«No podem retrocedir a aquells temps». Berta Ramos expressa en veu alta allò que comparteix l’auditori de la sala i la immensa majoria de la ciutadania. Ho diu després d’exposar de manera sintètica la seva experiència personal com a activista política, veïnal i feminista en els últims anys del franquisme i els primers de la Transició. La periodista tarragonina és una de les quatre veus que participen en una taula rodona organitzada pel programa de Memòria Democràtica de Tarragona que he tingut el plaer de conduir. Quatre veus que retraten els anys setanta a la ciutat.
Ramos rememora el seu paper com a candidata per Tarragona a les primeres eleccions generals democràtiques de 1977 en la candidatura Esquerra de Catalunya com a membre de l’encara il·legal Partit del Treball —obtenen un 4% dels vots a la demarcació— i la seva participació en les Jornades Catalanes de la Dona, celebrades al maig de 1976 al Paranimf de la Universitat de Barcelona amb l’assistència de 4.000 dones. «Reclamàvem —diu— igualtat davant la llei, una llei de divorci justa, la despenalització de l’adulteri i l’avortament, dret al treball remunerat fora de casa i igualtat en els salaris, dret a la contracepció i un paper actiu en la societat i la política». El seu mirall eren els «drets assolits per les dones a la Segona República», afegeix.
A peu de carrer, Berta Ramos viu aquells anys els problemes afegits que tenien les dones als barris perifèrics de Tarragona per mancances d’equipaments bàsics i n’esmenta el cas concret de Riu Clar amb habitatges de promoció social amb greus deficiències. Treballa amb un grup de dones del barri per reclamar una escola, enllumenat públic, millores en els accessos i una farmàcia i per «denunciar la perillositat de travessar la carretera de Reus en baixar de l’autobús i la urgència de construir un pas soterrani». Després de diversos accidents, el gener de 1977 fan manifestacions i talls a la carretera «liderades inicialment per les veïnes de Riu Clar». Quan els homes del barri se sumen a la reivindicació, «les dones es retiren i tornen a l’àmbit domèstic, en una reacció pròpia de la mentalitat de l’època», lamenta la periodista.
Quatre testimonis en primera persona del pas de la dictadura a la Transició
Molt a prop de Riu Clar, fa vida un altre protagonista de la taula rodona. Mossèn Agustí Ayats forma part d’una generació de religiosos que defensen una Església compromesa amb la classe treballadora i s’instal·la primer a Icomar i després a Camp Clar. Opta pel model de capellà obrer al costat de Francesc Vinyes Sisco que, uns anys després, mor tràgicament atropellat a la carretera quan anava a treballar a quarts de sis del matí (aquest proper dissabte 14 de novembre es recordarà el 40è aniversari de la seva mort prematura a la parròquia de Camp Clar).
Aquí, a la parròquia de Santa Tecla, Ayats desenvolupa des de fa dècades la seva tasca pastoral i la fa compatible amb la feina en una empresa de vidres del polígon industrial Francolí, on s’hi està fins al seu tancament el 2004, i on hi té un paper molt actiu com a delegat sindical per Comissions Obreres (CCOO). Aquest capellà nascut a Vallbona de les Monges, que arriba a Tarragona amb només 11 anys per estudiar al Seminari, impulsarà després col·lectius com Joventut Obrera Cristiana i Germandat Obrera d’Acció Catòlica, vinculant sempre la fe amb les reivindicacions socials. A l’acte, Ayats recorda la creació de l’associació de veïns d’Icomar, algunes de les moltes accions protagonitzades per capellans progressistes davant «la necessitat de canvi» i el paper clau de l’arquebisbe Pont i Gol que «no posa pegues» a la seva voluntat de treballar en una fàbrica.

Precisament, les fàbriques són un dels escenaris principals de l’activisme de Teresa Fortuny, una altra de les convidades a la taula rodona. Fortuny, sindicalista de pedra picada, fa una intervenció plena de records de situacions compromeses i de lluita pels drets dels treballadors i les reivindicacions de llibertat i democràcia. «Als centres de treball, on hi havia molta mà d’obra de dones, ens havíem d’organitzar», rememora, amb un nivell de memòria excel·lent. El 1968 entra a CCOO, però el 1972 es vincula a les plataformes anticapitalistes. Temps de mobilitzacions i protestes persistents, en molts casos sota l’aixopluc dels sectors eclesials progressistes. Dos anys després, el 1974, a causa de la repressió franquista es veu obligada a deixar Tarragona i acaba residint a Reus. «Tinc doble ciutadania», exclama amb un somriure.
Fortuny esmenta la vaga dels autobusos a Bonavista i, de retruc, com les assemblees generen conscienciació entre el veïnat del barri a l’hora de «reclamar aigua a les cases, la pavimentació dels carrers, una escola i un centre d’atenció primària». La lluita sindical portava a la lluita veïnal. I era un temps de vagues a les fàbriques, com recorda Fortuny, que van assolir millores en salaris i altres aspectes materials com el transport dels treballadors. «Ens volíem menjar el món», diu mentre enumera multitud d’accions també en defensa dels drets de les dones. El 1977 torna a afiliar-se a CCOO —avui hi continua ben activa— i, mig segle després, encara té present una imatge d’una assemblea a Torreforta de finals dels seixanta quan un dels assistents, José Arjona, «es treu un paper del mitjó i diu: “Os voy a informar de la reunión de la Comisión Obrera Nacional de Catalunya” i això em va agradar: un andalús que estava en una organització obrera i nacional de Catalunya».
Una dècada marcada per lluites obreres, veïnals i feministes, i el ressorgir de la llengua
En clau de defensa de la identitat nacional i de la llengua i la cultura catalanes, la Llibreria de la Rambla juga un paper clau amb «vocació cosmopolita des de l’arrelament a la ciutat», segons diu la seva ànima, Ramon Marrugat. En el decurs de la xerrada aporta la seva experiència amb un allau de dades i detalls; més de 500 actes registrats des de l’obertura, el 1968, fins al 1980. Marrugat destaca molts aspectes d’aquella etapa: «El primer rètol en català a la ciutat des de 1939», l’acte inaugural de la llibreria amb una xerrada del valencià Joan Fuster, «la presència dels grans noms de la Catalunya que ressorgia» i el caràcter plural de tot allò que s’hi organitzava, sempre des d’entitats i col·lectius antifranquistes.
La Llibreria de la Rambla —que «mai va ser un negoci econòmic»— té dues línies principals d’actuació: «La promoció de la llengua i literatura catalanes i la connexió de Tarragona amb els corrents artístics del moment». Tot plegat en un context molt difícil marcat per la limitació dels drets d’expressió i reunió. Això explica que no hi hagi constància per escrit ni d’imatges de moltes coses que s’hi feien, i cal sumar-hi el silenci dels mitjans oficials de l’època. Marrugat subratlla que en la difusió de les activitats van «erradicar el bilingüisme» i que aquesta postura porta la llibreria a assumir un altre paper de suplència i esdevé «una veritable oficina d’assessorament lingüístic».
L’exposició del llibreter tanca un acte de gairebé dues hores que remarca els elements clau d’una dècada: llengua, cultura, sindicalisme, lluites obreres, reivindicacions veïnals, drets de les dones i el compromís d’alguns capellans. La taula rodona —amb quatre veus que retraten una època apassionant —és un dels últims actes del programa de Memòria Democràtica de Tarragona 2026, però encara hi ha cites pendents que podeu consultar en aquest enllaç.
(Fotografia d’encapçalament: els quatre participants a la taula rodona. D’esquerra a dreta: Agustí Ayats, Berta Ramos, Teresa Fortuny i Ramon Marrugat. Autor: Ricard Lahoz).

Ricard Lahoz Avendaño (1965) és periodista i tarragoní d’adopció des de fa 30 anys. Ha dirigit Tarragona Ràdio (1994-2012) i va ser un dels impulsors i director de la revista Fet a Tarragona (2012-2023). És professor de Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili (URV) i ha publicat els llibres La riuada de 1994 (Arola Editors, 2014), Francesc Xammar: dignitat i compromís a la perifèria de Tarragona (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2018), De la llengua al país: 50 d’anys d’Òmnium Cultural del Tarragonès (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2022) i el recull d’articles Tarragoninament (Arola Editors, 2024).


Deixa un comentari