Entre la ficció d’un expressionisme revisitat, els comentaris literaris fregant la ressenya, un camí enlloc i una realitat deformada, avancen aquestes kafkianes propostes d’un surrealisme màgic.
Des que la Gòria Sansa es va transformar en una elefanteta, havia notat que la seva memòria s’havia amplificat en gran manera. Recorda pàgines senceres de llibres que havia llegit en el passat i que, evidentment, havia oblidat. Fins i tot, es presenten lectures que ni recordava que havia culminat. Una d’elles és la Història Natural de Plini el Vell. Se’n diu, de l’elefant, que és molt proper a la sensibilitat humana, sobretot perquè memoritza les tasques que ha après. És honrat, prudent, equànime i venera els astres i el sol i la lluna amb ritus que inclouen una purificació solemne —la trompa en aspersió com un sifó o una mànega— dins els rius, saludant els cossos celestes. S’ha dit que manifesten ostensiblement el dolor estesos sobre la pròpia esquena, llançant herbes al cel, cerimonials, com si presentessin la terra com a testimoni dels seus precs.
La Gòria Sansa pensa que la seva metamorfosi té a veure amb l’estirp índia, més aviat que amb l’africana, ja que no disposa d’ullals amb esmalt de dentina. La Gòria Sansa es considera, tres dies després de la transformació, una elefanta dòcil, disposada si fos el cas a la col·laboració amb els éssers humans, com els seus parents indis, que usen per llaurar elefants petits, als quals anomenen nothi.
L’essència de la Història és la transformació, deia el suís Jacob Burckhardt. La Gòria Sansa ha assumit quina és la seva funció i des de quin racó parlar. Ara que la Paula, la seva filla, és conscient del canvi experimentat per sa mare, la relació s’ha destensat, el símbol s’ha transformat també en realitat. L’alimenta dolçament, en una safata sota el llit, dos cops al dia, amb verdures crues com espinacs i bledes, bròquil i bajoques. El pare encara no en sap res. Li han dit que està de viatge amb motiu d’un reportatge sobre la literatura índia: la influència del Panchatantra en la narrativa del Camp de Tarragona.
Plini el Vell va visitar Tàrraco, Scipionum opus. L’imaginem, com la María Belmonte a El murmullo del agua, entrant per la pineda a l’Aqüeducte de les Ferreres —o Pont del Diable, segons els indígenes tarragonins. La Gòria Sansa, en el seu deliri d’espinacs amb tabasco, imagina Plini el Vell pujat damunt un elefant indi, cegat després d’haver estat atacat per un drac a Sri Lanka. Els elefants orbs, diu la llegenda, són fidels als seus amos i són capaços de compartir els somnis amb ells, visualitzar nítidament el futur: intueixen la posteritat, com una mena de satisfacció atorgada pels déus a aquelles pobres bèsties que van patir la crueltat i en sortiren perjudicades. Ho poden fer perquè la memòria en el seu univers de foscor visual es desplega amb tota la vitalitat i la clarividència de l’avenir.
Xarli Elijas (Tàrraco, 1966). Els vint llibres de poesia en llengua castellana es concentren a Ontología poética (La Isla de Siltolá, 2015) i a Segunda ontología poética (Reino de Cordelia, 2026). En llengua catalana, es prepara Antologia poètica, per encabir un extracte dels sis llibres escrits. En narrativa, Proso Modo (Reino de Cordelia, 2023). En teatre, Trilogía de la ambición (Petròpolis, 2022).
Deixa un comentari