D’aquí | Groggy Rude, una dècada i res a perdre

Ens reunim a la sala d’assaig del grup, als afores de Tarragona. És un petit espai amb una bateria a cada cantó, una muntanya de capses amb marxandatge i una munió de cables amunt i avall. El Simón, l’Ignasi i el Marc estan cadascú davant del seu instrument. Encara no han acabat de repassar el setlist del concert de l’endemà, i ens pregunten —a mi i a l’Oscar Masalles, que ha vingut a fer les fotografies— si ens fa res que acabin de tocar un parell de cançons. No ens fa res. Ens deixen dos parells d’auriculars, perquè ens encaixonem a mig pam dels amplificadors, i arranquen a tot drap amb la seva versió del We’re coming back de Cock Sparrer. 

Estem tornant, estem tornant, estem tornant per tu. I mai més ens en tornarem a anar.

Diuen que no marxen enlloc i prediquen amb l’exemple, perquè aquest any ja en fa deu que toquen plegats. Fa temps que Groggy Rude s’ha consagrat com una de les bandes de punk rock més en forma del panorama català, i aquest assaig ensordidor ho corrobora. Tocaran una barreja de versions, clàssics dels primers discos i cançons acabades de sortir de l’últim àlbum, Res a perdre. El dia següent els tocarà defensar-les en un dels escenaris del festival Aupa Lumbreiras, on comparteixen cartell amb noms com Soziedad Alkoholika, Evaristo o Boikot. 

El grup de punk rock tarragoní compleix deu anys mentre gira amb el seu nou disc

Quan acaben l’assaig, desen guitarra i baix a les seves fundes i deixen preparats els cables que necessitaran. Un cop asseguts, i sabent –gràcies a les pel·lícules americanes– que un garatge és on ha de començar tot, els pregunto pels seus orígens. La versió embrionària de Groggy Rude va arrencar en un lloc una mica més limitat: un traster. El Simón m’explica que va comprar el seu primer baix i volia formar una banda. Ho va comentar als companys de l’institut, i va anar més o menys així:

—Ei, m’he comprat un baix, voleu fer un grup?
—Ah, genial, jo volia comprar-me una guitarra. 
—Jo també m’hi apunto! M’agradaria cantar. 
—Jo també vull cantar!
—Ah, doncs em quedo la bateria. 

El que va resignar-se a la bateria és el Marc. Els seus pares tenien un traster al Catllar, on les parets queien a trossos i, si saltaves una mica, t’hi deixaves el cap. Van dedicar-se tota una Setmana Santa a deixar l’espai a punt —exterminació de paneroles, instal·lació de parquet, tota la pesca— i es van posar a assajar. El projecte que va néixer allà, com no podria ser d’una altra manera, va dir-se Techos bajos. 

Malgrat que van començar sent quatre amics que quedaven en sortir de classe, aquelles tardes no van trigar gaire a guanyar adeptes. El Marc i el Simón van conèixer l’Ignasi, que llavors formava part de la banda Brigada Negra, i aviat els assajos van sumar quatre membres nous. Entre tots plegats sumaven tres cantants, dues guitarres, un baix, un violí i una bateria. Però els dies que coincidien els tres sols van resultar ser els més profitosos. La preparació d’una versió de Perkele –grup suec d’Oi!– va rutllar, i amb els mesos van anar apareixent els temes propis. 

La Demo que van publicar el 2016 mesclava cançons en català i d’altres en anglès, però ràpidament van desempallegar-se de la llengua que va veure néixer el punk i van quedar-se amb la seva. Pregunto pel seu procés a l’hora d’escriure, i per la inspiració de les seves lletres, que abasten temes com l’amistat («Fins al final»), el desamor («Promeses») o la crítica social («Fill de Déu»), i en les quals s’expressen de forma honesta i oberta. Expliquen que és un procés conjunt i horitzontal. Un dels tres arriba amb una idea i, si passa el tall, s’asseuen després d’assajar a veure què en surt.

L’estil del grup sempre s’ha mantingut fidel a les arrels del punk rock i l’emotive Oi!

Aquest procés ha de beure, tant sí com no, de la confiança mútua i la transparència. Hi ha hagut ocasions en què algú ha fet una proposta i no ha tingut el vistiplau dels altres dos. Per al Simón, té a veure amb la necessitat de poder criticar sincerament les aportacions de cadascú, però també amb la seva satisfacció amb els resultats: «És important que una cançó ens agradi, perquè després l’hem de tocar a l’escenari i l’hem de viure, i si no ens acaba de fer el pes no estarem tan còmodes ni transmetrem el mateix».

De la mateixa manera, l’estil sempre s’ha mantingut fidel a les arrels del punk rock i l’emotive Oi! del qual es veuen les influències. L’estridència de la proposta recau en la guitarra distorsionada de l’Ignasi i la presència vocal del Simón. El seu baix i la bateria del Marc porten el pes accelerat del tempo i et fan retronar el pit als concerts. El fet que els tres tinguin micròfon i cantin a viva veu, juntament amb un públic entregat, genera una atmosfera hooligan que fa pensar que estàs animant el Groggy Rude FC. El conjunt és magnètic. 

Si bé no s’ha vist un gran canvi en la forma, la qualitat ha anat augmentant amb cada projecte. Després del seu primer disc, Tarraco Punkrockers (2017), la banda va agafar embranzida i va posar-se en mans de Xavier Escribano, productor establert a Terrassa, per al seu següent treball. El resultat va ser Temps Mort (2020), un àlbum rodó que refinava la força de la seva proposta i els obria les portes a un públic més ampli. 

Des de llavors, Groggy Rude ha publicat Riure o Plorar (2023), un disc split amb Batec, banda d’Almacelles i Rubí amb la qual ha crescut paral·lelament des dels seus inicis, i Res a Perdre (2025), que ara els fa girar pels escenaris. Expliquen que han hagut de pair el fet que l’endemà toquin a l’Aupa Lumbreiras, festival emblemàtic del punk rock on havien anat a escoltar en directe els seus ídols. L’Ignasi em proposa, amb un somriure, una frase per titular l’entrevista: «De tocar a una okupa a tocar a l’Aupa». Segurament li hauria d’haver fet cas.

Durant l’entrevista, és evident la complicitat entre els tres. Es fan bromes, diuen alguna bajanada que no inclourem i construeixen les respostes junts, amb l’apunt de l’un i la puntualització de l’altre. Els pregunto per la seva entesa i per com de fàcil els ha estat arribar als deu anys aguantant-se els uns als altres. El Simón respon, ràpid i concret: «L’Ignasi i el Marc tenen molta paciència». L’Ignasi i el Marc hi estan d’acord. Sobretot, diuen, és més complicat durant les etapes de gravació. «Els tres estem carregats de feina, hem de decidir mil coses i és quan més costa entendre’ns. Els tres som molt diferents, i al final s’ha de gestionar el temperament de l’un, baixar una mica l’altre i anar fent», explica el Marc. Coincideixen també en la importància que als tres els agrada el que fan, i això es converteix en un motor que empeny cap endavant malgrat les diferències que puguin aparèixer de tant en tant. 

Ara, després d’una demo i quatre discos, són on volen ser. Han trobat un lloc al panorama punk català, i tenen prou recursos per girar quan volen fer-ho i permetre’s la pausa necessària per trobar sons nous per a l’àlbum següent. Actualment treballen amb la discogràfica Propaganda pel Fet, que els facilita la feina de contractació i logística i els ha obert les portes de les comarques gironines, que no havien explorat abans. 

El grup, però, també enyora els inicis. El Marc explica que al concert de demà no hi haurà una munió d’amics a primera fila per celebrar cada cançó, ara que tothom té obligacions de persona adulta i funcional. Que el públic sàpiga les cançons sempre és una grata sorpresa, però la presència dels que hi eren al principi sempre els fa més feliços. Esperem que no hagi de passar massa temps abans de tenir-los altra vegada aquí, tocant a casa, i demanar «Una birra més» —no diuen que no pugui ser 0,0, no deixen ningú enrere— mentre la cançó homònima ens ho recomana. 

(Fotografies de l’article: Oskar Masalles).