Entre la ficció d’un expressionisme revisitat, els comentaris literaris fregant la ressenya, un camí enlloc i una realitat deformada, avancen aquestes kafkianes propostes d’un surrealisme màgic.
La Gòria Sansa recorda els dies de feina amb una transparència absoluta. Deu anys portava a la redacció del diari. Durant el darrer trienni va exercir com a responsable de la secció de la cobertura dels esdeveniments culturals. Recorda el dia que es presentà a l’oficina el que fora el personatge més peculiar que conegué en tota la seva vida professional dedicada al periodisme. Havia tret la plaça al rotatiu amb caràcter definitiu: ningú no el podia fer fora. Ningú, tampoc, no en sabia per què. Venia des de dalt. Fins i tot es va especular amb el fet que fos un agent infiltrat de la bòfia per motius desconeguts. Potser per corrupció dels propietaris del diari? Per blanqueig de capital? Ves a saber.
El cas és que es comportava taxatiu, sense complexes. Resultà molt graciós quan Lo Capo, el primer dia, el va guipar presentant-se als companys de l’agència i li va dir, gairebé faltant-li a la consideració, que o seia a picar el reportatge tres hores seguides, o ja podia arreplegar els estris i tocar el dos: tal com has vingut, marxes, i tal dia farà un any… A mi la gent com tu no em dura ni deu minuts. Acte seguit, el nouvingut es va
dirigir a Lo Capo, va doblegar l’esquena dels seus gairebé dos metres d’alçada i, apropant el nas a la brillant calba de Lo Capo, li esclatà les següents paraules: escolta, maleït sac de merda, no tornis a dirigir-te a ningú d’aquesta sala amb aquestes ínfules i tracta’ns amb el respecte degut. Lo Capo, portanoves submís, no trobà suport en la direcció del diari.
I així el nou company, l’intocable, es va guanyar l’estima de tothom des del primer dia.
Signava els seus treballs com a Reusenci Tarragó. Reusenci era persona altament culta.
La Gòria Sansa hi parlava molt. La sorprenia el domini que evidenciava de la història de la literatura, del pensament i la filosofia. Quan va repassar les ressenyes de l’últim any, va preguntar: què és tota aquesta porqueria? I tothom el mirà. I la Gòria Sansa es va posar vermella. I va preguntar com és que es feia cas a tants autors mediocres, i fins i tot pèssims, a tant poetastre i a tants rimairots. Només amb els versos que figuren a l’extracte de les recensions n’hi ha prou per titllar-los d’insofribles i insuportables. Però què es això? Una oda al figaflorisme? Potser són guanyadors dels Jocs Figaflorals?
La Gòria Sansa pensà que estava davant del Thomas Bernhard tarragoní. Li va caure molt bé. A partir d’aquell moment, serien carn i ungla. A l’endemà li va portar un llibre: La malenconia de la resistència. Un autor: László Krasznahorkai. No és una novetat, però ressenya això, parla d’ell, li va dir a la Gòria Sansa: li acabaran concedint el Premi Nobel. Fes-me cas i deixa’t de tanta bajanada de lletraferits locals en caiguda lliure.
Xarli Elijas (Tàrraco, 1966). Els vint llibres de poesia en llengua castellana es concentren a Ontología poética (La Isla de Siltolá, 2015) i a Segunda ontología poética (Reino de Cordelia, 2026). En llengua catalana, es prepara Antologia poètica, per encabir un extracte dels sis llibres escrits. En narrativa, Proso Modo (Reino de Cordelia, 2023). En teatre, Trilogía de la ambición (Petròpolis, 2022).
Deixa un comentari