Malgrat la distància física, el divendres 23 d’octubre la sala Wolf de Barcelona va passar a formar part de Tarragona, almenys durant una estona. El culpable d’això va ser el grup finalista del Sona9 2025: Sodi. Després d’aquesta fita, el grup no ha parat i ha anat seguint els passos de les bandes emergents: han tret el seu primer llarga durada (Havia de ser així, editat per Rambla Discos) al maig d’enguany i han continuat una gira de presentació que els ha portat per diverses poblacions. D’aquesta manera, han començat a posar el peu més enllà dels seus dominis habituals.
Efectuades les proves de so, em reben amablament per xerrar una mica sobre el concert. Parlem primer sobre les seves ganes de començar a moure’s per indrets més grans i això ens porta a parlar sobre la necessitat de «fer-te pesat» a xarxes, la pressió per vendre entrades i per no quedar amagats sota la monstruosa contraprogamació d’un divendres qualsevol a la capital. Mencionen, també, que és necessari aquest circuit de sales petites i mitjanes, encara que els titulars més recents siguin que la música en català omple estadis. Més enllà dels grups que ocupen portades, hi ha tot un seguit de bandes que han d’esforçar-se molt per emplenar una sala. Com em diu el Naïm (el baixista de la banda): «És aquí on passen les coses».
El grup tarragoní Sodi va actuar, el passat divendres, a la sala Wolf de Barcelona, en una mostra més de la seva projecció musical
Malgrat els nervis previs al concert, els veig amb entusiasme, il·lusió i amb ganes de tocar, conscients que estan en un punt bo, però sense arribar a les masses. Aquest és el primer concert que fan en una sala (sense teloners), més enllà del circuit estiuenc de festes majors. Veuen el seu creixement de manera orgànica, sense que hi hagi una pujada sobtada d’oients. Tenen ganes de fer escena i de començar a rodar per la Catalunya Vella. Han deixat enrere l’etapa inicial, que entenien més aviat com un divertimento, i es troben en un punt més professionalitzat, on ja prioritzen Sodi per damunt d’altres projectes, malgrat que encara no sigui la seva feina.
Després de divagar sobre aquestes qüestions logístiques, passem a parlar del motor de tot plegat: la música. Quan els pregunto per les seves referències musicals a l’hora de tocar, cadascú em respon des de la seva posició dins de Sodi. El baixista fa esment els moviments saltimbanquis i la forma de tocar el baix d’Alex James, de Blur. El guitarra Álvaro López, en canvi, es fixa en el virtuosisme musical d’Eric Clapton. Pel que fa al cantant Evan Dedes, pren com a model la gent que aconsegueix atrapar l’audiència, la que també parla molt entre cançó i cançó. Aquí es nota la seva formació com a actor. Tenint potser el paper més complicat, el de ser la cara principal del grup, menciona com a inspiracions a Mick Jagger, Quimi Portet i Pau Vallvé. Respecte a la bateria Jordina Gavaldà, diu que ella va aprendre a tocar estudiant els ritmes dels Red Hot Chilli Peppers i Foo Fighters. El veredicte no genera dubtes: són roqueros.
Un cop entrevistats, començo a tombar per la sala i em queda clara una cosa: juguen a casa. Els presents som (gairebé) tots de Tarragona, cosa que generava una familiaritat que afavoria al grup. Tot plegat, semblava més un divendres a la plaça de la Font que no al carrer Marina. Aquesta tarragonitat es veia en aspectes com la samarreta de l’Stone del cantant, un bar conegut pels habituals de la plaça Sedassos. Segurament tots els presents ens sonem de cara i devem tenir, com a mínim, tres o quatre coneguts en comú. Que hi hagi desenes de persones que, malgrat ja hagin anat a uns quants concerts més, vulguin anar a escoltar les mateixes cançons en una sala, diu molt de l’estima dels concurrents cap als membres del grup.
El concert va ser, com es pot entreveure per les referències mencionades, de rock pur i directe, de guitarres estridents que encara ressonen al cap quan acaba el directe. El repertori va ser força complet, de més d’una hora de duració, amb espai per als grans hits recents com «Ser o no ser», «Marieta» o «Dijous», i també per a «Un dia normal» o «Anècdotes d’amort», corresponents al seu primer EP. A més a més, va haver-hi la col·laboració de Vici Maurici. El públic entregat va contagiar l’energia a la banda, que no va necessitar de presentació, ja que tots érem família, amics o coneguts. Es veia aquesta alegria i familiaritat a l’escenari. Abans de ser un grup de música, són un grup d’amics. Tot plegat va acabar amb olles, el cantant movent-se per tota la sala (literalment) i una alegria total de veure l’evolució de Sodi.
Als tarragonins, si una cosa ens agrada, és parlar (igual de bé que malament) de la nostra ciutat i de naltros mateixos, amb una actitud alhora desvergonyida i una mica derrotista. Mentre els entrevistava, els vaig deixar caure una pregunta que els va fer pensar: el tret més tarragoní de la banda. Justament em van dir aquesta actitud de l’Evan al l’escenari, de flipar-nos molt naltros mateixos però ser més reservats de portes enfora. Una energia que els tarragonins la sentim molt nostra. Si Sodi fos d’un altre lloc, seria molt diferent i perdria bona part de la seva essència. Però més enllà de les referències roqueres anglosaxones, dels maldecaps promocionals i de les complicacions de tirar endavant un grup, és motiu d’orgull que una banda tarragonina estigui ampliant mires i portant el nom de la ciutat allà on vagi. Havia de ser així.
(Fotografies: Olga Neila).
Joan González Ferreres (2001), nascut a Tarragona, és filòleg català. És professor de català per a adults al CPNL des del 2025. Escriu articles de divulgació musical al Substack La cova. És cofundador de la revista de rap Tret. Present també en la faceta musical, ha tret diversos senzills i el disc Ignot (2026) sota el pseudònim El Ganso.
Deixa un comentari