D’aquí | Josep Piñol i l’obertura del camp de joc artístic

«Mirada amunt, ec, amunt. Jo el que vull és fer una bona feina. Després, ja s’hi alinearà qui s’hi hagi d’alinear». Josep Piñol Curto és un artista amb l’ambició intacta. L’ambició en el sentit no contaminat del terme. Si es planteja un àmbit d’estudi, tingueu per segur que hi anirà fins al fons. Si li dona forma, mirarà de no caure en inèrcies acomodatícies i procurarà «obrir el camp de joc». Vaig entrar per primer cop al seu taller —una antiga nau industrial de Tivenys— el març de 2023, i de vegades encara em costa sortir-ne, mentalment. Les parets eren plenes de fotografies, il·lustracions, dissenys, retalls de diari, conceptes entrellaçats, llibres especialitzats, textos acadèmics, textos propis. Al davant, una escultura gegant, rotatòria. Eren els seus malucs, en moviment introspectiu. Des d’aleshores, la trajectòria de Piñol ha pres direccions diferents, sempre estimulants. Acaba d’arribar de Nova Delhi, demà se’n torna cap a Madrid. Entremig, prepara dos cafès amb llet.

«Per què fem el que fem? I per a qui ho fem?». Diu que intenta repetir-se aquestes preguntes sovint, com a artista. Ha tingut un any molt intens i el 2027 es presenta «delirant de projectes». Li interessa analitzar la fissura entre les lògiques pròpies del camp artístic i els processos de legitimació institucional. L’artista com a animal polític: «T’adones que comences a fer servir expressions com he coincidit amb, m’he trobat amb, m’han presentat a… Hi ha una sèrie d’agents que validen el que fas, però quan t’ho mires des de fora sents que s’assembla força a fer carrera política. En el fons, es tracta d’aconseguir aliances clau. En tot cas, penses un camí, mires de garantir-ne els passos següents i que tot tingui un sentit». Piñol és l’amic que t’explica que ha assistit a una convenció de l’Ibex 35 per documentar-se. El mateix que de cop desplega una dissertació sobre el funcionament del mercat voluntari de carboni.

L’artista Josep Piñol, de Tivenys, és un inconformista que es pregunta «per què fem el que fem» i «per a qui ho fem»

El juny de 2024, una intervenció artística pels carrers de Tortosa el va col·locar en el nucli de la polèmica. La processó de la Santa Baldana, celebrada en el marc del Fòrum Cultura i Ruralitats, va encetar la crosta tortosina i va desfermar velles passions i prejudicis seculars. De sobte, qui desfilava per televisions i ràdios era ell, beneït per uns i, sobretot, maleït pels altres: «Em vaig trobar al mig, amb unes narratives que instrumentalitzaven la meva obra. Es van dir molts disbarats. Em convidaven a espais de debat però jo no soc tertulià. No vaig establir unes regles clares», es lamenta.

Però més enllà del que considera «el gag mainstream» i l’aprenentatge de «gestionar les declaracions en mitjans de comunicació», aquella santa inventada que venerava l’abundància amb un aliment ineludible del paisatge sentimental tortosí, també li va reportar moments memorables: «Recordo que aquell 5 de juny, davant del pas, es va aturar una dona i em va preguntar: “Però aquesta santa és real?”. I jo li vaig respondre: “Sí, senyora, que no la veu?”. Allà s’estava produint la presa de contacte entre allò fictici i allò real, entre dos relats construïts». Per a Piñol, representava, també, l’expressió d’un alliberament: «La Santa Baldana surt d’un noi de poble que fa la comunió i la confirmació i que en plena efervescència li diuen “no diguis això”, “no facis allò altre”. Al cap dels anys, creixes, te’n vas i et ressitues respecte a unes idees de la culpa, de la sexualitat, del pecat, que han anat deixant empremta en tu. T’adones que t’havien situat dins unes parets, uns patrons de conducta, en teoria per protegir-te. En una societat tan conservadora com la tortosina, el gest va ressonar fort, segurament perquè hi havia alguna veritat que incomodava. Imaginant un imaginari, vaig tenir la impressió que podia somiar de nou». Obria, així, un camp de joc.

Després, l’octubre de 2025, va venir Evitada. Un esforç conceptual, un «exercici intel·lectual de càlculs contrafactuals, revisats amb advocats, per arribar a certificar una no obra». L’acció performativa, duta a terme al Museu Tàpies de Barcelona, consistia a rubricar, davant de notari, la renúncia a materialitzar un macroprojecte artístic al Brasil, a la ciutat de Belém —seu del COP30 i, per tant, focus del debat climàtic—, que preveia l’emissió de 57.765 tones de diòxid de carboni. En aquesta ocasió, el gest de fer-se enrere posava en evidència «la hipocresia de les grans empreses en el mercat voluntari de carboni» i «la representació del poder com una amenaça en potència». El que fan aquestes companyies és comprar i vendre crèdits que no són altra cosa que el dret d’emetre tones de diòxid de carboni. A la pràctica, aquestes emissions potencials —«evitades»— serveixen per ajustar objectius de sostenibilitat corporativa falsos, en una maniobra de rentat de cara ecològic. Piñol havia desenvolupat la intervenció amb plans executius, un disseny en 3D i materials de comunicació amb l’únic objectiu de frustrar-la. S’hi havien involucrat més de 40 professionals, des d’enginyers fins a consultors mediambientals. El diòxid de carboni que hauria emès es va certificar amb un valor estimat d’1,6 milions d’euros, que ell va decidir «alliberar perquè no fos objecte de l’especulació». «No es tractava d’una ficció documental, sinó d’una operació real», comenta l’artista. Per desmuntar la farsa, s’hi havia infiltrat, s’hi havia camuflat.

Han passat vuit mesos des que vam prendre aquells dos cafès amb llet. En aquest lapse de temps, Piñol ha contat la seva experiència artística en diversos països, ha estat a la residència de Capacete, a Rio de Janeiro, i tot just ara ens telefona des de la MeetFactory, de Praga. Parlar d’Evitada encara el fa reflexionar: «Implica treballar des de la no materialitat, trobar formes d’expressar les meves idees sense que es converteixin constantment en objectes enormes. Quin paper ha de tenir l’artista al segle XXI, en una conjuntura tan complexa? Hem de continuar ampliant museus i produint peces com als anys vuitanta? No som contradictoris quan organitzem exposicions i cicles sobre ecologies del present o l’art en la transició ecosocial? Quants vols agafem, al cap de l’any? I compte, perquè al pagès no li fotem ni cas. És un compromís molt de boqueta, encara. Però algunes institucions, és cert, s’hi estan posant les piles».

Si queda palesa una cosa és que Piñol no es conforma. És l’artista a qui demanes un retrat i en lloc de forçar aquella cara de pensador contemporani, torturat —o potser, tan sols, restrenyit—, riu amb amplitud davant la càmera. Un entrevistat que no s’encostipa ni es fa esquiu a les preguntes. Algú que aspira a defugir «la monoforma» i els «missatges encaixonats». L’abril passat va exposar al Centre d’Art Lo Pati d’Amposta Terra Sub Hasta, que a partir d’un aparell que adopta l’estètica dels comptadors de les subhastes de peix, concreta la regressió costanera del Delta de l’Ebre. Però ell ja pensa en el que vindrà, en la pròxima transformació artística que ja albira. «M’agrada sortir dels marcs, no perdre marge de maniobra, entrar en contacte amb possibilitats. Una cosa em porta a l’altra i començo a investigar, a filar, i és llavors quan em sento feliç», assegura. Els dies que necessita retrobar-se amb un punt de partida útil, pensa en el pintor Jaume Rocamora, de Tortosa, i el seu ús dels cartrons: «Li tinc molt d’apreci, perquè és un savi. Una vegada li vaig preguntar: qui és artista? I em va respondre que era aquell que s’atreveix a obrir una finestra. Hi ha molta gent que té por d’obrir-la, per si hi entrarà un corrent d’aire, o una mosca, o s’embrutarà la paret. Escolta, que corriga l’aire». Doncs això.

(Fotografia d’encapçalament: retrat de Piñol fet expressament per a Dillums per Antonella Abou Jaoude).

---