Hi ha records que el temps no esborra. Alguns queden gravats amb una precisió sorprenent, encara que hagin passat dècades. L’Amadeu Martorell té 98 anys: va néixer a Tarragona l’1 d’abril de 1928 i de petit vivia al carrer Reial 13, a tocar de la plaça dels Carros. Potser per aquesta circumstància, el primer record de la guerra que li ve al cap és com «el Canarias bombardejava els vaixells del Port».
L’Amadeu era un nen de 9 anys quan un matí a primera hora el pare i els tiets el van treure de casa per «travessar el pas a nivell» i anar a veure des del moll «allà on hi ha el rellotge» com el buc de l’armada franquista llençava canonades — «coets»— contra els vaixells que estaven atracats dins del Port —«un en portava sofre, es va incendiar i va començar a sortir una fumerada molt gran», apunta amb detall 89 anys després—. La imatge del vaixell disparant contra Tarragona encara continua viva dins seu.
Resulta curiós que el primer record de la guerra de l’Amadeu Martorell Martorell sigui molt similar al del Ricardo Pastó Samper que descrivim en un altre article publicat fa uns dies al Dillums en el marc d’aquesta sèrie que vol recordar el 90è aniversari del cop d’estat militar que va desembocar en la guerra civil espanyola. Converso amb l’Amadeu a la residència on viu actualment i on també hi és la seva dona, Joana Soler Purqueras. En les seves paraules no es transmet ni odi ni ressentiment per aquella infantesa escapçada, simplement es limita a descriure allò que va viure.
Vivia al carrer Reial i recorda veure un munt de ferits pel bombardeig a l’estació de tren
Explica amb una tranquil·litat sorprenent i una memòria difusa escenes de convents incendiats com el de Santa Clara, esglésies saquejades i un episodi en el qual «els adults impedien el pas a un carrer on, segon deien, hi havia dues monges assassinades». Amb més precisió recorda «el bombardeig feixista a l’estació de tren», a prop de casa seva. «Corria la gent pel carrer, les sirenes no s’havien sentit», i quan va acabar —«érem canalla», admet— «vam sortir de casa i vam veure un munt de ferits i cossos a terra». Darrere d’aquestes paraules hi ha la visió de víctimes escampades al voltant de l’estació, una imatge que gairebé nou dècades després segueix ben present.
L’Amadeu relata que anava al col·legi que hi havia al costat de l’església de Sant Joan — «hi vaig anar a pàrvuls, i a primer i segon»— i recorda que, un cop encetada la guerra, a l’església i a la plaça del davant «els milicians repartien aliments». Hi anava sovint amb el pare, que treballava al carrer Gasòmetre en un taller de reparació de motors d’embarcacions. De vegades rebien «una capsa de galetes», i en altres ocasions, algun producte bàsic que ajudava a superar les dificultats del moment.
També li ve al cap «un tren de quatre o cinc vagons carregat de carn de Rússia envasada en pots» que estava aturat davant del carrer de Mar en una zona de descàrrega. «Hi anàvem a buscar carn», diu amb una calma que retrata la quotidianitat d’aquells anys de guerra a la rereguarda. «No vaig passar molta gana», assegura l’Amadeu, però reconeix que sovint aconseguia un tros de pa i una presa de xocolata ajudant el forner del barri, i el seu pare es buscava la vida amb els amics pescadors que li donaven sardines.
Des de Constantí, l’Amadeu va veure les flames de la CAMPSA en un altre atac dels feixistes
Com en el cas de Ricardo Pastó, quan els bombardejos es van intensificar els pares de l’Amadeu Martorell van decidir sortir de Tarragona i anar a casa dels avis materns a Constantí. Un lloc aparentment més tranquil. Però des d’allà recorda veure els efectes d’un altre bombardeig de l’aviació feixista, «el de la CAMPSA, davant Tabacalera» que va generar moltes explosions i grans flamerades. No recorda la data, però devia ser la tardor de 1937. L’historiador Jordi Piqué, a la publicació Els bombardejos sobre Tarragona i comarca, explica que «les instal·lacions de la CAMPSA havien estat bombardejades durant els mesos de setembre i novembre, i a finals d’any queden totalment destruïdes amb un nou atac que causa nou morts i trenta-sis ferits».
Un cop a Constantí, la vida quotidiana passava en part per «anar a peu a Tarragona amb la mare a comprar el que hi havia», a vegades a base d’intercanvi. «Ella s’emportava unes espardenyes i a canvi donava oli», detalla. Mentre la mare anava a un establiment, ell feia cua en un altre. Aquells trajectes de quatre quilòmetres d’anada i uns altres quatre de tornada formaven part de la rutina familiar.
El pare va mantenir la feina al taller durant la guerra perquè se la considerava imprescindible en tant que reparava motors d’embarcacions i vehicles necessaris per al transport, i «es va fer del cos de carrabiners». Cada matí hi anava en bicicleta des de Constantí i al vespre hi tornava. Un dia —explica l’Amadeu— «es va salvar de miracle d’una bomba que va entrar per la teulada del taller però no va arribar a explotar».
A Constantí, la canalla jugava i es distreia com podia. Van posar de sobrenom ‘la pava’ als avions franquistes que venien de Mallorca. «Els nens anàvem a una muntanyeta que estava a mitja hora caminant per veure’ls de més a prop», rememora aquest home que ara suma 98 anys i una vida professional de mecànic. També recorda amb nitidesa que «un avió es va estavellar prop del poble», un fet extraordinari que els infants van viure amb una barreja de por i curiositat.
Descriu amb detall el camí de tornada a casa i l’impacte dels primers dies de la dictadura
La família Martorell torna a Tarragona quan els nacionals entren a Constantí, el gener de 1939. L’Amadeu està a punt de fer 11 anys i descriu el camí a peu per la zona de l’Horta Gran i encara té present la trobada amb un pagès que els adverteix: «No podreu passar pel pont [el pont vell del Francolí], està ple de soldats i hi ha morts i ferits. No us deixaran anar per davant la Tabacalera». Així que opten per «travessar el riu i agafar el camí de l’Àngel» i altres vies secundàries per arribar a casa, al barri del Port, amb els cistells ben buits.
D’aquells dies, conserva almenys un parell d’imatges: «Estava ple de moros i la gent tenia por d’anar pel carrer», explica en relació a la presència massiva de soldats marroquins de les tropes franquistes a la ciutat. I una segona imatge encara més colpidora de la nova realitat imposada: «Anaves pel carrer i quan arribaves a Sant Agustí i els militars tocaven la corneta, tothom s’havia de quedar plantat i aixecar el braç, també la canalla, i cantar el Cara al Sol». L’escena explica millor que un llibre l’arribada de la dictadura a Tarragona.
Nou dècades després, l’Amadeu continua identificant carrers, edificis i episodis concrets. Recorda el carrer Reial, el port, l’estació, Sant Joan, Santa Clara, Constantí, els avions, els camins de retorn, el tallers mecànic i fins i tot els petits gestos de solidaritat que van permetre sobreviure als anys més difícils. El seu relat no dramatitza, però tampoc amaga el patiment. Per això, en algun moment de la conserva deixa escapar un «les vam passar putes».
Aquest article ha estat elaborat a partir d’una entrevista enregistrada el 18 de juliol de 2026 a Amadeu Martorell Martorell. Amb 98 anys, és un dels darrers testimonis directes dels bombardejos de Tarragona durant la Guerra Civil. Les seves paraules i les de Ricardo Pastó Samper formen part del patrimoni de la memòria oral de la ciutat. La sèrie d’articles la completarem la pròxima setmana al Dillums.
(Fotografia d’encapçalament: Ricard Lahoz Avendaño).
Ricard Lahoz Avendaño (1965) és periodista i tarragoní d’adopció des de fa 30 anys. Ha dirigit Tarragona Ràdio (1994-2012) i va ser un dels impulsors i director de la revista Fet a Tarragona (2012-2023). És professor de Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili (URV) i ha publicat els llibres La riuada de 1994 (Arola Editors, 2014), Francesc Xammar: dignitat i compromís a la perifèria de Tarragona (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2018), De la llengua al país: 50 d’anys d’Òmnium Cultural del Tarragonès (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2022) i el recull d’articles Tarragoninament (Arola Editors, 2024).
Deixa un comentari