(Primer quart)
Aquesta història comença amb un home que vola. Chicago. 7 de febrer de 1988. Concurs d’esmaixades. És el torn de Michael Jordan. El 23 dels Bulls creua la pista. Vol agafar la màxima embranzida possible. Al darrere, un cartell de Gatorade. A banda i banda, desenes de fotògrafs busquen l’angle perfecte per immortalitzar la fita. La imatge de l’home que desafia la gravetat, enlairant-se des de la línia de tirs lliures, recorre el planeta. L’NBA ha trobat un filó. El bàsquet és el nou esport de moda. També a Bonavista. Neix l’equip de bàsquet del Col·legi Públic. Cristian Gómez Delgado (Tarragona, 1978) n’és un dels integrants d’aquella primera fornada.
«Al principi no m’hi veia», recorda. «Era massa baixet. Què feia jo jugant a bàsquet?». Però l’entrenador, el Queipo, li va dir que provés, que si volia i s’hi esforçava, faria d’ell un bon jugador. «Va ser de les primeres vegades que algú creia en mi, que em posava un repte. I vaig acceptar».
L’equip era tan nou i els recursos tan escassos, que quan va començar la lliga encara no disposaven d’equipament. «Cadascú portava una samarreta blanca de casa i amb un retolador negre ens pintàvem el número a l’esquena». El Cristian volia el 5, que era el dorsal del seu ídol, Galilea, el jove base del Barça, un jugador petitó, com ell, tot cor, però el número ja tenia propietari. «Crec que em van donar el 14».
Val a dir que el bàsquet li va canviar la vida. Ser un nen de barri als anys 80 no era precisament una pel·lícula Disney. «Em va servir de vàlvula d’escapament. Mentre jugava m’oblidava dels problemes de casa i això em va permetre tirar endavant».
El curs 1993-94, ja amb l’equip de Joan XXIII, essent cadet de segon any, va arribar el moment de més joia: campions de Tarragona i quarts de Catalunya! A més, va anotar els sis primers punts del partit definitiu del campionat i els companys el van escollir com el millor jugador de la temporada. D’aquella mateixa època li ve el sobrenom de Chicho. Li deien a l’institut per la seva semblança amb el personatge de dibuixos Chicho Terremoto. Des d’aleshores, tothom el coneix així.
(Segon quart)
«Chicho, tinc fred. M’estic morint». Aquestes són les paraules que el Cristian no es pot treure del cap d’aquella maleïda tarda. 14 de gener de 2020. El Cristian es prepara per anar a entrenar a bàsquet. Fa una estona que ha sortit de treballar. És un dels caps de torn de la planta de derivats d’IQOXE. De sobte, «sento una xiulada molt forta, i tot seguit una explosió que em va aixecar del terra. Em vaig espantar molt. Vaig mirar per la terrassa i vaig veure el fong. Sabia que allò era molt greu, però no m’imaginava que era a la meva planta. Vaig trucar, però ningú m’agafava el telèfon. Llavors vaig pensar a trucar a la porteria i allà em van confirmar el pitjor».
Ràpidament, després de deixar a la família tancada al lavabo, que «és el lloc més aïllat de la casa», va marxar junt amb un company de feina cap a la fàbrica. «Ens vam haver de saltar dos controls. Els Mossos ens van seguir i ens van aturar a l’entrada. Va ser un moment de màxima tensió. Un cop aclarit, ens van demanar que ajudéssim a identificar els treballadors que havien quedat allà dins. «A mesura que anaven traient la gent, jo ratllava els seus noms del quadrant de feina i els enviava cap a l’ambulància. Tothom sortia ferit o en estat de xoc». Malgrat els esforços, «em faltaven tres persones». Dues van arribar en llitera. «Un d’ells em deia que tenia fred. Que s’estava morint…». La deflagració el va agafar de costat, a uns 30 metres, quan tornava de fumar. «A l’altre, no el reconeixia. Vam haver de tallar-li la roba del braç per veure si duia tatuatges… Era el meu relleu. El cap de torn. La tarda anterior jo mateix l’havia substituït perquè s’havia quedat a cuidar la seva filla, que no es trobava del tot bé».
Ja només faltava el cap de planta. El van localitzar l’endemà. El seu cos havia quedat sota les runes.
(Tercer quart)
Els dies posteriors a l’accident van ser un calvari. Al Cristian li va tocar el paper de representant dels treballadors a la Vall d’Hebron, donant suport a les famílies, «però què els has de dir? Com els pots consolar?», es pregunta. Després van venir els funerals, el bloqueig, les ganes constants de plorar, els psicòlegs… «Vaig tocar fons, no em podia ni moure. No volia parlar amb ningú. No volia tornar a la feina. Quan creuava el pont i veia tota aquella ferralla era com entrar a l’infern».
La situació havia esdevingut insostenible, però els maldecaps venien de molt abans de l’explosió, en concret, «de quan em van nomenar cap de torn. Em vaig arribar a pensar que la fàbrica era meva. Jo volia fer les coses bé, soc molt autoexigent, volia quedar bé amb els de dalt i amb els de baix, tenir a tothom satisfet i això era impossible. Estava en joc la meva salut mental i, sobretot, la meva família. Ho pagava amb ells. Tota aquella pressió sortia quan tornava a casa. Eren ells els que m’havien d’aguantar». El resultat, cinc microinfarts.
«Allò no podia continuar, n’era conscient. Però les factures no es paguen soles».
(Quart quart)
«L’actitud marca la diferència». La frase es pot llegir en una pissarra que penja d’una de les prestatgeries del Buda de la Fortuna. «Em serveix de brúixola». M’ho explica mentre atén darrere el taulell. Porta unes crocs. Se les posa tan bon punt entra a la botiga. Aquí s’hi sent còmode. Es coneix el nom de tots els clients. Els pregunta per la família, per la feina, pels estudis, pel dia a dia… «El meu objectiu és que la gent surti d’aquí millor que ha entrat, amb un somriure». Si algú s’ha deixat les ulleres, ell mateix li apunta els números de la Primitiva.
Sí, el Cristian ha recuperat la il·lusió. En el moment més complicat de la seva vida es va obrir una petita escletxa. La seva dona, la Lourdes, es va assabentar que traspassaven per jubilació l’Administració de Loteries de La Canonja. I no s’ho van pensar. Bé, de fet, sí. «A mi em feia por començar de zero. Tenia por al fracàs. Que no arribessin els quartos…». Però la seva dona li va donar l’empenta definitiva. «Estic aquí gràcies a ella». Un tatuatge romàntic al canell n’és la prova. En porta vuit. N’hi ha per als fills —el Raúl i la Noemí—, per al bàsquet —és clar— i per al Barça. «Miro de tatuar-me els esdeveniments que han marcat la meva vida. Allò que és realment important», comenta.
Ara toca la paraula run. Les curses de llarga distància s’han convertit en la nova passió esportiva del Cristian. «Quan corro em sento lliure». És la mateixa sensació que va experimentar per primera vegada, després de molt de temps, el dia que va decidir definitivament plegar de la feina.
NOTA: segons repassa el Cristian, dels treballadors que es trobaven a la planta sinistrada la tarda de l’accident —per un motiu o un altre— cap continua a l’empresa.
* Recomanació: Per saber-ne més sobre l’accident d’IQOXE, podeu llegir el llibre dels periodistes Toni Orensanz i Rafa Marrasé La gran explosió (Folch&Folch, 2023).
(Fotografies: Carlos Izquierdo Abellán).
Carlos Izquierdo Abellán (1978). Periodista sense equip. Fascinat amb el cromatisme simbòlic de Magritte i el gipsy rock de Las Grecas. En l’actualitat, ven els seus articles culturals a Wallapop.
Deixa un comentari