Entre la ficció d’un expressionisme revisitat, els comentaris literaris fregant la ressenya, un camí enlloc i una realitat deformada, avancen aquestes kafkianes propostes d’un surrealisme màgic.
Per fi arribà el dia. Primavera. Nervis. Tot a punt des de feia una setmana. La Gòria Sansa sortiria per primer cop de casa des de la transformació. En un principi, ho faria d’amagat. Al cabàs de la Paula, entre objectes indispensables i un moneder, com deia Tolstoi de la bossa d’Anna Karenina. El detonant és que va llegir a la premsa que la seva amiga Carme presentava el seu primer llibre de poemes. Potser més que amigues, eren col·legues de cafè: van començar a coincidir a la mateixa granja a la mateixa hora cada dia durant anys. I això va crear un vincle entre l’esbarjo, el relax i l’afició de totes dues a la literatura: la Carme s’hi dedicava tècnicament i la Gòria professionalment, des de la premsa.
Molt havien parlat al respecte del sentit de la poesia. I totes dues tenien molt clar que podrien haver estat unes quantes vides enraonant i mai no arribar a una definició que acontentés tant a qui l’escriu com a qui la llegeix. La Carme havia trobat un to i un motiu per la confecció del poemari. També un títol: Petjades de llum.
La Gòria volia ser-hi per fer, d’alguna manera, costat en la intimitat, amb el silenci còmplice. La Carme ha trobat en els versos la superació del dol per la pèrdua del seu fill Pau. Li ha cridat l’atenció un poema esculpit en l’ahir. La Carme recorda com el Pau s’angoixa per la mort d’un amic dels de sempre, amb vint anys. I ara, quan el poema pren cos i constata la realitat de l’art, cap dels dos és viu: Res no és mai el que sembla, | pensaves, mentre miraves | fotografies de quan éreu infants.
Diuen que el poema canta la pèrdua. Diuen, també, raons contràries. Diuen que la poesia és consciència, com T.S. Eliot. I vida. I que serveix per a ben morir, com Salvador Espriu. I que la poesia existeix perquè existeix la mort, com Antonio Gamoneda.
La Carme reconstrueix l’avenir a cops de memòria i grafia, com un símbol ancestral
per determinar un camí espiritual nascut de la sensibilitat i l’harmonia, on l’esperança
reclama un espai: Mai no vau parlar de la mort, | (ell la tenia tan a prop | i tu ni tan sols
l’albiraves). Potser és això: el poema com un acompanyament, una música compartida.
La Gòria Sansa plorà quan els nets de la Carme, el Ferran i la Montse Torres, es disposaren al comiat de l’acte amb els seus instruments. Potser també s’acomiadaren
definitivament d’un temps simbòlicament rúfol, com es van acomiadar del seu pare.
Petjades de llum a la nit primaveral. Publicat per Vincle Editorial. Els beneficis del llibre es destinen a la investigació de l’ELA. Perquè d’alguna manera qui marxa també es queda, com una petjada que pot arribar a enlluernar com una ànima viatgera arreu el món.
Xarli Elijas (Tàrraco, 1966). Els vint llibres de poesia en llengua castellana es concentren a Ontología poética (La Isla de Siltolá, 2015) i a Segunda ontología poética (Reino de Cordelia, 2027). En llengua catalana, es prepara Antologia poètica, per encabir un extracte dels sis llibres escrits. En narrativa, Proso Modo (Reino de Cordelia, 2023). En teatre, Trilogía de la ambición (Petròpolis, 2022).
Deixa un comentari