Em trobo amb la Tere a l’accés de Tribuna. Fa una bona estona que he arribat, però encara no tenen la meva acreditació per entrar al Nou Estadi. Falten un parell d’hores per a l’inici del partit, però una cinquantena d’aficionats ja escalfen motors amb entrepans i cerveses.
La Tere Ortega (1967, Tarragona) fa més de 30 anys que treballa a Tarragona Ràdio. Mentre passegem pels passadissos d’accés de l’estadi m’explica que la ràdio, el futbol i el Nàstic són, no només la seva feina, sinó també la seva passió. La seva posició actual, a peu de camp, no comença fins al 2013, després de la reestructuració de la plantilla de l’emissora.
De camí a la gespa —vull aprofitar que encara no hi ha ni una ànima a la grada per fer-li una fotografia en la immensitat de l’estadi— m’ensenya la cadira, una d’aquestes de coca-cola, típiques de bar, que té reservada en una cantonada del camp. Porta penjat l’equip de retransmissió a les espatlles, el micròfon a la mà dreta i un auricular a l’orella. L’emissora ja està fent la prèvia del partit i, en qualsevol moment, els seus companys, situats a l’últim pis de la graderia, li poden donar pas.
De fet, en arribar hem passat per aquella cabina per deixar-hi la bossa de la meva càmera i, evidentment, les úniques dones allà dalt érem la Tere i jo. Es dibuixa aviat aquesta masculinitat omnipresent i indiscutible; el Nàstic és dels i per als homes. Al mig del camp em confessa que està molt nerviosa. Assumint que és pel directe, li trec ferro dient-li que ja està molt entrenada, però em talla i em diu que està nerviosa perquè li faig fotos, que està molt tensa. Em sembla inversemblant que els nervis siguin per quatre fotos i no perquè està a punt de retransmetre un partit de futbol professional en directe.
Ens fan fora de la gespa, el públic comença a entrar. Tornem a la seva cadira i sembla més relaxada, saluda uns coneguts que seuen a Preferent, just darrere seu, i els demana si els podrà fer algunes preguntes en directe. Dues dones, un home i dos menors. Una de les dones té moltes ganes de xerrar i fora de micro li confessa que creu que avui perdran tot i que juguen contra l’últim de la classificació. No sé si ho recordo prou bé, però quan entren en antena aquesta mateixa dona diu que creu que guanyaran per la mínima: 1-0.
Pels passadissos de l’estadi tothom la saluda, allò és casa seva. Destresa. Seguretat. Aprofito que esperem que arribi el president del club —a qui ha d’entrevistar en uns minuts— per preguntar-li si el fet de ser dona en un món tan masculinitzat com el futbol li ha passat alguna mala jugada. Esbufega i m’explica que durant la baixa paternal del seu company Jordi va ser la locutora principal de les retransmissions del Nàstic i que no ho va gaudir gens. Les xarxes, em diu, es van omplir de valoracions sobre la seva veu o sobre la seva capacitat de narrar un partit: «Es va centrar la narrativa en mi quan jo era el de menys, jo havia de ser qui comunicava el futbol i el futbol havia de ser el protagonista, no ho tornaria a fer».
Arriba el president i ens posem a la llotja. La Tere no té cap complex, domina perfectament la situació i demana pas als seus companys. Quasi no sento el que diuen per culpa de la megafonia, però entre ells s’entenen i es nota que es respecten. M’he fixat en els àrbitres que escalfaven just allà davant. Quan acaba l’entrevista li pregunto si ja hi ha dones arbitrant futbol masculí i em diu que sí. M’explica que la temporada passada hi va arbitrar una dona i que durant el partit, ella que està ben a prop del públic, no va sentir gaires barbaritats, però que en la roda de premsa posterior al partit, l’entrenador de l’equip visitant es va referir a ella com «la chiquilla». La Tere em diu orgullosa: «quan va acabar la frase li vaig preguntar si “la chiquilla” a la que es referia era la “Señora Colegiada”». Va ser una manera molt elegant de posar-lo al seu lloc. Em sembla sublim.
El partit ja ha començat i a mesura que avança i el Nàstic no aconsegueix marcar —tot i que té una gran possessió de la pilota. Els nervis a la grada es fan cada vegada més visibles. Potser ella ja hi està acostumada, o potser és que està totalment enfocada en la retransmissió i el partit, però a mi sí que em sobten les barbaritats que sento des de Preferent i Gol Mar. Més enllà dels crits i d’alguns càntics de suport al Nàstic, el que impera és insultar el contrari. No són gaire creatius; el guanyador, de lluny, és «hijo de puta», dedicat a cada jugador visitant que passa per allà i també al linier que li ha tocat aquella banda. No puc deixar de pensar en la misogínia que amaga —proclama— aquest insult: per insultar-te han de faltar el respecte a una dona, explotada pels desitjos masculins.
La Tere m’havia dit que aquesta feina era molt irregular, que si el partit anava bé tot eren alegries. El públic, el club, els periodistes, els jugadors… tots estaven contents i era un plaer treballar-hi. Però clar, que quan no anava bé tot es feia feixuc. Acaba el partit en empat i ens dirigim a la sala de premsa. Tothom l’espera, fins i tot el responsable de comunicació del club es vol assegurar que ella hi és; sap que domina la situació i la lectura del partit. En aquesta petita sala tornem a ser minoria. Aquesta vegada, una operadora de càmera ens acompanya, també. S’asseu l’entrenador de la casa i ells ja té el micro a la mà, no hi ha dubte que tots a la sala la respecten i esperen la seva intervenció.
Només queda entrevistar un parell de jugadors que sortiran a fer declaracions. Un operador de càmera planta l’equip davant del photocall i serà ella qui tornarà a liderar les entrevistes que aprofitaran quasi tots els mitjans. Quan acabem em pregunta si he estat bé i i que li hauria agradat que hagués enxampat un millor partit. Però a mi la neutralitat de l’empat em regala una visió excel·lent d’ella i del que fa cada cap de setmana des de fa una dècada.
(Text i fotografies: Elena Gavaldà).
Elena Gavaldà (1989) és fotògrafa documental i creadora visual amb una trajectòria marcada per la connexió entre el territori, la imatge i la denúncia social.
Llicenciada en Periodisme per la URV, va iniciar la seva carrera especialitzant-se en el món casteller i en mitjans de comunicació. Després de liderar l’estratègia creativa a Freshly Cosmetics durant sis anys, va emprendre una nova etapa com a freelance centrada en la fotografia documental i publicitària, que compagina amb la docència universitària i la fotografia esportiva per a LALIGA Genuine. Ha estat reconeguda amb diversos guardons, com el premi Imatge de l’any del diari Ara i una medalla de bronze als Fotoslovo Awards del 2026.
Deixa un comentari