Entre la ficció d’un expressionisme revisitat, els comentaris literaris fregant la ressenya, un camí enlloc i una realitat deformada, avancen aquestes kafkianes propostes d’un surrealisme màgic.
La Gòria Sansa comença a fer una vida que a poc a poc ja pot considerar-se com a quotidiana. Ha arribat a sentir-se estimada per la Paula, la qual, des del primer moment, ha estat molt comprensiva amb la increïble transformació patida per la seva mare.
La Paula ha habilitat la cambra per a què sa mare gaudeixi d’unes condicions de vida higiènicament dignes. Frega cada dia el terra, ja que una olor ben forta emesa per la nova pell gruixuda del nou cos elefantí, encara que diminut, es fa sentir de valent. Ventila a diari l’estança, ha col·locat al trespol un cossi ben gran ple d’aigua perquè la Gòria Sansa necessita l’aigua en abundància per supervivència pura. Amb un trompeteig indesxifrable agraeix a la seva filla aquestes mostres comprensives d’humanitat, si es vol dir així. Amb molta prudència es podria dir que, de mica en mica, s’està creant una llar confortable.
La Gòria Sansa puja i baixa del sostre al terra amb assiduïtat. Quan es troba a la teranyina i el veí del pis de dalt es dedica al bricolatge i fa anar el trepant durant una bona estona, o el colom enamorat parrupa intensament des de l’ampit, s’estima més provar el repòs sota l’armari, un indret molt especial on enyora la vida passada i es posa malenconiosa.
Reviu, amb l’excel·lentíssima memòria que ha niat de fa poc al seu cervell, la passió per la fotografia. Recorda que havia preparat una ressenya on havia assolit encabir els comentaris de dos llibres ben curiosos que havien arribat a la redacció del diari. Un d’ells, Arquitectura de les decisions, l’abocava amb contundència al territori de les atmosferes melangioses. El pas del temps, potser l’únic tema de l’art, romania reflectit en cadascuna de les fotografies del Rubén Perdomo: el desassossec tant dels interiors com dels exteriors que donen vida a l’ésser humà. Una casa. La natura. Un horitzó. Un oblit.
L’altre llibre es titula Quietud global. Les fotografies són del Pepo Argilaguet. El temps també és present i és passat. És ara i és ahir. És realitat fantasmagòrica o ficció del desencís: del núvol fosc i vibrant, a la sabata vermella de taló d’agulla, de la concentració esmorteïda de la guitarrista, al vòmit de sang d’un personatge buñuelenc.
Tots dos llibres disposen del lligam dels textos: versos del Màrius Domingo, comissari habitual d’exposicions, amant de l’observació del poema com una extensió recargolada del pensament, un saltimbanqui de les paraules, una reflexió de pintor, de fotògraf, com si constantment preparés els llenços per configurar la paraula efímera: no parlo de mi, em costa. El sabotatge de la paraula davant els cossos. No cal posar-se de genolls davant la incertesa o davant la transgressió que proposa l’artista.
Xarli Elijas (Tàrraco, 1966). Els vint llibres de poesia en llengua castellana es concentren a Ontología poética (La Isla de Siltolá, 2015) i a Segunda ontología poética (Reino de Cordelia, 2026). En llengua catalana, es prepara Antologia poètica, per encabir un extracte dels sis llibres escrits. En narrativa, Proso Modo (Reino de Cordelia, 2023). En teatre, Trilogía de la ambición (Petròpolis, 2022).
Deixa un comentari