de la imposició, del servei i no de la obligació. Ens en sortirem?
Robert Casadevall i Camps, geògraf, ha estat professor de planejament territorial i urbanístic a la URV. Va formar part de la Comissió d’experts per a la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, l’informe Roca. Actualment treballa en una tesi doctoral sobre l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona.
Deixa un comentari