Entre la ficció d’un expressionisme revisitat, els comentaris literaris fregant la ressenya, un camí enlloc i una realitat deformada, avancen aquestes kafkianes propostes d’un surrealisme màgic.
És ben cert que exercir la misantropia pot resultar una bona defensa emocional. La Gòria Sansa té ben clar que la hipocresia, les aparences, les màscares triades per presentar-se en societat, constitueixen el motor de moltes obres famoses de les lletres universals: des de les tragèdies gregues d’Èdips i Antígones, de Fedres i Medees. I de Shakespeare o Molière, sense oblidar les comèdies d’embolic del teatre del Segle d’Or castellà i barroc.
Quan s’abaixa el teló, s’acaba la funció i la bateria de llums de l’escenari ens transmuta en la foscor quotidiana, el teatre s’acaba convertint en vida i els personatges passen a ser persones —màscares d’una altra manera— i la ficció es vesteix de realitat per retrobar-se amb la lògica de l’existir. En efecte, un cercle del temps, com uns cavallets que giren i ens connecten amb el nostre passat i amb el nostre futur des d’un present de goig i solitud.
La Paula, per fi, ha decidit comunicar al seu pare que la mare, una nit d’estiu, es transformà en una petita elefanta i encara no ha sortit de la cambra. No es troba a Sri Lanka elaborant un reportatge. Sap que és difícil de creure, però ella farà d’intermediària, perquè li pertoca com a única filla. Tot arribarà sense saber on es troba la seva ment.
La Paula recorda que, de petita, li agradava pujar als cavallets damunt dels elefants, com a una innocent premonició. Els elefants emeten infrasons per comunicar-se, i així ha de gestionar aquesta fantàstica circumstància per arribar a un final mig feliç.
El poema «Happiness» parla d’aquest etern retorn defectuós que ha transformat el temps en vida i en el lèxic succedani que se’n diu infantesa o vellesa o herència o fastig o tedi o desil·lusió: els pares compren fitxes pel cavallets, no perquè callin els marrecs, sinó perquè és el preu d’un bon record. És el que proporciona a la Paula la lectura del llibre Nosaltres, qui. I en surt forta, també, perquè sap que les veïnes, que la família, que les companyes de feina els deixarien venuts si s’assabentessin que la seva mare és ara mateix una elefanteta que viu al sostre, i amb la qual encara no han après a comunicar-se.
A «Trens» diu la Mireia Calafell: Entra en aquest poema com qui entra | en un casa abandonada de fa temps. Les persones prenen mal de les persones. Els verins s’associen en el veïnatge. I així, misantròpica, pensa la Paula que el tacte i el silenci són fonamentals per evitar l’esquerperia de la tieta, la rudesa de la divertida colla dels pares, la grolleria de les companyes de la feina, l’aspresa que podria —per què no?— brostar entre ells tres.
Pare, una cosa. Digues, filla. Hem de parlar de la mare. Ja torna? Mai no ha marxat. Com dius? El que sents. Hem de parlar molt seriosament. Seu. Què vols dir? Seu.
Xarli Elijas (Tàrraco, 1966). Els vint llibres de poesia en llengua castellana es concentren a Ontología poética (La Isla de Siltolá, 2015) i a Segunda ontología poética (Reino de Cordelia, 2026). En llengua catalana, es prepara Antologia poètica, per encabir un extracte dels sis llibres escrits. En narrativa, Proso Modo (Reino de Cordelia, 2023). En teatre, Trilogía de la ambición (Petròpolis, 2022).
Deixa un comentari