D’aquí | «L’escenari infinit» de la reflexió festiva

Entre els nombrosos escenaris que s’han muntat aquest cap de setmana extraoficialment tecler a Tarragona, n’hi havia un de metafòric: «L’escenari infinit» dels qui ens recorden que la festa la fem, però que també cal pensar-la. «No ens ve donada, és una pràctica que depèn d’un discurs, […] la fan les persones i això implica una responsabilitat», explicava, enmig del debat, el catedràtic de Dret constitucional Jordi Jaria, un dels impulsors, ara fa tres anys, d’aquesta jornada.

Enguany, l’acte, celebrat el dissabte al matí a l’Antic Ajuntament de Tarragona, portava per títol L’escenari infinit: festes, turisme i massificació, i sota la conducció amena i incisiva de l’antropòleg i periodista Guille Soler, feia parlar quatre convidats, vinculats a les festes de San Fermín de Pamplona, les Falles de València, la Festa Major de Gràcia i la Patum de Berga, respectivament. Festivitats que, pel que sembla i pel que hem pogut comprovar, ja sigui en directe o a través d’imatges, han arribat a certs nivells de saturació en relació a la quantitat de visitants que reben.

La primera a contar la seva experiència és Rakel Arjol, presidenta de la Federación de Peñas de San Fermín. Arjol remarca l’estereotip de «megafesta» i de «ciutat sense llei» que ha penjat de Pamplona, durant dècades, entre els dies 6 i 14 de juliol. Segons dades oficials, al cor de la capital navarresa, d’uns 200.000 habitants, s’hi concentra, a l’hora del txupinazo, aproximadament un milió de persones: «La ciutat es desborda per totes bandes, i hi faltava un control sobre moltes qüestions, com les agressions masclistes o la venda d’alcohol en locals no autoritzats».

Les experiències plantejades des de Pamplona, València, Berga i Gràcia representen una font d’inspiració i advertiment per pensar el present i, sobretot, el futur de les festes de Santa Tecla

El discurs d’Arjol incideix, especialment, en la dimensió política de la festa: «A partir de 2015, es va produir un canvi important a l’Ajuntament i això s’ha notat. Les festes es van deixar de projectar com un producte per a la gent de fora. Són les nostres festes i, caram, volem tenir cura de la ciutat. Qui tingui en ment que a Iruña s’hi va a pixar on et plagui i a agredir dones ha de saber que no hi és benvingut». Entre les mesures de «prevenció i resposta» que Arjol cita, cal comptar-hi el límit horari dels establiments comercials, el diàleg amb el sector de l’hostaleria i les associacions que durant aquells «nou dies excepcionals» organitzen activitats i la supervisió dels límits del soroll. «Pensa que ens havíem arribat a trobar turistes que pagaven 50 euros per saltar de la font de Navarrería, que és a l’aire lliure i on s’havien produït, fins fa molt poc, accidents molt greus», explica.

Sobre les Falles de València, l’historiador i sociòleg Gil-Manuel Hernández, que és també el director de Museus de l’Ajuntament de València, explica que «són com el Titànic, que ja ha tocat l’iceberg». «De vegades les declaracions de patrimoni de la humanitat les carrega el dimoni», hi afegeix. Hernández fa esment a la particularitat d’aquesta celebració, que s’estén «per tota la xarxa urbana» de la ciutat, i als problemes de connexió per mitjà del transport públic que se’n deriven.

Segons Hernández, el consistori valencià «ha afavorit l’arribada de turistes» però està topant, per contra, amb uns processos de «mercantilització» que «foragiten els mateixos fallers» del nucli de la ciutat. «El món faller s’està adonant del que passa, ja que també l’afecta, però depenem de la sensibilitat de l’administració pública per dimensionar el problema. Ara ja els comença a tocar a ells. Les falles naixien de la base veïnal i justament eixa base és la que està sent esquarterada. Han presentat València com una mena de parc temàtic de les festes, i alguns poders locals ho estan aprofitant per especular», denuncia.

Durant l’acte, fa fortuna una expressió, la de fracking cultural, que Hernández esgrimeix i explica de la següent manera: «La cultura popular és un dels últims jaciments que li queden per exprimir al capitalisme. Hi ha una sensació d’expropiació de la festa».

En el cas de la Patum, qui en parla és el tècnic de Participació Ciutadana i Festes de l’Ajuntament de Berga, Jordi Ortega, que fa referència a «la pressió» que reben per Corpus en una ciutat i una plaça, la de Sant Pere, molt petites. «La gent tampoc no ens arriba sempre en les millors condicions», hi afegeix, en una visió crítica de l’alcoholització generalitzada que sintetitza el concepte «Patum i mam». 

La sensació, compartida amb altres assistents al debat, és que es troben a faltar més rostres teclers en aquests actes de reflexió de la festa

Ortega incorpora la idea de «saber on vas» quan visites, com a turista, una festa major, per comprendre’n  i respectar-ne «els codis» més elementals: «Encara que sigui en ple mes de juny, al salt de plens hi has d’entrar tapat, amb màniga llarga i botes, per una simple qüestió de seguretat, d’evitar cremades». Entre les iniciatives que Ortega apunta hi ha, a banda d’aquesta transmissió d’una major consciència festiva, les mesures de descongestió, de desmassificació, entre les quals hi ha la programació d’actes alternatius en el mateix horari. 

Ortega també apunta cap a d’altres direccions, com «la valorització del patrimoni festiu» a través de la museïtzació —accessible durant tot l’any, i no només un dia en concret—, la falta de recursos humans dels departaments festius de la majoria d’ajuntaments i les contradiccions «del tema-estrella de la participació»: «A Berga, l’any passat vam obrir sortejos per internet, per al salt de plens, i vam rebre més de 4.000 sol·licituds. Això, per a un ajuntament petit, és un maldecap».

En darrer terme, la presidenta de la Fundació Festa Major de Gràcia, Lina López, relata com des de les entitats d’aquest barri barceloní es va fer «una reflexió interna sobre com minoritzar l’impacte d’una ciutat hiperturística en la nostra festa». La seva experiència permet incloure en el debat accions concretes com «el sentit únic per visitar els carrers engalanats», una programació més completa durant el dia o la creació de «la Nit Tranquil·la», per tal que «enmig de la voràgine» els veïns disposin almenys d’una nit per descansar. «Hem d’intentar trobar aquest equilibri», manifesta.

La conversa, davant d’una vintena de persones, dona molt més de si del que aquesta crònica despentinada intenta resumir. També s’hi reflexiona, ara que la calorada de l’estiu encara és viva, sobre les transformacions que comportarà el canvi climàtic en l’àmbit festiu, la tensió latent entre la dimensió dionisíaca i apol·línia —per dir-ho en els termes exposats per Hernández— de les celebracions populars, la implicació cívica i la representativitat de les entitats culturals, l’individualisme creixent d’unes comunitats veïnals cada cop més desconnectades entre si i la manera com s’hauria de tenir en compte el nouvingut i —fins i tot— el visitant en la governança de la festa.

Les experiències plantejades des de Pamplona, València, Berga i Gràcia representen una font d’inspiració i advertiment per pensar el present i, sobretot, el futur de les festes de Santa Tecla, sobre les quals el públic —provinent de Tarragona però també d’altres poblacions com ara el Vendrell o Sitges—, coincideix a destacar, en el torn obert de paraules, que «no estan massificades» però compten amb «alguns actes massificats». En el context d’una ciutat que en els darrers anys ha incrementat la presència turística, els temes que apareixen en la conversa semblen interessants de considerar. La clau de tot plegat rau, ens sembla entendre, en «la governança de la festa». Però una altra conclusió generalitzada, entre bona part dels assistents, és que en aquest tipus d’acte s’hi troben a faltar més rostres teclers.

---