Entre la ficció d’un expressionisme revisitat, els comentaris literaris fregant la ressenya, un camí enlloc i una realitat deformada, avancen aquestes kafkianes propostes d’un surrealisme màgic.
Els elefants, o bous lucans, van ser presentats per primer cop a Itàlia com a arma de guerra, difícil de combatre, pel rei Pirros d’Epir. La Gòria Sansa ja sap que els elefants són altament espantadissos: ella mateixa, des de la metamorfosi, s’ha tornat molt més poruga i espantívola. Es diu que el rei macedoni Antígon II assetjà la ciutat grega de Megara amb un exèrcit que incloïa elefants de guerra. Els defensors van ruixar una porcada amb brea i oli, van calar foc als marrans i els van dirigir cap als elefants enemics. L’enorme caos provocà que els paquiderms entressin en pànic i es tornessin contra el seu propi exèrcit. Es capgiraren i trepitjaren les seves pròpies tropes, aconseguint l’aixecament del setge. En fi, relíquies avantpassades. Envoltat per les flames, diuen que l’escorpí practica un màgic vessant del suïcidi en un cercle etern, perquè és una qüestió de valor.
La Gòria Sansa, com totes aquelles persones que arrosseguen l’experiència d’un acte suïcida proper a la seva família, es mostra molt sensible amb aquestes circumstàncies. Per això ja tenia gairebé llegit Relíquia, un dels llibres que romangueren damunt de la seva taula a l’oficina, dies abans de la transformació, i sobre el qual pensava escriure alguna cosa, encara que fos per sota mà del Reusenci Tarragó: els mecanismes violents del pensament, que acaben amagant-se entre maromes i cabirons, trets i ones marítimes.
A Relíquia l’autor manté un diàleg amb l’absència cantant des del bosc a mitja gola, entre la teràpia i la poètica. Canta des d’un paradís cremat, com una defensa disfressada d’atac, o de pregunta, o de lluita contra l’oblit, com si el llenguatge, fent llobada, volgués ser només poema en una part del foc. Potser una conversa o epístola emocional gira al voltant d’una nota de benanada inexistent. Potser un leitmotiv obre la generositat estètica de mort compartida, més enllà de la tragèdia, amb el suïcida que viu dins de cadascú.
Amb talent virtuós, Pol Guasch, amb fórmula amesurada i precisa, transforma el vis á vis de locutori en una lectura còmplice i instructiva obrint les finestres de l’homenatge als suïcides de les lletres: circumstàncies, famílies, motius, notes de comiat. Així, la finestra de bat a bat de Marina Tsvetàieva, d’Alejandra Pizarnik, de Sylvia Plath, d’Anne Sexton, de David Foster Wallace, de Virginia Woolf, d’Hart Crane, d’Henri Roorda, de John Kennedy Toole o de Jacques Rigaut. L’experiència de lectura resulta com la viu l’autor: Si un minut pot allargar-se tot un llibre. Demostra que certa redempció pot esdevenir literatura des de la cel·la del sentit: Tinc el cansament d’haver viscut una vida sencera que no era meva. La Gòria Sansa, potser massa bona persona per a ser crítica literària, ho pensa així perquè concedeix tota la importància del fet al rescat d’un valor sentimental.
Xarli Elijas (Tàrraco, 1966). Els vint llibres de poesia en llengua castellana es concentren a Ontología poética (La Isla de Siltolá, 2015) i a Segunda ontología poética (Reino de Cordelia, 2026). En llengua catalana, es prepara Antologia poètica, per encabir un extracte dels sis llibres escrits. En narrativa, Proso Modo (Reino de Cordelia, 2023). En teatre, Trilogía de la ambición (Petròpolis, 2022).
Deixa un comentari