La mirada | Bullirà el mar com la cassola en forn

És el primer dilluns després de santa Tecla. Al bell mig de la plaça de la Font, plena com un ou les dues setmanes anteriors, no hi ha ningú. Alguns bars són tancats; altres, a mig gas. Els parroquians són els de sempre i encara poder si hi tenen algun passavolant. És ben bé que el setembre tarragoní opera dins de lògiques pròpies, com una petita taifa de la Costa Daurada. Al cap d’una estona, al centre de la plaça, un graller passa en silenci; duu la gralla penjada a l’esquena i manté un rumb fix. Ningú no sabria si va o si ve. Ningú, doncs, no podria dir si va al número 1 o bé ve de la capçalera del circ.

Ja fa dies que Tarragona sap que, d’aquí a no gaire, hi haurà el XXXè Concurs de Castells: les banderoles als fanals, la bogeria per les entrades, les habitacions de lloguer, els amics que arrangen trobades. Res de nou sota el sol. Ni a la zona tradicional ni a la zona no tradicional. Però segurament —i sempre fa bo de recordar— sempre hi ha més moviments subtils (secrets, en algun cas) que ens passen per davant, desapercebuts. Si Mercè Rodoreda deia, a Quanta, quanta guerra…, que «Les coses importants són les que no ho semblen», potser en un àmbit com aquest cobra una altra dimensió. Des d’una mirada, fins a un petit tremolor, un toc de gralla nerviós.

En un àmbit com el casteller, qualsevol detall, com una mirada, un petit tremolor o un toc de gralla nerviós, compten, i molt

És dimecres. A tres dies perquè arrenqui el concurs, comencen a haver-hi moviments curiosos. Davant del local de la Colla Vella dels Xiquets de Valls arriben tres furgonetes i un cotxe, una berlina llarga, negra, plena de luxe per dins i per fora. Aquests Mercedes-Benz, amb xofers de camisa llarga, americana i corbata, esperen que passi el temps. O l’assaig. A dins, la colla degana de Valls respira entre el silenci sepulcral i un bon grapat de mitjans de comunicació acreditats. Els uns, locals, filmen i fan fotografies; altres, estrangers, es reconeixen per com es mouen en un medi que no els és gens conegut. Els vestits, les joies, l’aspecte anglosaxó que fan pensar que ens trobem davant de la premsa internacional. I és el cas. Al cap d’una estona, un caparró que fa saltirons per les sabates de taló que calça surt amb un pas ferm i enèrgic, malgrat els més de vuitanta anys que suporten. És una periodista veterana, de vella escola, segurament. Deu ser, doncs, que els nostros castells sí que traspassen fronteres, mars, muntanyes i oceans (De vegades, aquí, fem coses que no ens acabem de creure: tot molt tarragoní, en el fons).

De vegades, aquí fem coses que no ens acabem de creure, com el Concurs de Castells: tot molt tarragoní, en el fons

Algunes colles, aquests dies, tenen una ebullició fora del que és comú. Alguns assagen no gaire lluny de la riba del Tàmesi; d’altres, oceà enllà, fins a Xile. París, Copenhaguen, Andorra, l’Alguer (vila agermanada amb Tarragona) o Madrid són altres localitats que acullen, amb una mesura més o gran. Ja és dissabte i, molt possiblement, aquesta és una de les diades més boniques. Aquí hi trobem les Gralles i Timbals de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que amb samarreta blanca posen música per a Copenhaguen, on també veiem algun membre de la Joves de Valls que els dona suport. Rondant per plaça, que per raons climàtiques ha hagut de ser el Palau Firal i de Congressos de Tarragona, veiem persones de totes les colles que actuaran o bé diumenge o bé dissabte tarda. N’hi ha de Londres que reben suport de les seves colles padrines (Sant Cugat, Castelldefels i Colla Joves dels Xiquets de Valls), els mateixos que a la tarda veurem de groc i l’endemà les veurem encamisades de roig. Vist de fora, ha de ser això, cooperació, solidaritat i, en definitiva, participar fora de la individualitat en un fet que és cultural, però profundament social.

Ja és dissabte tarda, encara plou. A plaça s’hi palpa un ambient casteller, sí; és evident i perfectament lògic. Però hi abunden molts castellers de samarreta: els uns, donen un cop de mà mentre esperen actuar, l’endemà, amb la seva camisa. I com que d’altres, com dèiem, han anat a la diada internacional vol dir que actuaran, doncs, tres dies. Fer pinya ha de ser això, doncs. Però el que pesa, realment, és veure les trobades i retrobades: parents, amics, coneguts i saludats; alguna exnòvia, també. Si la cultura ens salva, és per això, però per això mateix cal mai no deixar ni la tasca ni l’esperança, com deia mestre Fabra.

És dissabte i després de les cinc rondes se suspenen totes les activitats previstes. Després que els telèfons de tota la plaça comencessin a sonar, el rumor de la gent augmenta, perquè la incertesa, als humans, ens afecta i ens enfronta amb el no res. Sigui com sigui i malgrat l’aiguat que assota bona part dels Països Catalans, el concurs segueix en una TAP tancada i barrada que, per megafonia acaba sabent que el concurs de l’endemà, diumenge, no serà a les 10 del matí, sinó a les 4 de la tarda. Havent dinat, doncs, riuades castelleres se n’aniran fins als encontorns de l’antiga plaça de bous.

(Fotografia d’encapçalament: Marrecs de Salt).

---