És dissabte; bé, per ser més precisos, ja som a diumenge. Passen uns minuts de dos quarts de dues de la nit quan una parella de la policia local de Sant Celoni es presenta a Can Putxet. La presència d’aquests agents deixa tothom sense paraules, i us ben asseguro que deixar sense paraules aquesta colla és ben difícil. La música s’atura i les quartetes queden penjades de la punta de la llengua, just abans de ser llançades.
Tres dies abans, a dos quarts de deu del matí, amb un sol que no perdona ningú. En Joan i en Tolo reben els alumnes, que s’han inscrit a l’Escola d’estiu de Glosa, protegits pel cobert de la casa, que els procura ombra, però no n’alleuja la calor asfixiant. Els que ja han fet nit el dia abans informen els nouvinguts que a les habitacions hi fa una calor horrorosa. Els que han vingut sols i no coneixen ningú paren l’orella dissimuladament per prendre nota dels consells. Amb una breu mirada a l’entorn, qualsevol pot confirmar que tot el conjunt, situat als peus del Montseny, està preparat per al fred i no pas per a la calor.
Les parets gruixudes de pedra grisa i les teulades de pissarra amb els vessants inclinats indiquen que abans, quan es va construir, era un lloc fred i humit. Actualment, amb el canvi climàtic, aquesta característica està en dubte.
Un cop fet el tràmit administratiu, la Júlia, que coordina totes les coses coordinables, acompanya els alumnes a les habitacions. Els més afortunats tenen ventiladors de sostre; la majoria s’ha de conformar amb l’habitació «Oriol», amb capacitat per a una quarantena de persones. A dins, el personal es distribueix de manera natural: com més al fons de l’habitació, més joventut es veu; com més a prop de la porta, l’experiència ocupa les lliteres.
El tarragoní Josep Veciana va participar a l’Escola d’estiu de Glosa, celebrada del 16 al 19 de juliol a Sant Celoni, als peus del Montseny
A l’única sala amb aire condicionat es fa la presentació de l’escola. Aquesta serveix per trencar el gel entre desconeguts i fer les primeres coneixences, com la de l’Olga, que ha vingut de Terrassa i ja fa una pila d’anys que participa en l’escola. O en Josep, el més veterà dels participants, lingüista jubilat que adorna cada conversa amb pinzellades de coneixement.
Les classes magistrals es distribueixen per diferents espais del complex. Els alumnes, en inscriure’s, van haver d’omplir un formulari i triar a quins tallers i píndoles volien participar. L’oferta és tan àmplia que és impossible fer-los tots. Tots els tallers s’ofereixen en dos horaris diferents, però ni així es pot abraçar tota la programació.
La Marta Gispert, gracienca de soca-rel, acompanya els novells en els primers passos en el món de la glosa. Els ulls il·lusionats i temorosos d’aquells que s’endinsen per primer cop en la selva dels versos improvisats aviat es tornen confiats de la mà d’aquesta experimentada glosadora, i comencen a caminar amb confiança per l’arbrat dens i florit de la quarteta.
En un altre racó, en Mateu Xurí, que ha vingut de Mallorca, encadena una quarteta rere una altra, mentre explica la teoria per improvisar dues quartetes encadenades.
A la sala on s’ha fet la presentació, l’Imma de Sopa, la representant de la Catalunya Nova, explica als estudiants l’estructura d’una jota i —el que és més difícil— els diferents estils de cantar-la. Amb el seu art, presenta les melodies cantades per vells cantadors ebrencs, com Canalero, Teixidor o Perot.
Fora de les classes, els punts de trobada són la piscina i el menjador. Abans i després de dinar, la piscina és el pol d’atracció que permet llevar-se la calor que ataca de manera insistent tot el país. Els diferents àpats serveixen per continuar teixint amistats, comptar les experiències viscudes i repassar allò que s’ha descobert. Tant el professorat com l’alumnat provenen de tots els punts dels Països Catalans. Estranyament, tot i les diferents procedències tots ens entenem en una sola llengua.
Dues alumnes criden poderosament l’atenció, la Camila i na Lise. La Camila ja fa un temps que viu a Catalunya. Ella, argentina nascuda a Buenos Aires, quan va arribar al nostre país va tenir clar que volia aprendre’n la llengua. No només l’ha après, sinó que va un pas més enllà i adoptant el català com a part del seu nou jo, es llença a fer versos heptasil·làbics. Na Lise és un cas similar. Aquesta bretona, instal·lada a Mallorca, sala com si ho fos de tota la vida, i com a bona representant de les illes, va fent quartetes amb rima plena.
Les nits són divertides i plenes de sorpreses. Dijous, un cop finalitzat el sopar, fa acte de presència la poesia rebel, feminista i escenificada de l’Adriana Bertran. Declama els versos de tal manera que és capaç de transportar-te en un instant a un estable amb una euga rabiosa tancada i immediatament entrar en una classe de segon d’ESO del cinturó metropolità, i d’allí viatjar a la tranquil·la vila de Tivissa de principis del segle XX on l’àvia li ensenya a la neta a escórrer els llençols per no pujar més pes del necessari cap a casa. I tot seguit, sense moure el cul de la cadira, na Maribel Servera glosa sobre el poema escenificat, emocionant tots els presents.
Els instrumentistes també hi tenen lloc. Qui no toca la guitarra toca l’acordió, i si no, les culleres de fusta. Però hi ha un instrument i la seva instrumentista que destaquen per damunt de la resta: l’Anna, que ha dut l’arpa. Ella, formada musicalment al conservatori, aprofita l’escola d’estiu per conèixer i practicar les melodies populars i traspassar-les a aquest instrument tan poc habitual. La nit s’atura en silenci sota un cobert amb vistes al riu Rifer. Una desena de curiosos observen com l’Anna practica una nova peça amb l’arpa per poder-se unir a la nova glosada que comença uns metres més enllà.
El taller de restauració de mobles de la Mireia Mena és un èxit rotund. Tothom hi exposa les angoixes que els provoca glosar. La conversa flueix amb naturalitat. Els mateixos alumnes que una estona abans han verbalitzat les seves pors ara, de forma conjunta, hi troben les solucions.
Amb l’ànima despullada els lligams s’han fet més forts. La Mireia ens explica una senzilla metàfora, que ajuda a alleugerir el pes de la responsabilitat. No la recordo amb exactitud, però venia a dir alguna cosa així: «La glosa és com un partit de futbol. No es tracta de marcar gol a cada jugada, si no d’anar-se passant la pilota, fins que algú marca un gol».
Qualsevol moment és bo; tothora sona música i se senten quartetes. Les hores de convivència, el fet d’haver-se posat a prova i haver-ne sortit airosos ha fet créixer la confiança entre els presents. Les anècdotes s’acumulen, el que permet que la glosa sigui més punyent i agafi un to més sarcàstic recordant la nit anterior. Els versos van i venen, i cada cop són millors, fins que l’Andreu oportú i enginyós en llença una que provoca el més fort aplaudiment.
En aquell moment, el fil que s’ha anat filant lentament, és fort i resistent.
Ja és dissabte a la tarda. Tothom torna a reunir-se a la sala de l’aire condicionat. Després d’hores de formació i tractat el corc els mobles, és hora de posar a prova els coneixements adquirits. Els alumnes, dividits en grups de quatre, disposen d’una hora i mitja per crear, escriure i assajar, una acció escènica de tres minuts inspirada en el conte que s’acaba de llegir. L’activitat és frenètica, estressant, i el cervell treballa al màxim.
Acabat el sopar comença la mostra de teatre contemporani. Les tretze representacions es van exhibint al públic una darrere l’altra. La torrentada d’imaginació sorprèn. Cada grup ha dut la inspiració cap a un lloc diferent, de titelles a dansa, de música instrumental a veus discordants, que un cop unides, encaixen formant una harmonia meravellosa. Cada representació finalitza amb una abraçada entre els components del grup. La descàrrega de l’adrenalina acumulada fa que aflorin les emocions a flor de pell.
Amb l’emoció encara ben viva, i aprofitant l’última nit junts, l’Imma i la Gemma ens mostren que la glosa també ressona al País Valencià amb «L’u d’Aielo». Tothom s’hi uneix, el moment és catàrtic, de comunió total.
Tot i que Can Putxet és a uns dos quilòmetres del nucli habitat, la rauxa fa que les veus i la música, dels ara ja glosadors, arribin a les oïdes dels veïns de Sant Celoni. Algun vilatà creu, segurament amb raó, que no són hores, que allò passa de taca d’oli, i decideix trucar a la policia local.
La parella que fa el torn de nit agafa el cotxe patrulla i es dirigeix a Can Putxet. Quan hi arriben, el so de la música se’ls fa evident. No són prou a prop per distingir les veus. S’hi atansen una mica més. Ara sí, no només distingeixen les veus, sinó que també entenen el missatge. Els fa gràcia, és divertit, i se’ls dibuixa un petit somriure. El més veterà decideix que s’ho poden prendre amb calma, que no ve de cinc minuts, mentre respira fondo i seu en un banc gaudint d’aquesta nit de juliol.
L’endemà, com el primer dia, tothom fa cap a la sala de l’aire condicionat. Però no són les mateixes persones. Tenen els mateixos noms, però són diferents, més sàvies, amb més confiança, més capaces. I no cal dir-ho, com que han canviat, l’ambient es respira d’una altra manera. El silenci i la prudència del primer dia han desaparegut; les pors i la desconfiança han donat pas a la complicitat, les rialles i les converses amb un volum de veu un xic massa elevat. L’alumnat fa la darrera mostra. Cada vers, cada quarteta, cada jota o cada dècima —pels més agosarats—, és més aplaudida i celebrada que l’anterior.
És hora dels comiats, de les abraçades i de planificar retrobaments. L’oasi de felicitat comença a ser un record i retorno de cop a la realitat, a una altra selva, a la de l’AP-7. És hora de fer el viatge de tornada. Tanco la ràdio, metre el meu cap continua fent rimes i repasso mentalment el calendari de glosades per retrobar-me amb aquests vessadors d’emocions.
(Fotografia d’encapçalament: Marc Sala i Castells).
Josep Veciana i Carbonell (1978) soc. Tarragoní desterrat. Sense estudis d’interès, de professió comuna i d’opinió prescindible.
Deixa un comentari