La mirada | 72 decibels

Es fa un silenci sepulcral quan el peu va guanyant densitat i els rengles es tanquen. Els cossos i les mans, es toquen; van pujant, van fent, com un petit formiguer que, del no res, treu el millor: puja, s’eleva i, a poc a poc, i de mica en mica, trenca la ratlla de l’horitzó de la graderia. L’emmudiment petri només es trenca quan les gralles i els timbals comencen a sonar. 72 decibels, que pugen de mica en mica, com en un degoteig a cada repic del timbal.

De lluny, una càmera aranya es va movent, navegant pel sostre i donant un pla zenital, només flanquejada per les lones promocionals dels diversos patrocinadors de l’esdeveniment. Minuts després, una d’aquestes banderes enormes es despenjarà, d’una punta, sense provocar res més que corredisses de la Guàrdia Urbana, dels membres de seguretat i de Protecció Civil. No passarà res, però sobtadament, dues lones més enllà i sense avisar, una d’aquestes peces publicitàries caurà sense fer cap avís.

La diada, que s’allarga fins a quarts d’onze, fa tombs pels revolts, i en un determinat punt de la nit, el ‘sorpasso’ no s’esdevé

Els silencis pesen, com pesen els crits, com pesen les escridassades d’una colla cap a l’altra, fins i tot quan una d’elles decideix desfer el peu del castell. El continu en aquesta alternança és, gairebé, l’essència d’una jornada anòmala de vespre i de nit.

Discretament, entre el formigueig de camises i de samarretes, sovint es pot trobar alguna dissonància cromàtica entre el dens mosaic de l’arena. Generalment, són fotògrafs, periodistes i comunicadors que, com el fotoperiodista David Oliete, armat amb dues càmeres i un corretjam de cuir, avança amb un ull clínic entre faixes i motxilles per girar-se, sobtadament, i captar el que el públic no podria veure altrament. D’altres, com el també periodista Enric Garcia Jardí, amb un ull a plaça, de reüll s’està atent al sonòmetre que penja al capdamunt de la barana del darrer pis. Alhora, ell mateix para l’orella entre la graderia, plena de banderes, bosses, samarretes i algun veterà amb camisa que aguanta les més de cinc hores de diada, estoicament, assegut. Fa cara de pensar que és allà on es palpa el batec del públic, però no ho diu en veu alta.

Dins de l’anormalitat d’enguany, el públic, els mitjans acreditats i les colles castelleres veuen una primera ronda que corre, dinàmica, bàsicament entre castells de nou i de deu, però les tensions no triguen a aparèixer, abrandadament, entre els crits de suport i oprobi. Fins i tot, en algun moment, sembla haver-hi un estrany quòrum undireccional.

La diada, que s’allarga fins a quarts d’onze, fa tombs pels revolts i, en un determinat punt de la nit el sorpasso no s’esdevé. Però, en les gralles, tercera posició per a Sitges, segona per a Xiquets de Tarragona i, en primer lloc, per a la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Les gralles, que sovint sembla que siguin accessòries, també tenen les seves dinàmiques i lògiques: narren els castells perquè el públic, però sobretot els castellers, sàpiguen on es troba la construcció en cada moment. Visibilitzar-les, ni que sigui així, també és el que pertoca.

---