23 de setembre a les nou del matí. Tarragona ja s’ha llevat. Hi ha qui encara dorm després de la revetlla, alguns que han passat tota la nit desperts encara sense tornar a casa i altres que acaben d’esmorzar en algun dels mítics establiments de la ciutat, com és el cas de grallers amb part de la feina feta o grups del Seguici amb la feina per fer. El dia de Santa Tecla és llarg. En aquesta hora, els carrers de la Part Alta no els recorren grans quantitats de gent. Només sobresurten escassos grups de joves que deuen haver empalmat.
Davant del Solet, al carrer de Pare Iglésias, els cafès i el chartreuse en copa o en xarrup ja fan acte de presència. És la manera d’arrodonir un esmorzar de forquilla d’una gran jornada que ens ve. No han passat ni dotze hores i el Seguici Popular ja torna a estar al carrer. A un quart de deu, els tres coets d’avís indiquen que la comitiva ja surt de la plaça de la Font i va de camí cap a la Catedral per anar a missa. L’Anada a Ofici és segurament un dels actes més simbòlics de Santa Tecla.
El periodista Gio Gonzales ha fet un exercici d’observació de l’Anada a Ofici, entre tarragonins i turistes, entre devots, portants i balladors
Després de plantar-me i veure el que passa a Pare Iglésias, vaig cap al pla de la Seu. Desmunto de seguida la tesi de la buidor dels carrers. Les escales estan plenes de gom a gom. Encara no havia vist el panorama des d’allà. Sembla com si les persones hagin aparegut de sota les pedres, mai millor dit. I en menys de cinc minuts de l’hora de sortida, ja es veuen les primeres espurnes del Ball de Diables al fons del carrer Major. Això ha d’anar àgil. En l’anada, balls, bèsties, gegants i nanos fan la funció d’acompanyament.
Giro el cap i miro cap a Escrivanies Velles, on demanen pas encaridament. El nunci papal, l’arquebisbe i altres acompanyats es dirigeixen cap al temple. En un altre racó de la plaça veig uniformats el reconegut tàndem de trompeters, Xavier Torné i Josep Maria Gual. Enllesteixen la microfonia que estan lligant als seus instruments per repetir el mateix ritual del pregó: els tocs que anuncien l’aparició de la Senyera, la protagonista d’aquesta anada.
Enmig del pla de la Seu, arriba un grup de turistes acompanyats d’una guia que sosté una pancarta que posa «Viking Sea 4». Creueristes. Intueixo que estan informats d’allò que es trobaran d’aquí a no res… Prenen fotos a la lona que tapa Ca l’Ardiaca, a aquella imatge de grans dimensions d’allò que tornarà a passar d’aquí a unes hores com cada 23/9. «Què en pensaran?», em pregunto… Un dia més per a la guia, un dia en el qual els turistes fliparan colors i un dia especial per als tarragonins.
«Sento emoció i això és tornar-li a Tarragona tot el que m’ha donat», m’explica una companya i amiga castellera després de preguntar-li què significa per a ella aquest dia. No hi ha millor manera que establir converses i preguntar a diferents tarragonins pels sentiments que viuen un dia com aquest. «És tradició i ho vius intensament», em comenta un altre noi.
A la capella de Santa Tecla, dins de la Catedral, les Milícies Urbanes fan guàrdia d’honor. Hi ha tres persones assegudes en els bancs contemplant l’urna on es guarda la relíquia que de seguida s’obrirà. A l’entrada de la capella, observo detingudament al meu costat dues dones encenent unes espelmes. Les perdo de vista. Em penedeixo de no entrevistar-les, però, amb sort localitzo a una d’elles i li faig unes preguntes. M’explica que ha fet aquest gest d’encendre una espelma per encomanar-se a la patrona. Ahir [el dia de la vigília] li van diagnosticar una malaltia.
La seva explicació em commociona i demostra perfectament que cadascú viu aquest dia amb una història, amb un motiu, amb una causa. Això em porta a creure que cada Tecla la vivim un pèl diferent també, sigui pel motiu que sigui. «Ho he trobat tant preciós que se m’han posat els pèls de punta», em respon la dona fent referència a la bonica Catedral que tenim, mentre els diables arriben davant de la façana amb les sorolloses xiuladores. El moment il·lustra la dicotomia entre el bé i el mal, l’infern i el cel, la festa a fora i la solemnitat portes endins. I a poc a poc el Seguici va arribant. Surto fora, busco un lloc i a esperar.
Les indistingibles dolçaines dels Tresmall ressonen i això vol dir que el Ball de Turcs i Cavallets fa la seva arribada al pla de la Seu. Alhora, sento el solemne toc dels trompeters. Crec que és el primer toc, quan la Senyera es troba entre la Nau i Cavallers. Hi ha un segon toc quan arriba als Quatre Cantons i el tercer ja és identificable perquè, acte seguit, se senten les habituals xiulades a les autoritats quan són a la plaça de les Cols, una cosa que també s’ha fet el seu lloc a la festa. L’Anada a Ofici culmina amb la salutació, un tastet del que es viurà d’aquí a unes hores. Sembla que no acaba d’anar amb el tempo desitjat: els pilars de les colles castelleres encara s’estan construint i la Senyera ja ha entrat dins.
Tothom a missa. Bé, no. És moment de temps mort. Hi ha qui aprofitarà per esmorzar i passejar. Jo segueixo els qui van a veure els Dames i Vells. I observo un patró prou comprensible després de fer el tram d’anada: membres del seguici amb un refresc i un entrepà embolcallat d’alumini a la mà. Directes per anar a veure la representació genuïna. La Part Alta ara sí que s’ha omplert, de tarragonins i de guiris que hauran al·lucinat amb el que acaben de veure. Les deu del matí tocades. Han passat tantes coses i m’han vingut molts pensaments. El dia de Santa Tecla és llarg i no hi ha temps a perdre.
(Fotografies: Gio Gonzalez).
Gio Gonzales Asunción (2002) és periodista i doctorand en Antropologia i Comunicació. La seva trajectòria ha estat principalment en mitjans locals de Tarragona. És professor de Comunicació Audiovisual i Periodisme a la Universitat de Lleida. Director i guionista del documental casteller 4 camises (2024). Va rebre el Premi Òmnium Cultural Baix Camp (2023) dels premis Periodisme Jove Joan Marc Salvat per un recull d’articles al Fet a Tarragona, on va col·laborar fent reportatges i cròniques.
Deixa un comentari