El redactor d’aquest setmanari ha tingut la terrible pensada de proposar-me escriure un seguit d’articles sobre el Concurs de Castells. Serveixin, doncs, aquestes línies per exonerar-lo de tota responsabilitat sobre les opinions i comentaris que la meva persona pugui abocar en aquests i en d’altres articles.
Com que soc novell en el món de l’articulisme, i tenint en compte que escric a 25 de setembre, he decidit preguntar a la font més fiable en aquests casos: la IA.
La possibilitat d’utilitzar aquesta eina no l’havia tingut en compte fins al passat Sant Fèlix, quan una quantitat inimaginable de saltamarges indocumentats van començar a discutir la validesa del pilar de 9 amb folre, manilles i puntals descarregat pels Castellers de Vilafranca, argumentant que aquesta, després d’una consulta feta vés a saber com, havia conclòs que només estava carregat. Jo, que d’escriure en sé poc, aquí hi he vist una oportunitat de negoci. Si escric un article amb el meu criteri, segurament serà força discutit; però, ai, las!, si, pel contrari, apunto que ho ha fet la IA, segurament tindrà més recorregut; si més no, un gruix important de la societat m’ho comprarà.
La pregunta que li he plantejat a la intel·ligència artificial —això sí, gratuïta— és ben senzilla: qui guanyarà el Concurs de Castells de Tarragona? La màquina ha respost a una velocitat vertiginosa i no m’ha contestat només qui guanyarà, sinó que m’ha donat la classificació sencera de diumenge. Ara que en sé el resultat, no puc estar-me de fer-ho públic. No podria suportar el pes de saber-ne el desenllaç i veure com milers de castellers i castelleres es tanquen en locals d’assaig amb olor de resclosit fent-se malbé les espatlles i les lumbars amb una prova rere l’altra, per arribar a fer allò que jo ja sé. És per això que, en un acte de generositat humana, ho exposo en aquesta àgora.
Segons les estadístiques, a la jornada de diumenge s’intentaran entre 44 i 47 castells, dels quals entre 26 i 31 es descarregaran
Però abans, si se’m permet, hauria de fer algun tipus d’aportació del que podem esperar de cara a aquest concurs, que és pel que se’m paga. Ja sabeu, allò de justificar el sou. Us ho avanço: si espereu trobar alguna mena de previsió sobre quines estructures preparen les colles, em sap greu anunciar-vos que us heu equivocat d’article. Tot el que sé és per informació d’altres mitjans, i no la faré servir. No tinc accés a caps de colla ni a membres de tècniques que me’n puguin informar, així que m’he hagut d’espavilar a buscar un altre tipus de previsions.
Com que a casa som ordenats, d’un ordre més aviat anàrquic, començarem per l’entrada. El primer que us trobareu seran aquells nois tan simpàtics de Seguridad León. Els reconeixereu de seguida: acostumen a ser homes musculats de braços i cames, que s’alimenten de batuts de proteïna i que es diuen bro i coses semblants que només ells entenen. Quan se us dirigeixin —sempre en castellà, que estamos en España— segurament ho faran de forma molt arcaica i utilitzaran mots com caballero, encara que no hagueu muntat mai a cavall. És molt probable que, si hi aneu el dissabte, tinguis alguna mena de problema per entrar el berenar. Això provocarà tot un seguit de queixes a les xarxes socials que l’endemà ja estaran solucionades.
Ja a plaça, l’ambient que s’hi respira és diferent si hi vas dissabte o diumenge. El dissabte el públic parla distès i no hi ha aficions molt nombroses. Costa fer silenci, de la mateixa manera que no hi ha grans celebracions. La segona ronda, amb catorze o quinze castells pujant a l’hora, costa de seguir. És el moment de donar suport moral i logístic a l’amic que s’encarrega d’anotar els castells i els punts. En tota colla d’amics sempre n’hi ha un responsable d’aquesta feina. Doncs aquí és el moment d’estar al seu costat i no enfotre-se’n perquè no ha vist si els de Castelldefels han desmuntat el seu intent. Sigueu persones, que és el vostre amic.
En canvi, el diumenge l’ambient és més tens: hi ha crits, silencis, i les aficions són més nombroses. Una de les colles acostuma a endur-se uns quants xiulets; en els darrers anys aquest paper li ha tocat als Verds, però si llegeixes cròniques antigues, abans aquest paper li tocava a la Vella. És qüestió de modes. Suposo que és per la reiteració de victòries que, vulguis que no, ho fa tot més avorrit. Tot i això, tinc la percepció que enguany seran menys que en les darreres edicions. Digue’m perspicaç.
L’ambient que es respira a plaça, pel Concurs, és diferent si hi vas dissabte o diumenge
Seguint amb les previsions —i aquí ja va de debò—, diumenge es provaran entre 44 i 47 castells, i la forquilla de descarregats estarà entre 31 i 26.
Les colles que es juguen les garrofes duran castells extraordinaris, majoritàriament els que han fet durant la temporada, i com a molt una estrena. És possible que alguna colla vulgui provar-ne dos de nous, però no acostuma a funcionar. És per això que, si jugueu en alguna de les múltiples porres que corren pels locals, us aconsello ser prudents amb les vostres apostes, després no digueu que no us he advertit.
La primera ronda serà il·lusionant. Es descarregarà tot; com a molt, hi haurà una llenya o un intent desmuntat. Les colles tiraran del castell de confiança, que no menor. Podria fer una llista dels castells de sortida de cada colla, però el lector és prou intel·ligent per saber quins són, i de ben segur no s’equivocarà.
Els més savis cridaran que és un fet extraordinari, però la realitat és que això és més normal del que creiem. Per a mostra, un botó: en les darreres cinc edicions, a primera ronda s’han descarregat el 90% dels castells provats, i el 2014 i el 2024, tots.
Sempre s’ha dit que la tàctica és molt important al concurs, però, què voleu que us digui? Jo tinc la impressió que al final tots acaben fent la mateixa.
Com que a la primera tanda tot ha anat bé, a la segona tothom s’envalentona. És l’hora dels coets. Però no patiu, de moment cap novetat. Toca tirar el que ja has dut a plaça però que no ha acabat d’anar com volies. Les colles porten tota la setmana assajant minuciosament cada detall del tronc, del folre i les manilles i arriben amb confiança però, atenció!, no sempre va bé. Si dels 12 se’n descarregen 8, xampany i pastes.
Ja som a la tercera ronda; qui més qui menys ja ha fet cua al lavabo, s’ha menjat un entrepà i li han fotut els quartos a la barra demanant una cervesa que ha pagat a preu de vi reserva del Priorat.
Aquí s’obren dues línies d’investigació, com amb el govern del PP: la línia dels que tot els ha anat bé i la dels que ja han rebut. Els del primer grup acostumen a apujar l’aposta; és l’hora de trencar el sostre de la colla o del món casteller.
La plaça està preparada. Portes tota la setmana veient els vídeos promocionals de colles apel·lant a les emocions. Tens el WhatsApp ple de proves amb puntals, sense manilles i amb setenes col·locades. Has llegit tots els articles que t’expliquen les previsions de la possible millor diada de la història. Doncs ha arribat l’hora: posa el cul a la cadira, si pots, i gaudeix. Però millor tocar de peus a terra, si es tracta d’un castell que no s’ha fet mai, val més que no hi confiïs. Només al 1970 s’ha vist un castell per primera vegada al concurs: el 2de8f, primer carregat per la Vella i després descarregat pels Nens. Al contrari, si és un castell que ja s’ha vist, les possibilitats creixen.
Per als del segon grup és hora de llepar-se les ferides i provar un castell que faci pujar la moral de la tropa. Serà una estructura inferior a la de la primera ronda, però que permeti encara tenir les portes obertes a fites majors de cara a les dues rondes que queden.
A la quarta ronda ja comença a ser tard. Hi ha un parell o tres de colles que són pels bars del voltant de la plaça fent un entrepà de truita, amb la feina feta, mentre les altres segueixen allà. Les unes intenten acabar la diada amb dignitat i marxar aviat cap a casa, perquè han vingut de lluny i tenen més d’una hora de viatge. Les altres encara segueixen jugant a castellers.
És l’hora del walkie; el primer que parla, perd. L’organització ha d’anar darrere de cada colla per saber quin castell provaran. Els que s’han recuperat a tercera ronda volen tornar a provar el petardo de la segona, mentre que els que tenen tres castells fan números per si proven alguna altra estructura de les que porten al sarró. El joc del gat i la rata dura uns minuts i, finalment, quan ja no queda més remei, anuncien els castells i la plaça aplaudeix eufòrica perquè l’espectacle que fa dos anys que esperen continua.
Som a l’última ronda: és cosa de dues colles. Les especulacions s’han acabat, és caixa o faixa; són les cinc de la tarda, tothom està cansat, però la colla està endollada i cal fer el darrer esforç. Acostuma a ser molt emocionant. La plaça aguanta la respiració, i la tensió es pot tallar amb un ganivet. Les cares no enganyen. El cap, el teu —no el de la colla— et diu que no, però i si…? Només hi ha dos finals possibles: l’eufòria i els crits de celebració, o un llarg oooh! de decepció seguit d’uns aplaudiments de reconeixement.
Nou avís per als neòfits: aquests intents acostumen a acabar en això, en intents. I de tant en tant en carregat.
S’ha acabat, l’afició guanyadora ho celebra; les altres fan els seus cants per tal de reforçar la moral interna i sortir amb l’esperança que d’aquí a dos anys serà diferent. Toca trobar un lloc on menjar alguna cosa o tornar cap a casa.
Si no n’has tingut prou i tens ganes de gresca, sempre és millor apropar-se al local d’alguna colla que tingui alguna cosa a celebrar. L’eufòria està pels núvols i hi ha tanta gent que tampoc es notarà si t’hi has colat, fins i tot pot ser que algú et convidi a una cervesa i així recuperar part de la bossa que t’han furtat a la barra de la TAP.
Sabeu què? No feu gaire cas de la IA: m’ha dit que guanyaran els Maquets del Llorito.
Josep Veciana i Carbonell (1978) soc. Tarragoní desterrat. Sense estudis d’interès, de professió comuna i d’opinió prescindible.
Deixa un comentari