Les cròniques | Un dissabte al Concurs, pendents del dissabte

Encara que s’hagi volgut revestir d’idealitzacions, el món casteller és com sortir al carrer. Tan simple i, sobretot, tan complex com això. Un conjunt de microsocietats articulades, un reflex fragmentari del que som. Baixar a plaça, en una jornada com la de dissabte, sembla demostrar-ho. Abans que es tanqui cap pinya, el rum-rum de la gent, en les tertúlies, està pendent, més aviat, del diumenge. «Si suspenen l’actuació de demà i avui quedem primers, serem els guanyadors del Concurs?», sento a dir. «Ja l’han suspès?», em pregunten. Portar un cartronet anomenat acreditació de premsa, amb un cordill taronja lligat al coll, convida a la confusió. Et demanen informació confidencial que no tens i et demanen també la Wi-Fi que saben que tens i que no els donaràs. També hi ha qui tot ho domina i no necessita de comunicats oficials per sentir el goig d’anunciar-te: «Ja s’ha suspès, demà no hi ha castells». Apa, i tan ample.

Quan passen vint-i-un minuts exactes des del moment puntualíssim que el periodista Quim Pons ha donat la benvinguda als presents des de microfonia, salten les alarmes. Les cames vibren i no és cap terratrèmol. Tothom està pendent del telèfon mòbil, com si les milers de persones congregades formessin part d’un sol grup de WhatsApp. Acaba d’arribar un missatge de Protecció Civil que informa de «pluges torrencials» i de la «suspensió d’activitats i mobilitat» a partir de les vuit del vespre. El rum-rum creix. Cadascú fa els seus càlculs, més o menys interessats. Hi ha qui ho planteja d’una manera concisa: «Ens donaran la piràmide grossa?». Entre els Xiquets del Serrallo, un casteller de tronc fa la conya amb una rialla: «Primers de Tarragona!».

Els Marrecs de Salt es proclamen vencedors del Concurs de dissabte amb el quatre de nou amb folre i una set castellera insaciable

Si ens centrem en el moviment que es produeix a la grada i a l’antiga arena, hi ha una paraula que permet explicar el Concurs de Castells de dissabte: dinamisme. I això que, tal com afirma Laura Casas, de Tarragona Ràdio, abans «s’hi veien més rondes conjuntes». Com a periodista, la facilitat amb què et pots moure entre colles afavoreix l’obertura de converses. «Si tot va bé, a la cinquena ronda parlaré aixíz», ens diu un casteller de Marrecs de Salt amb ganes de festa. La pugna per la victòria, s’aventura a dir-nos, la mantindran ells i els Castellers de Lleida, que planten un primer 7de8 solvent. Però en aquesta matèria, ja se sap, cada ronda amaga els seus punts de gir i convé esperar que el temps atorgui o desatorgui raons en el terreny inestable del pronòstic. Durant la temporada, els de Salt coincideixen amb els de Lleida a la Diada de les Colles Castelleres l’Eix. «Avui, de fet, podria veure’s un podi de colles de l’Eix», ens comenten. L’Eix fa referència, és clar, a l’Eix Transversal. La intersecció entre comarques lleidatanes i gironines. La C-25.

A nosaltres, en tot cas, ens toca estar pendents del 977, de l’única via que se’ns obre pel carrer de Pere Martell, del Pont de la Petxina en avall. Els Xiquets del Serrallo, la colla tarragonina participant, descarrega el 4de8 en primera ronda. Heus aquí un home a un xiclet enganxat. És Pitu Mosquits, que sense deixar de mastegar amb una contundència inusual confessa a un altre serrallenc: «Ara ens hem tret una mica de pressió». Miquel Ferré, de la mateixa colla —i a qui vam retratar fa uns mesos al Dillums—, reconeix que ell es troba «en un núvol». Fa uns mesos, interpretàvem aquest carro gros com a extraordinari i ara el completen d’entrada, com per treure’s l’espineta. Quan l’encalcem perquè garli, ens deixa anar: «Què vols que t’expliqui? El que sento és vertigen. Recordo, fa uns anys, quan n’érem quaranta. Ahir, a l’assaig, n’érem dos-cents. Si fins i tot vam fer una prova de tres de nou! Mira, mira [i ens n’ensenya una fotografia]. Del que estic més content és de com la colla s’ha refet de la caiguda per Santa Tecla. Això, fa uns anys, era impensable». Les seves últimes paraules s’afiguren premonitòries. Aquest dissabte, com la mar canviant que tan bé coneixen i pateixen els pescadors, tastaran diferents tonalitats del blau.

El crit de les quintes del 2de8 amb folre dels Xiquets del Serrallo és d’aquells que s’arrapen a la pell

No ens movem encara de l’entorn serrallenc, perquè som conscients que a la segona ronda arriba el moment àlgid i volem viure’l de ben a prop. El 2de8 amb folre dels Xiquets del Serrallo presenta l’esforç de la descarregada èpica. És el primer descarregat del seu historial. El crit de les quintes, quan comencen a baixar del castell i saben que ja és seu, és d’aquells que s’arrapen a la pell. Com a aficionat, és el tipus de crit que et recorda que qui vulgui viure l’emoció castellera ha de ser sempre a plaça, per molt a gust que s’estigui al sofà amb un vermut, unes olives i la televisió encesa al davant. És el crit de dues veus que, en el fons, en són moltes més. En concret, i excepcionalment, dues-centes setanta.

A mesura que avança, el dissabte posa en evidència que és el dia per saludar amics i coneguts i preguntar-los: «I tu, amb qui vas, avui?». Molts castellers de diumenge col·laboren amb les colles de dissabte. És el cas d’un dels subscriptors d’aquesta casa, David Folch, que llueix samarreta dels Castellers de Terrassa però que no es perd cap pinya dels Xiquets del Serrallo. Dins el blau mariner, de fet, es produeix un compendi ensamarretat de castellers d’altres colles de la ciutat. El blau marí, aquest cop, aconsegueix unir un sentiment tarragoní molt generalitzat. En unes hores, uns quants d’aquests que ara s’agafen de l’avantbraç, o que s’entaforen en un mateix cordó per donar pit, competiran.

La plaça reprodueix rumors i promociona el moment d’or dels opinòlegs. «Per la tevetrès han dit que ja s’ha cancel·lat», asseguren. Però res. A les 20.07 hores rebrem la tan esperada notícia sobre l’ajornament horari del diumenge. Mentrestant, ens desplacem a pler de punta a punta de la plaça. Caminar amb una llibreta a la mà provoca algunes mirades de sorpresa, gairebé d’exotisme. Les espècies més comunes ja fa temps que són unes altres: els fotògrafs i els presentadors, amb càmeres i micròfons. La mediatització, en els darrers quinze anys de fet casteller, ha estat, principalment, audiovisual. Però on són els castellers de text? ¿La profusió de capturadors d’imatges no ha provocat una certa saturació del mateix tipus d’estampes? El de folre amb el puny tancat i el cor a dos mil per hora, el petó post-castell de la parelleta, la canalla que s’ho mira junta, concentrada, des d’una certa distància, l’abraçada d’amics de colles rivals, els rostres de sorpresa, de pànic, d’alegria… No valen, en aquest context, mil paraules? I, per altra banda, ¿no hi ha marge, també, en l’article periodístic, més enllà de l’anàlisi tècnica i de la constatació informativa? Perdoneu que em desviï de portes endins amb una mena de fals manifest, però és que ens passegem entre rondes anotant detalls de vegades estrafolaris, sovint inaprofitables, però convençuts que sí, que algú, més enllà de la mare, es llegirà aquesta crònica castellera que vol ser més crònica que castellera.  

El graller Cesc Alcaraz, dels Nens del Vendrell, descriu la dificultat de mantenir l’afinació quan les emocions «t’eclipsen»

Un graller dels Nens del Vendrell, Cesc Alcaraz, ens retorna els ulls a plaça. Estan en bona posició per quedar segons. Han aconseguit ajuntar el 3de8 i el 5de8 i són a les portes d’incloure-hi un 7de8. «M’he fet un fart de veure el 7de8, aquesta tarda —li faig avinent—, a què creus que és degut?». La resposta d’Alcaraz sobre aquest castell pren dues direccions: la primera, la quantitat de gent que permet provar a tronc, i la segona que el set, com a estructura, es deixa «defensar molt bé». Reconeix que l’actuació dels Nens ha estat rodona i que «qualsevol altre dia, tal com ha anat la temporada, no ens hagués sortit bé». Aprofita per reconèixer que «com a graller, en dies com aquest, el més difícil és mantenir l’afinació». Acoblar-se al tempo del castell, diu, és fàcil, però no ho és tant «no apretar el llavi més del compte» mentre toques per a la teva colla: «Al final, les emocions també t’eclipsen». L’any és immillorable per fer servir aquest verb.

El dissabte del Concurs de Castells és una jornada de retrobaments, i els castells universitaris són part de l’equació que explica la col·laboració entre colles

A fora plou amb persistència mentre a dins, alguns, ens dispersem. Aprofitem el 2de8 amb folre dels Marrecs de Salt per seguir-lo des del marcador de decibels. Abans que sonin gralles: 76,5 decibels. Quan sonen gralles: 79,4 decibels. Amb timbals: 81,5 decibels. A la carregada: 85,3 decibels. Ens despistem també entre mocadors florejats que corresponen a la tradicional Diada d’aficionats de Llorenç del Penedès, les muntanyes de motxilles de cada colla, a tocar dels toriles, i les pancartes acolorides. Un bon amic, Pablo Varona, ens dibuixa una línia comparativa preciosa entre el fet casteller, que coneix a la perfecció, i la Festa dei Ceri, de Gubbio, Umbria, que va visitar un parell de cops mentre vivia a Peruggia. Amb ell, la conversa va de vincles. Considera que el dissabte del Concurs enclou aquest component de retrobament, i que els castells universitaris són part de l’equació que fa, precisament, que en aquesta jornada castellers com ell prenguin un color o un altre a l’hora donar un cop de mà.

La caiguda de l’intent de 3de8 dels Xiquets del Serrallo, a la tercera ronda, és lletja. Remataran la feina amb un 3de7 que promourà uns aplaudiments renascuts, d’orgull propi. A la darrera arenga, el cap de colla, Josep Maria Gaya, pronunciarà aquestes paraules: «El cap ben alt». Enmig del xivarri, ens sembla que pesquem la part clau del discurs. El que han fet al llarg de la temporada és, ras i curt, impressionant. Ara hi poden incorporar el dos de vuit amb folre descarregat. Però no serem nosaltres els qui col·loquem els mots més abrandats en aquestes línies. Deixarem que un membre de Castellers of London, Keir Hughes, s’hi esplaiï. Escocès, diu que apuntar-se a castells l’ha ajudat a estimar-se més Londres i a forjar-hi una colla d’amics, que a més a més són d’edats molt diverses. És la primera vegada que assisteix al Concurs i opina que és «amazing», que li encanta comprovar que allò que fan a Londres d’una manera minoritària i isolada aquí sigui «huge», «massive». «This hobby brings me a lot», conclou, i el que diu se’ns fa comprensible tant en anglès com en català.

Han tocat les nou i la numeració de l’hora es torna precisa. La plaça ens ha d’oferir encara un últim gran moment amb el 4de9 amb folre dels Marrecs de Salt. «Xssssssssssst». Com enyoràvem aquest gest, l’emmudiment col·lectiu de les ocasions especials. Quim Pons avisa el públic del que és a punt de presenciar:  «Els Marrecs de Salt intentaran el quatre de nou!». «Amb folre», s’acuita a puntualitzar, en una esmena que fa de distensió just abans de l’instant culminant. Silenci de nou. Sonen gralles. Ara sí, tothom concentrat en el mateix. El carreguen, el descarreguen, el celebren. Entre els càntics, n’hi ha un que porta el segell de fam dels guanyadors: «No n’hi ha prou, volem el tres de nou». És la set d’una colla que ja aspira a més. Aquesta set, ara, és l’única que compta. Demà ja estarem pendents de demà. És la set del Concurs.

---