Entre la ficció d’un expressionisme revisitat, els comentaris literaris fregant la ressenya, un camí enlloc i una realitat deformada, avancen aquestes kafkianes propostes d’un surrealisme màgic.
El Biel Sales no donà crèdit al que li explicà, amb molta cura, la seva filla Paula. Li semblava una història de ciència ficció, una escena de novel·la de pànic en cru: la seva Gòria, la seva dona des de feia vint-i-vuit anys, convertida en una elefanta que viu a una teranyina ubicada al sostre de l’habitació que a casa deien dels convidats.
El Biel Sales va acceptar trobar-se amb ella. Un capvespre la Paula va organitzar la cita. No hi ha cap explicació, papa. No, no ho hem consultat amb ningú. Ni metges, ni científics, ni amics. Només ho sabem nosaltres tres. Menja. No tinc gana: com vols que tingui gana amb el que m’expliques?
El Biel Sales és un operari d’una planta de productes químics des dels vint-i-cinc anys, és a dir, en fa trenta, que es diu aviat. Un enginyer d’impecable conducta laboral. Bon company. Bon amic. Bon pare. Bon marit. I ara es troba amb aquesta catàstrofe de malson.
La cita és a casa. Un sopar que ha elaborat la Paula. Marisc i vi blanc pel Biel, espinacs amb tabasco, bròquil i suc de mores en un cubell per la Gòria. Ella, com és natural, estava ubicada damunt la taula i l’absorció dels aliments mitjançant la trompa, provocava al Biel una inusitada i respectuosa repugnància.
El Biel Sales, incrèdul, amb escepticisme absolut, comprovà com la seva dona, tendra, li tornava la mirada una mica avergonyida. Tots dos s’havien engalanat per l’ocasió. Ell, amb un vestit nou de trinca, blau cobalt, cerimoniós, elaborat amb teixit natural de llana verge d’alta noblesa, amb corbata i armilla de seda natural, cinturó de pell i sabates italianes. Ella, amb un vestit blanc marfil de coll halter, amb obertura a l’esquena i baixos asimètrics ondulants. No li faltava el detall del fulard del mateix teixit i color.
I, més: s’havia armat de paciència i s’havia deixat fer una sessió de cosmètica per part de la Paula: perfilador d’ulls i les pestanyes amb efecte foxy eyes, sofisticat i natural. Els colors, combinats amb el discret collaret. D’aquesta manera, podia jugar amb el borgonya als llavis, i una flor discreta a la trompa, des d’on penjava la bossa, perquè, d’alguna manera, ella volia manifestar l’amor que sentia pel seu home, malgrat tot: trèvol i carmesí.
La conversa, atípica, va quedar reduïda a un monòleg entretallat i tartamut per part del Biel. Ella emetia sorolls que acabaren identificant-se com enunciatius o fàtics. Després de les postres ‒tiramisú i ortigues‒ la Gòria caminà per la taula, s’apropà al seu marit, estirà la trompa, descordà la corbata amb perícia sorprenent, i no sense pessigolles, va clavar dos petons a l’estàtua embadalida en què s’havia transformat el perplex Biel Sales.
Xarli Elijas (Tàrraco, 1966). Els vint llibres de poesia en llengua castellana es concentren a Ontología poética (La Isla de Siltolá, 2015) i a Segunda ontología poética (Reino de Cordelia, 2027). En llengua catalana, es prepara Antologia poètica, per encabir un extracte dels sis llibres escrits. En narrativa, Proso Modo (Reino de Cordelia, 2023). En teatre, Trilogía de la ambición (Petròpolis, 2022).
Deixa un comentari