Mirador | Quadern de bitàcola

12. Jordi Vives

Jordi Vives Conesa, caminador i viatger incansable, escriu dos llibres. Només en publica un, que té paraules en tres llengües: Urquman. Cap a la Cordillera (1990). Abans conviu amb una comunitat quítxua, n’aprèn la llengua i camina volcans. El seu somni és recórrer el Qhapaq Ñan, el «camí principal» o «camí del senyor», el camí de l’inca, que unia Quito i el Cuzco. L’experiència i, sobretot, les persones que troba respiren en aquest llibre entranyable i estrany. També escriu Terrànea, que narra una travessia pel Pirineu, des de la costa atlàntica fins a la mediterrània. Jordi, estimat amic meu, ¿qui et recorda? Jo et celebro i jo et canto: Som una lleugera línia en el temps, | però també som qui ens estima i ens espera.

11. La mel

Gabriel Miró publica en 1917 Libro de Sigüenza, el seu llibre més personal: Sigüenza és l’alter ego de l’escriptor. Al capítol titulat «Campos de Tarragona», narra un viatge amb tren. Es llegeix: «el cielo […] redundando el paisaje, como la miel caliente que penetra en el pan». Joan Perucho en 1960 publica Les històries naturals. Narra les aventures d’Antoni de Montpalau, un científic naturalista que persegueix Onofre de Dip, un cavaller al segle xiii i vampir al segle xviii. Al capítol «Camí de l’aventura», l’expedició científica recala a Tarragona. Es llegeix: «El sol feia sortir el color de mel de les pedres». Gabriel Miró i el cel, Joan Perucho i les pedres de la casa de Pilat. I la mel com un incendi solar.

10. La Capona

El «repic barroc de la Capona» escriu en prosa el poeta Agustín Gutiérrez. Sento els tocs de les hores moltes vegades al dia i a la nit. És el ritme de la respiració del temps. Imagino el brollador d’aigua que és el temps. Pensem que llisquem pel temps, que ens movem del passat al futur, que el present no s’atura. ¡Atura’t, instant, ets tan bell! diu Goethe a través de Faust. El present, fet de passat i de futur, no es deté. Però la Capona paralitza a petits cops de metall el riu d’Heràclit. Ens mira, descansa en el seu avenç inexorable. Un hendecasíl·lab de Jorge Luis Borges explica el que la Capona està dient: El tacto del volumen que buscamos («La clepsidra», La moneda de hierro, 1976).

9. Xec

«Xec» va ser la primera paraula que vaig entendre perfectament a ciutat. Jo tenia quinze anys. Tothom de la meva edat la pronunciava a cada frase. Aquests dies la llegeixo als cartells que promocionen el romesco. És aquella paraula que jo a diari sentia i des de fa anys ningú pronuncia. La multitud adolescent i jove de la ciutat deia «xec»; la del sud, «xeic». És un senzill vocatiu, una crida d’atenció dirigida a la persona amb qui s’està parlant. Equival a «xic» o a «noi», però té més força, com si hagués nascut a la gola amb un impuls més poderós, com si la fletxa partís d’una tensió més gran a la corda que flexiona l’arc. La paraula «xec» disparava la meva atenció de quinze anys. Ara l’he vist als cartells dels fanals de la rambla. No és igual.

8. Agustín Gutiérrez

Agustín Gutiérrez Pérez és periodista i poeta. En un llibre en prosa parla del «repic barroc de la Capona» per referir-se al toc sinuós i allargassat de les campanades. El 1998, va prologar el meu primer llibre de poemes. Tenia forma de missiva. La signava «el viejo roble grande». Era una prosa lírica que expressava el lament per la fusta malbaratada en llibres prescindibles i innecessaris. Al final, un mínim comentari al marge acaba així: «Y la madera, en este libro, es Juan. La canción viene impresa». Sense dubte, el seu pròleg superava els meus poemes. Perquè el poeta és Agustín: Ahora que el tiempo enciende | palabras en mis manos, | y los lobos del invierno | acunan ceniza acurrucada | por las venas cotidianas, | quiero soñarte.

7. El mar (I)

Fa temps que no vaig a veure el mar. En realitat ―ho confesso― mai he anat a veure el mar. He anat a veure la seva realitat lleugera i immediata: les onades que s’apropen en ordre i en desordre, l’escuma que es desfà deixant lletres a l’aire, amagades o illegibles, la sorra i les roques envaïdes i després allunyades de l’aigua… I tot torna a començar i es repeteix una vegada i un altra… Aquest mar que veia és una mena de joc repetitiu, allargassat i constant. El mar ha de ser un altre ésser, una mena de boira o nebulosa, confoses i multiplicades en emocions, en memòries, en lligams indefinits, en enigmes, una espècie de casa deshabitada. Soc de terra endins: Per a mi, el mar és un abisme.

6. El pessimista

Escriu Fernando Pessoa en Livro do Desassossego (1982): «Ser pessimista significa encarar tudo como algo trágico, e esta atitude é um exagero e um inconveniente». És una exageració perquè ¿i les tardes en què tot succeeix moment a moment, en escenes consecutives, amb el pautat ordre del creixement dels arbres? I també és un inconvenient perquè és resignació contemplar la vida i sentir pena d’ella. I és conformitat pressentir l’abisme i asseure’s a esperar que arribi. El pessimista imagina una tragèdia que no està escrita, que és com gaudir de la predestinació. Tot això sembla còmic. Fernando Pessoa ho escriu amb bellesa: «É o lamento inútil daquilo que é considerado fatal».

5. El carrer

Pressentia que el seu destí s’elevaria en el moment en què qualsevol transeünt el llancés una mirada que fos més enllà d’un insignificant cop d’ull. Tothom caminava als seus assumptes, les finestres s’obrien i es tancaven sense soroll ni figures, els caps apareixien i desapareixien, els nens passaven amb la càrrega de les motxilles a l’esquena, els gossos esperaven al davant de les portes de les carnisseries algun miracle. Ell ja no: ¡Cap mirada furtiva! El terra, poc a poc, es desfeia sota els seus peus, el carrer s’enfonsava, les cases queien. Tots els ulls, davant seu, es contreien deixant només dues mínimes esquerdes horitzontals als rostres.

4. El vent

Una gran còlera s’aixeca molt lluny i es dispersa esbojarrada. Recorre el món. Una força irada i abstracta, un crit pesat i constant, un xiscle tossut i obtús, lladrucs de centenars de gossos, o d’un sol gos gegant. Porta darrere seu un rastre arcà, una memòria lúgubre, hiverns misteriosos, nits fosques i tristes, antigues, oblidades devastacions, tempestes amb nom i sense nom. Brama amb violència. S’hi acosta. Els seus crits porten pors antigues, ancestrals. El pànic que provoca t’empeny cap a casa. El sents ara per damunt de la teulada i recordes plors infantils. Finalment, l’esplèndid hendecasíl·lab d’Esperanza Ortega: Ya volverá el viento a su jaula de aire («Me ha despertado el viento», Los versos de mi amiga, 2026).

3. Pío Gómez Nisa

Pío Gómez Nisa dirigeix Diario Español de Tarragona des del mes d’abril de 1975 fins a 1980. Venia de dirigir Diario de África (Tetuán), El Telegrama del Rif (Melilla) i El Eco de Canarias. Però és un poeta entre poetes. A Tetuán, junt amb Trini Sánchez Mercader, havia treballat a la revista literària Al-Motamid. Verso y prosa, que només publicava temes i autors relacionats amb el Marroc. I amb Jacinto López Gorgé fundà a Melilla la revista Manantial. Cuadernos de Poesía y Crítica. És autor de tres llibres de versos: Anticipada voz (1950), Cuaderno de tres sonetos y una variación (1953) i Elegía por uno (1956). En 1956 apareix en Al-Motamid el poema «Digo amor»: mi corazón entre tus dedos | es fruta que has mordido | mi corazón | mi voluntad como una espiga.

2. La llengua

Vergílio Ferreira escriu: «Mudar a linguagem já é mudar o pensamento ou o tom do pensamento» (Pensar, 1992). I poc després: «Mudar de idioma é até mesmo mudar a percepção mental». De les infinites casualitats, accidents, coincidències, desacords de què cadascú parteix, des de la família fins a l’ambient en el qual aprèn, el paisatge d’origen o de la infància, els llibres que es llegeixen, fins i tot els que mai s’han llegit però també hi eren, el que hem estat per nosaltres mateixos i el que els altres han estat fent en nosaltres… Infinites són les contingències que encara continuen succeint, formant part del que som. La llengua és una possibilitat més. Es pregunta Miguel Ángel Curiel «¿Cómo hubiera sido yo en otra lengua?» (Escribir, 2025).

1. La sospita

La còmoda, concebuda sospita de l’existència d’un déu indiferent o hostil que no fa més que donar forma al caràcter sever, inexpugnable, assolador del món, la seva mirada quieta, intransigent, fixa en les criatures, i la seva mà gegantina jugant a cops entre l’atzar i la casualitat. Però no. No hi ha cap déu que col·labori en la misèria i en les desgràcies dels homes. Per expandir el saqueig i la devastació només fan falta unes quantes paraules. Els crits, els xiscles, la fulminació, l’abatiment, la caiguda al precipici, la desesperació i el buit són experiències tan habituals i conegudes entre els homes i el món com l’abúlia o la commiseració.

Quadern de bitàcola és la proposta setmanal de reflexions literàries escrites per Juan González Soto.

---