«Terra i ànima» és la secció en què Jordi Martí i Font ens dona a conèixer llibres i autors prioratins.
La Rosa Roig és la pedagoga més important i destacada que ha donat mai el Priorat. Marçalenca de naixement, ens podem apropar a la seva vida a través de la lectura del volum 38 de la col·lecció Menjavents de l’editorial mallorquina Documenta Balear, obra de la Francesca Comas i de la Maria Isabel Miró que va veure la llum el juny del 2001 en una coedició amb la tarragonina Edicions El Mèdol.
El llibre conté una selecció fotogràfica sobre la Rosa Roig i molta informació sobre la seva vida i pensaments. ‘Donya Rosita’, tal com li deien a Marçà els seus, el 1913 va acabar la seva carrera de mestra i va ser seleccionada per fer un viatge de formació de dos mesos a Bordeus, París i Brussel·les, d’on extrauria la seva concepció de l’ensenyament actiu que practicà durant els 23 anys que exercí la docència a l’Escola Normal de Mestres de Balears i posteriorment. Serà a les illes on desenvoluparà una intensa feina com a formadora però alhora com a personatge públic que defensarà els ideals de l’escola pacifista, feminista, progressista i cívica, del republicanisme en una paraula. La Rosa que arriba a les illes amb 23 anys es descobreix com una dona avançada i d’acció cívica, que creu en la regeneració de les persones a través de l’educació i pensa que la cultura pot canviar el món. D’aquí les seves relacions amb el món cultural de l’illa, la participació en la fundació de l’Ateneu i els seus articles a la premsa illenca. A la Normal esdevindrà una de les professores d’història més destacades i recordades de la institució.
Aquesta manera de ser la convertirà en blanc de les ires de la conservadora societat balear que l’assetjarà i, per exemple, l’acusarà de promoure la pornografia en les seves classes d’art perquè hi utilitzava làmines amb reproduccions d’estàtues gregues tal com havia vist que feien a l’Estat francès. La Rosa irritarà la societat balear perquè, com a dona, parlava amb paraula lliure i encara avui llegir els seus articles o els fragments que en recull el llibre és deliciós. Em va resultar especialment interessant la polèmica amb el Bisbat per la seva oposició a la participació dels infants orfes de l’illa en les comitives fúnebres que acompanyaven els morts que s’ho podien pagar.
La Rosa va salvar la seva vida davant del cop d’estat de Franco primer perquè es trobava a Barcelona i posteriorment perquè sempre va tenir qui va declarar a favor seu exculpant-la de les més diverses acusacions, des d’haver cantat «La Internacional» amb el puny clos fins a pertànyer a la maçoneria. Un dels seus exculpadors va ser el seu nebot Marcel·lí Gavaldà, destacat membre de la Falange tarragonina. Malgrat això, la sentència final que el règim feixista li aplicaria seria el desterrament a Castelló; els mestres ajuden a educar persones i que aquestes pensin i això és un perill per a les dictadures, ja se sap. Els seus darrers dies els passaria entre Marçà i Barcelona i el seu rastre humà i com a mestra tindria el reconeixement del llibre que avui ens ocupa i un carrer amb el seu nom a Marçà. Potser seria un bon moment per recordar-la i no oblidar-la més.
Jordi Martí i Font. Professor de secundària, doctor en Filologia catalana per la Universitat Rovira i Virgili (URV) i escriptor. Va treballar, durant quinze anys, com a periodista. Ha publicat obres d’assaig sobre anarquisme, independentisme, llengua i literatura, dues novel·les, entre les quals Secondina, crònica de la putrefacció (Pol·len, 2024), de ressons tarragonins, el poemari Misèria sense companyia. Obra poètica (fins ara) (Calúmnia Edicions, 2018) i reculls d’articles com ara Tarragona desballestada. Lleixiu de cendra i pixum (Lo Diable Gros, 2019) i Ni Nadal ni Setmana Santa (Riublanc, 2008). És membre de l’editorial Lo Diable Gros i va formar part del grup de música Llunàtics. Marçalenc inquiet, és un dels organitzadors de L’Ensofrada de llibres i vins.
Deixa un comentari