Mirador | Quadern de bitàcola

33. Un record

Tinc un record d’infància que mai no m’abandona. La pluja cau trista i suau, com cansada. No hi ha llampecs, però sí, de vegades, un tro perdut o llunyà rondina i, de seguida, para, queda en suspens, potser cansat també. Alguna senyora ha tret unes torretes al carrer. Allà hi són, a la vorera, quietes, sota la pluja, grogues, verdes, blaves, vermelles. Les azalees, les begònies, les campanetes sí que es mouen, ballen entre els fils d’aigua, que cauen rectes i dolçament. Els geranis semblen feliços. La meva mare obre la finestra sense por de què la pluja entri a la casa. Treu el braç nu i em demana que jo també ho faci. «Aire fresco con restos sueltos de aire caliente» em diu. La veig ara mateix, somrient, com ara somric jo.

32. Potau o Pitauto

A Luis Miguel Potau de la Muela tothom el coneix pel cognom, Potau. Jo tinc un altre apel·latiu que només jo utilitzo, Pitauto, i ell tot seguit contesta: «Yo amo el arte». I em parla de l’església de Sant Agustí. M’explica que Baltasar Gracián comença en aquell convent el seu noviciat i que, anys més tard, arriba a ser vicerector. Em parla dels esgrafiats de les parets i de l’interior de l’església, del seu barroquisme clàssic (i aquí aixeca les celles). Em confessa que és feliç perquè viu a l’edifici del Zodíac. Des de la rambla es veuen els laterals dels balcons amb els signes del zodíac. Els va fer Santiago Padrós. «Y dentro, una maravilla mayor», em diu: un immens mosaic amb l’amfiteatre, la catedral, l’arc de Berà…

31. Don Juan

El primer quart del segle XVII, surt a escena don Juan Tenorio. Tirso de Molina n’és l’autor d’una obra amb dos títols: El burlador de Sevilla y Convidado de piedra. Don Juan ha de fugir de Nàpols, s’embarca correcuita cap a Sevilla. Naufraga a la costa de Tarragona. Ell i el seu criat, Catalinón, arriben a la platja. La jove Tisbea, una gentil pescadora, s’apropa i només veure don Juan l’acull a la falda. Diu: Mancebo excelente, | gallardo, noble y galán, | volved en vos, caballero. No vol apartar-se d’ell, el porta a la seva barraca: Que a mi choza lo llevemos | quiero […] | reparemos sus vestidos. El diàleg de la seducció és espurnejant. Tisbea queda rendida. Després de passar la nit junts, don Juan l’abandona i fuig amb els cavalls d’ella. A Sevilla li esperen.

30. El mirall

També aquell dia es va aixecar amb una mena de calma que simulava ser estabilitat, un aspecte proper a l’equilibri, la forma més fràgil d’una petita satisfacció de l’ànima, o fins i tot una subtil aparença de pau. Així va donar per finalitzat el seu període de somni sense somnis. Després, els sonors alleugeriments en la tebior de l’excusat, els llampecs urgents i freds de l’aigua de l’aixeta. I una mirada furtiva dirigida al mirall junt amb una paraula solitària que es va perdre de seguida. I aquell rostre amagat al fons del vidre: els ulls o els residus que queden del passat, la delicada frontera entre el moviment i la immobilitat, entre el temps que es va desfent i la mínima eternitat del present.

29. La gentada

De l’home que ahir era jo gairebé no queda res, sinó la inversemblança i l’angoixa. Doncs no és creïble que en aquest moment travessi un pas de vianants i camini amb tristesa matutina sobre les espatlles. També m’acompanya la utilitat passatgera dels conceptes prestats. I aquesta gentada al meu voltant. I una contínua llum plomissa, mortuòria al cel. Impossible determinar un rumb. De sobte, al davant d’un portal, una vella, de genolls, borda a quatre potes. Intenta aconseguir que un gat raquític i d’ulls lleganyosos torni a entrar a la casa. Impossible determinar el rumb de les meves passes, impossible fer alguna cosa més que donar forma escrita a la desgràcia.

28. Teresa León

Teresa León Amo comença escrivint contes. Després escriu poemes. Al principi, els versos són llargs versicles amb unitat de sentit i recorden la naturalesa narrativa dels relats: Des d’aquesta finestra fosca de parets humides | contemplo les passes anodines d’aquesta ciutat morta («Ciutat morta»). Més endavant, els versos es condensen i el pes narratiu es dissol per deixar pas a allò més íntim: Agafaré el timó | i remaré ben endins | i el cap serà l’horitzó | d’una mar plàcida («Com una mar embravida»). Teresa escriu versos en català i també en castellà i ens deixa un poemari pòstum, La deriva (2023), i versos que són una tremolor o un calfred: Soy un cauce por donde circula | la materia invisible del aliento («Ofrenda»).

27. La infància

¿Per què continues venint, imatge llunyana de la infància, i immediatament fuges? Et veig, et sento. Sé que hi ets, fràgil i lleu com les fulles caigudes del lledoner, i de seguida t’evapores. Et parlo. Ja no em sents. Has deixat en mi un somriure breu i trist. Des de la distància infinita que ens separa, ¿qui, si no jo, et seguirà invocant, quan ni els déus se’n recorden de tu? Jo mai trencaré el petit fil de memòria que ens lliga. Però tu, obstinada, vens a mi, fuges i ni em parles. Apareixes de sobte i te’n vas al instant. I tu continues venint en cops diminuts, descompassats i ràpids, jugant a l’atzar i al misteri. ¿Per què continues venint, imatge llunyana de la infància i de seguida fuges? ¿Què esperes de mi?

26. El lledoner

Arriba el sol del matí des del lledoner que hi ha al davant del finestral de casa. S’escampa pel terra, irromp sobre la taula, omple les estanteries i els llibres. És als llibre on més li agrada posar-s’hi al sol. El blanc immaculat de les pàgines s’aviva d’una forma desmesurada, adquireix l’enlluernament de la cal a les parets del sud, de la llet fresca dins el tassó de la infància. La vida és sempre sorprenent: Ocupem el temps en saber moltes coses i deixem passar el més elemental, que acostuma estar tan ple d’infinit. Allò que és simple és sempre complex. I en aquesta complexitat hi cap l’univers. José Hierro ho diu: Tarde se aprende lo sencillo. | Tarde se encuentra la hermosura («Mis hijos me traen flores de plástico», Libro de las alucinaciones, 1964).

25. Toni Tur

Toni Tur Ferrer escriu bellíssims contes sobre el mar, la seva antiquíssima respiració, l’essència, la vida. Toni no es conforma amb parlar del mar, parla amb ell directament. El conte «El naufragi» s’obre amb un lema de Joseph Conrad molt significatiu: «El mar mai ha estat amic de l’home. Com a màxim, còmplice de la seva inquietud» (The mirror of the sea, 1906). Toni el 2009 publica el llibre Blanc, blau i negre i altres narracions. Al calaix descansa un inèdit: D’aquí i d’allà. Relats per a les nits d’insomni. Mostra la seva perícia per transformar una anècdota en una porció de vida. He sentit com explicava allò que havia viscut o havia presenciat. Setmanes després he llegit aquella història en un conte: Toni convertint en literatura allò que no ho era.

24. La Rambla I

No són necessaris ulls especials per percebre una rambla deserta encara que hi hagi gent. Una rambla deserta no és una rambla per la qual no passa ningú. És una rambla per on els que passegen vagaregen per ella com si estigués deserta. És una inquietant paradoxa. Francisco de Quevedo la va expressar amb un bellíssim hendecasíl·lab: Huye la multitud descaminada (El Parnasso español, 1648). M’envaeix una mena d’antic i innominat tedi al contemplar els rostres, de vegades grotescos, de vegades inacabats, que no miren ningú o miren al buit, mai saluden. Sembla que fugen, o avancen perseguits ningú sap per qui, marxen en qualsevol direcció i sense esperar res. Camino per una rambla deserta plena de gent i de cansament.

23. Els saludables

Vergílio Ferreira titula una secció «A seita dos saudáveis» («La secta dels saludables») al llibre Pensar (1992). Indica quins són els seus aliments essencials i també els que tenen prohibits. Es deté particularment als inevitables actes diaris: mengen poc i moltes vegades al dia encara que no tinguin gana, es fiquen al llit d’hora, fan molt d’exercici físic, eviten el sedentarisme, vigilen el pes… Vergílio Ferreira es pregunta per què volen la vida si no és per utilitzar-la. Ell mateix es respon: «O objetivo deles na vida não é vivê-la, mas reduzir a felicidade ao mero fato de tê-la» («El seu objectiu a la vida no és viure-la, sinó reduir la felicitat al simple fet de tenir-la»). ¿La vida? ¿La felicitat? En aquest cas concret tindrà sentit continuar amb el dubte.

22. Cent anys

¿Què pensaran de nosaltres d’aquí a cent anys? ¿Com sentiran allò que avui sentim? ¿Què opinaran sobre les nostres idees d’ara? Perquè tot envelleix, també els conceptes, les mirades, els punts de vista… ¿Les idees també? Llegeixo un text d’opinió o de crítica de fa quaranta o cinquanta anys. No és l’assumpte que tracta el que ha envellit, sinó la manera d’enfocar-ho, d’interpretar-ho: les idees s’han ressecat. No han deixat d’existir, però s’han fet trencadisses, fràgils, s’esmicolen. De vegades, semblen fins i tot infantils. ¿Què pensaran de nosaltres d’aquí a cent anys? ¿Hi haurà algú que miri cap a nosaltres amb certa comprensió, i, el més difícil, amb una mica d’afecte o de commiseració?

21. Llorenç Brell

Llorenç Brell Batalla és dissenyador gràfic, dibuixant, pintor. Amb un llapis de grafit als dits, en un traç, dos, tres apareix una figura en moviment. Pensa en un logotip durant dies. De sobte, reparteix ratlles i lletres, formes i paraules. He presenciat com decideix la distribució de grafies per a un ex libris. «Cada lletra ―diu― té la seva ànima. M’hagués agradat dissenyar un alfabet sencer, la tipografia total». Quan pinta a l’oli, canvia sovint de pinzell, i agafa sempre el més petit. Es deté als detalls. Finalment, deixa a un angle del llenç la figura d’un paper en blanc. «Velázquez ―diu molt seriosament― sempre deixa un paper en blanc, escrit per l’altre costat. ¿Qui sap què hi posa?».

20. Llegir I

És estranya la sensació de llegir una pàgina que hem escrit. I també llegir l’antiga carta que vam rebre i estava oblidada. Al darrera del que llegim percebem la persona que la va escriure. Ara, de sobte, retorna. La sensació és molt evident en la carta d’un amic o d’un antic conegut, o una carta familiar. Però també nosaltres mateixos sortim a la superfície quan continuem llegint aquella carta oblidada o aquella pàgina ara recuperada. No ens reconeixem. No és a mi, sinó a una altra persona a qui van dirigides aquelles paraules. No soc jo qui va escriure aquella pàgina. ¿No soc aquell que era quan, en aquest moment, estic al davant meu? ¿He caminar fora d’aquells límits i ara soc un altre?

19. Els llaüts

Sebastià Juan Arbó al llibre Memorias. Los hombres de la ciudad (1982) recorda quan a la seva infància i joventut els llaüts baixen i pugen per l’Ebre. El trànsit pel gran riu és intens i hi ha viatges regulars. També està el vaporet de rodes. Va des de Tortosa als pobles de la ribera: Anita és el seu nom. En ell embarca moltes vegades des d’Amposta a Tortosa. Els llaüts són molt abundants. Pugen fins a Zaragoza i, al baixar, arriben als últims pobles, Jesús i Maria, la Cava. En aquests llaüts hi venen molts aragonesos, pastors, artesans, gent treballadora i, sobretot, noies joves. Fugen de la misèria de casa seva i busquen servir a qualsevol casa rica: els esperen moltes hores diàries de feina mal remunerada, i no poques foscors.

18. Un retrat

Gaziel, a Madrid, a la segona dècada del segle xx, visita tres artistes una mica més joves que ell. Són el pintor Miquel Viladrich, el poeta Rafael Lasso de la Vega i l’escultor Julio Antonio. Els tres comparteixen «un taller esbatanat i altíssim, a la Ciudad Lineal, un d’aquells suburbis erms, pelats, horribles». A la gran golfa, buida i sense parets, l’escultor desbasta a cops de martell i d’escarpa un informe bloc de pedra granítica. «No sé qué haya aquí dentro» ―diu― «pero algo ha de haber». Gaziel, a Tots el camins duen a Roma (1953), fa un retrat de Julio Antonio: «És un minyó obert, rialler i simpàtic, colrat de cara i d’aspecte sa, amb tot l’aire d’un pagès del Camp de Tarragona: cabell negre, dents blanques i ull viu».

17. La ciutat I

Un passeig per la ciutat i percebre la caiguda, la derrota, l’esfondrament. Tot és estrany. Hi ha una sensació de què tot està desfigurat, deformat, arrasat: carrers orfes, sense sol ni vianants, portals tancats o obscurs, desídia o corrupció entrevistes a través d’algunes portes obertes. ¿Com es pot viure aquí? Hi ha voreres atrotinades i, a banda i banda, llargues rengleres d’antics comerços abandonats. Els cartells, «En ven», «Es lloga», «Es traspassa», indiquen un obituari que espera una impossible resurrecció, que continua o es desplega per la malla de carrers adjacents. ¡Quanta memòria perduda! Són carrers estranys, lletjos, maldestres, corcats per l’abúlia, la forma definitiva de la incapacitat i la inoperància.

16. Josep M. Pena

Josep Maria Pena Domingo publica uns poemes el 1979 a la revista El Balcó. El mateix any obté el Premi Domènec Guansé amb Fragment (1980). I Llibre de coixí apareix a la revista La Tramada. El 1981 guanya el Premi de Poesia Tarragona amb Cercles de guix. Molts anys després, publica el poemari Seqüència (2000). La seva poesia és, alhora, clara i densa, sense confortables enganys ni miratges seductors. És un poeta substantiu: no posa títol als poemes i, sovint, no fa servir signes de puntuació. El lector ha de rellegir versos i prendre certes decisions: Les claus estan de més | les interpretacions | els símbols | tenacitat dels fets | que en imposar-se trenquen el sentit | la presència | el record | coses que ja no volen ser paraules.

15. Guerra Gran

Gaziel és corresponsal de la Guerra Gran des de principis de desembre de 1914. És el cronista de La Vanguardia, tant sobre els moviments en els diversos fronts a França com a la rereguarda. Escriu més de tres-centes cròniques i, ja de tornada, el 14 de febrer de 1919, dona una conferència a la Junta de Dames de Barcelona: «Dones a la Guerra Gran». Seves són aquestes paraules: «Al front, de dones, no se’n trobaven. Però a l’interior dels pobles en guerra ho omplien tot, i varen acabar per fer-ho gairebé tot. Les llars abandonades pels homes, les botigues, les oficines, els conreus: de mica en mica, anaren assumint les tasques abans exclusivament confiades als qui eren al front desplegant unes facultats d’adaptació insospitades».

14. La finestra

El cel a través de la finestra, el que hi cap al rectangle limitat i concret. Pertorba i relaxa la ràpida aparició de la bellesa: un blau canviant, dibuixat a brotxades variables i grosses. I, en un vèrtex de la finestra, un núvol blanc, un cabdell oblidat, un petit volum que sembla fer mal la carn blava. ¿Com entendre la sobtada aparició de tanta bellesa? Josep Pla, a les primeres pàgines del Quadern gris (1967), ho explica: Parla d’un viatge, el 27 d’octubre de 1918, en tartana i de la visió que, assegut a dins, ofereix l’arc. Escriu: «a través de l’arc de la tartana, no hi ha res lleig. ¿Per què l’arc és la forma de l’arquitectura […] més susceptible d’accentuar l’instint humà per la bellesa? […] ¿És potser la limitació que l’arc implica l’origen d’aquest fenomen?».

13. Torre quadrada

El 1947 el poeta i diplomàtic brasiler João Cabral de Melo Neto arriba a Barcelona. De seguida entra en contacte amb pintors i poetes. L’any següent, funden la revista Dau al Set. Tan intensa és la relació amb la ciutat que hi publica dos poemaris, Psicologia da composição com a fàbula de Anfion e Antiode (1947) i O cão sem plumas (1950), ambdós a la col·lecció que ell mateix crea: O Livro Inconsútil. Algun dia de 1954 o de 1955, a Mont-roig del Camp, compon el poema «Campo de Tarragona»: Do alto da torre quadrada | da casa de En Joan Miró | o campo de Tarragona | é mapa de una só cor. | […] | No campo de Tarragona | dá-se sem guardar desvãos: | como planta de engenheiro | ou sala de cirugião. Ho inclou anys després al llibre Paisagens com figures (1961).

12. Jordi Vives

Jordi Vives Conesa, caminador i viatger incansable, escriu dos llibres. Només en publica un, que té paraules en tres llengües: Urquman. Cap a la Cordillera (1990). Abans conviu amb una comunitat quítxua, n’aprèn la llengua i camina volcans. El seu somni és recórrer el Qhapaq Ñan, el «camí principal» o «camí del senyor», el camí de l’inca, que unia Quito i el Cuzco. L’experiència i, sobretot, les persones que troba respiren en aquest llibre entranyable i estrany. També escriu Terrànea, que narra una travessia pel Pirineu, des de la costa atlàntica fins a la mediterrània. Jordi, estimat amic meu, ¿qui et recorda? Jo et celebro i jo et canto: Som una lleugera línia en el temps, | però també som qui ens estima i ens espera.

11. La mel

Gabriel Miró publica en 1917 Libro de Sigüenza, el seu llibre més personal: Sigüenza és l’alter ego de l’escriptor. Al capítol titulat «Campos de Tarragona», narra un viatge amb tren. Es llegeix: «el cielo […] redundando el paisaje, como la miel caliente que penetra en el pan». Joan Perucho en 1960 publica Les històries naturals. Narra les aventures d’Antoni de Montpalau, un científic naturalista que persegueix Onofre de Dip, un cavaller al segle xiii i vampir al segle xviii. Al capítol «Camí de l’aventura», l’expedició científica recala a Tarragona. Es llegeix: «El sol feia sortir el color de mel de les pedres». Gabriel Miró i el cel, Joan Perucho i les pedres de la casa de Pilat. I la mel com un incendi solar.

10. La Capona

El «repic barroc de la Capona» escriu en prosa el poeta Agustín Gutiérrez. Sento els tocs de les hores moltes vegades al dia i a la nit. És el ritme de la respiració del temps. Imagino el brollador d’aigua que és el temps. Pensem que llisquem pel temps, que ens movem del passat al futur, que el present no s’atura. ¡Atura’t, instant, ets tan bell! diu Goethe a través de Faust. El present, fet de passat i de futur, no es deté. Però la Capona paralitza a petits cops de metall el riu d’Heràclit. Ens mira, descansa en el seu avenç inexorable. Un hendecasíl·lab de Jorge Luis Borges explica el que la Capona està dient: El tacto del volumen que buscamos («La clepsidra», La moneda de hierro, 1976).

9. Xec

«Xec» va ser la primera paraula que vaig entendre perfectament a ciutat. Jo tenia quinze anys. Tothom de la meva edat la pronunciava a cada frase. Aquests dies la llegeixo als cartells que promocionen el romesco. És aquella paraula que jo a diari sentia i des de fa anys ningú pronuncia. La multitud adolescent i jove de la ciutat deia «xec»; la del sud, «xeic». És un senzill vocatiu, una crida d’atenció dirigida a la persona amb qui s’està parlant. Equival a «xic» o a «noi», però té més força, com si hagués nascut a la gola amb un impuls més poderós, com si la fletxa partís d’una tensió més gran a la corda que flexiona l’arc. La paraula «xec» disparava la meva atenció de quinze anys. Ara l’he vist als cartells dels fanals de la rambla. No és igual.

8. Agustín Gutiérrez

Agustín Gutiérrez Pérez és periodista i poeta. En un llibre en prosa parla del «repic barroc de la Capona» per referir-se al toc sinuós i allargassat de les campanades. El 1998, va prologar el meu primer llibre de poemes. Tenia forma de missiva. La signava «el viejo roble grande». Era una prosa lírica que expressava el lament per la fusta malbaratada en llibres prescindibles i innecessaris. Al final, un mínim comentari al marge acaba així: «Y la madera, en este libro, es Juan. La canción viene impresa». Sense dubte, el seu pròleg superava els meus poemes. Perquè el poeta és Agustín: Ahora que el tiempo enciende | palabras en mis manos, | y los lobos del invierno | acunan ceniza acurrucada | por las venas cotidianas, | quiero soñarte.

7. El mar (I)

Fa temps que no vaig a veure el mar. En realitat ―ho confesso― mai he anat a veure el mar. He anat a veure la seva realitat lleugera i immediata: les onades que s’apropen en ordre i en desordre, l’escuma que es desfà deixant lletres a l’aire, amagades o illegibles, la sorra i les roques envaïdes i després allunyades de l’aigua… I tot torna a començar i es repeteix una vegada i un altra… Aquest mar que veia és una mena de joc repetitiu, allargassat i constant. El mar ha de ser un altre ésser, una mena de boira o nebulosa, confoses i multiplicades en emocions, en memòries, en lligams indefinits, en enigmes, una espècie de casa deshabitada. Soc de terra endins: Per a mi, el mar és un abisme.

6. El pessimista

Escriu Fernando Pessoa en Livro do Desassossego (1982): «Ser pessimista significa encarar tudo como algo trágico, e esta atitude é um exagero e um inconveniente». És una exageració perquè ¿i les tardes en què tot succeeix moment a moment, en escenes consecutives, amb el pautat ordre del creixement dels arbres? I també és un inconvenient perquè és resignació contemplar la vida i sentir pena d’ella. I és conformitat pressentir l’abisme i asseure’s a esperar que arribi. El pessimista imagina una tragèdia que no està escrita, que és com gaudir de la predestinació. Tot això sembla còmic. Fernando Pessoa ho escriu amb bellesa: «É o lamento inútil daquilo que é considerado fatal».

5. El carrer

Pressentia que el seu destí s’elevaria en el moment en què qualsevol transeünt el llancés una mirada que fos més enllà d’un insignificant cop d’ull. Tothom caminava als seus assumptes, les finestres s’obrien i es tancaven sense soroll ni figures, els caps apareixien i desapareixien, els nens passaven amb la càrrega de les motxilles a l’esquena, els gossos esperaven al davant de les portes de les carnisseries algun miracle. Ell ja no: ¡Cap mirada furtiva! El terra, poc a poc, es desfeia sota els seus peus, el carrer s’enfonsava, les cases queien. Tots els ulls, davant seu, es contreien deixant només dues mínimes esquerdes horitzontals als rostres.

4. El vent

Una gran còlera s’aixeca molt lluny i es dispersa esbojarrada. Recorre el món. Una força irada i abstracta, un crit pesat i constant, un xiscle tossut i obtús, lladrucs de centenars de gossos, o d’un sol gos gegant. Porta darrere seu un rastre arcà, una memòria lúgubre, hiverns misteriosos, nits fosques i tristes, antigues, oblidades devastacions, tempestes amb nom i sense nom. Brama amb violència. S’hi acosta. Els seus crits porten pors antigues, ancestrals. El pànic que provoca t’empeny cap a casa. El sents ara per damunt de la teulada i recordes plors infantils. Finalment, l’esplèndid hendecasíl·lab d’Esperanza Ortega: Ya volverá el viento a su jaula de aire («Me ha despertado el viento», Los versos de mi amiga, 2026).

3. Pío Gómez Nisa

Pío Gómez Nisa dirigeix Diario Español de Tarragona des del mes d’abril de 1975 fins a 1980. Venia de dirigir Diario de África (Tetuán), El Telegrama del Rif (Melilla) i El Eco de Canarias. Però és un poeta entre poetes. A Tetuán, junt amb Trini Sánchez Mercader, havia treballat a la revista literària Al-Motamid. Verso y prosa, que només publicava temes i autors relacionats amb el Marroc. I amb Jacinto López Gorgé fundà a Melilla la revista Manantial. Cuadernos de Poesía y Crítica. És autor de tres llibres de versos: Anticipada voz (1950), Cuaderno de tres sonetos y una variación (1953) i Elegía por uno (1956). En 1956 apareix en Al-Motamid el poema «Digo amor»: mi corazón entre tus dedos | es fruta que has mordido | mi corazón | mi voluntad como una espiga.

2. La llengua

Vergílio Ferreira escriu: «Mudar a linguagem já é mudar o pensamento ou o tom do pensamento» (Pensar, 1992). I poc després: «Mudar de idioma é até mesmo mudar a percepção mental». De les infinites casualitats, accidents, coincidències, desacords de què cadascú parteix, des de la família fins a l’ambient en el qual aprèn, el paisatge d’origen o de la infància, els llibres que es llegeixen, fins i tot els que mai s’han llegit però també hi eren, el que hem estat per nosaltres mateixos i el que els altres han estat fent en nosaltres… Infinites són les contingències que encara continuen succeint, formant part del que som. La llengua és una possibilitat més. Es pregunta Miguel Ángel Curiel «¿Cómo hubiera sido yo en otra lengua?» (Escribir, 2025).

1. La sospita

La còmoda, concebuda sospita de l’existència d’un déu indiferent o hostil que no fa més que donar forma al caràcter sever, inexpugnable, assolador del món, la seva mirada quieta, intransigent, fixa en les criatures, i la seva mà gegantina jugant a cops entre l’atzar i la casualitat. Però no. No hi ha cap déu que col·labori en la misèria i en les desgràcies dels homes. Per expandir el saqueig i la devastació només fan falta unes quantes paraules. Els crits, els xiscles, la fulminació, l’abatiment, la caiguda al precipici, la desesperació i el buit són experiències tan habituals i conegudes entre els homes i el món com l’abúlia o la commiseració.

Quadern de bitàcola és la proposta setmanal de reflexions literàries escrites per Juan González Soto.

---