Últims testimonis vius de la guerra (III): Carme Corbella Albareda

Camí dels 102 anys, la memòria de Carme Corbella Albareda continua retenint sons que el temps no ha aconseguit esborrar. Les dates poden difuminar-se, els noms poden escapar-se durant uns instants, però hi ha un soroll  —«bum-bum, bum-bum, bum-bum»— que encara avui la Carme distingiria sense dubtar: el dels avions carregats de bombes. «Si passés ara un avió amb bombes per aquí, també el coneixeria», assegura amb una convicció que impressiona. És una remor greu, pesada, que anuncia la destrucció: «Fa un soroll que sembla que estigui a punt de caure o que hagi de fer mal».

La Carme va néixer el 27 de novembre de 1924 al cor de la Part Alta, al carrer Merceria 1, davant la Catedral. Tenia 11 anys quan es produeix l’aixecament militar que donarà peu a tres anys de guerra fratricida. El 18 de juliol de 1936 el recorda com un dia de «molta excitació». Segons el seu relat, cap a les set de la tarda o quarts de vuit, des de casa van sentir «l’arribada d’uns camions al pla de la Seu, molts crits i uns trets a l’aire». El Sec de la matinada, sobrenom d’un dirigent de la FAI que va liderar patrulles incontrolades, de seguida apareix a la conversa perquè «va propagar que havien obert les presons i que anaven a buidar els convents». 

Amb 101 anys, la Carme explica els «crits i trets a l’aire» del 18 de juliol de 1936 al pla de la Catedral

A casa vivien vuit persones: els pares, l’àvia i els cinc germans (quatre noies i un noi). «El pare —Bartomeu Corbella Osó— era el pintor de Tabacalera i la mare —Maria Albareda Puig— feia de sastressa per a Casa Malé», detalla. Els dies posteriors al cop militar van ser un formiguer de rumors i comentaris sobre persones desaparegudes o detencions. «La gent estava molt sorpresa, va ser una cosa que ens va arribar de sobte», comenta amb serenitat. «No se sabia si els havien agafat o els havien afusellat», diu en referència al període revolucionari d’aquells mesos de 1936 contra «la gent de dretes». I tot seguit afegeix: «Després, quan van entrar els nacionals, més o menys van fer el mateix».

Converso amb la Carme Corbella durant una hora a casa seva, al centre de Tarragona, on viu amb una de les seves tres filles. Les seves mans no paren quietes, però parla amb tranquil·litat del canvi sobtat de vida de fa nou dècades: «Abans de la guerra, jugàvem a corda al pla de la Catedral, a fet i amagar, a rodones, cantant cançons…, però després ja ens vam quedar tancats a casa i sense poder anar a escola». Ella era alumna del col·legi l’Ensenyança i al setembre ja no hi va tornar. L’escola estava en part destrossada i les monges havien marxat. A tocar de l’escola, al convent de les Oblates hi vivia «una monja que era neboda de la meva àvia i quan les van treure, va venir a casa nostra uns dies».

Vivia al carrer Merceria i encara avui identifica el soroll dels avions carregats amb bombes

«Va tenir por?», li pregunto. I em respon: «Mira…no», i poc després matisa: «Potser era una mica inconscient». Assegura que mai va entrar en un refugi, però detalla com si fos avui una escena de la vida quotidiana i l’arribada sobtada dels avions feixistes carregats amb bombes. «Havia anat a buscar uns ous —un autèntic tresor en temps de guerra— a casa d’uns familiars a la Rambla i tornava sola cap a casa quan, a mig carrer Sant Agustí, van començar a sonar les sirenes». A la cruïlla dels carrers Major i la Nau «un home desconegut em va estirar i em va fer entrar en un edifici. Jo em resistia i li deia que havia de portar els ous a l’àvia i tenia por que se’m trenquessin». Però aquell home no li va donar opció i la va protegir durant el bombardeig. Quan va acabar, li va dir «ara ves cap a casa». Ella mai ha sabut la identitat del desconegut que, probablement, li va salvar la vida, però admet que aquell episodi sí li va fer «molta impressió».

Parlant de bombes, esmenta la CAMPSA i la destrucció d’una casa del carrer d’en Granada, i té molt present que al seu barri, els avisos no depenien únicament de les sirenes: «Al campanar de la Catedral hi havia uns nois vigilant i mirant al cel. Quan detectaven els avions, començaven a xiular abans que les sirenes. Si els veies baixant i corrent pel carrer les Coques… pensaves: ui malament». I gairebé immediatament arribava el soroll: «Bum-bum, bum-bum, bum-bum…». Una altra imatge colpidora que reté al cap és la que veu des de casa quan «uns homes disparen uns trets a un capellà a l’alçada de Ca la Queveda». Encara recorda veure el cos estirat a terra i 90 anys després reflexiona: «Per què ho fan? Què en treuen, de fer tot això?». 

Diu que no va tenir por, però admet que va passar gana

Quan li pregunto «va passar gana?», respon: «Sí. Això sí». Una resposta seca, però sense dramatismes, com si fos una evidència impossible de discutir. En aquell període, tothom se les empescava per sobreviure. I el pare de la Carme va aconseguir que el pa mai no faltés a casa. Gràcies a la relació cordial amb un militar, ell li oferia cada setmana una pastilla de picadura de tabac i, a canvi, rebia pa de l’uniformat. Aquell intercanvi discret va permetre alimentar la família durant bona part del conflicte. «Per sopar —rememora amb un somriure— raïm i una miqueta de pa, i de tant en tant la mare portava un llegum que li deixen guixes». La resta del dia menjava farinetes de blat de moro que «estaven boníssimes». En resum, «tot anava molt escàs. Si volies menjar, havia de ser d’estraperlo». 

Abans de la guerra, recorda la molta oferta de fruites i verdures de les parades del mercat de la plaça del Fòrum, els pagesos de l’aviram que s’instal·laven al carrer les Coques i les peixateries a la plaça de l’Oli. Tot això s’acaba l’estiu del 36 i comença l’etapa del racionament i «les llargues cues que començaven a les sis del matí» als porxos de Merceria per trobar una mica de peix que portaven les barques a la tarda, o una mica d’oli el dia que tocava. Sense sortir del barri, a la Carme Corbella li agrada explicar —rient— com ella i un grupet d’amigues sortien cada dia a «passejar pel carrer Major amunt i avall per conèixer els nois del barri».

Amb el conflicte bèl·lic cada cop més complicat, «van decidir tancar la Tabacalera i vam marxar cap a Vic», explica la Carme. «El meu pare va ser qui va tancar la fàbrica i va portar les claus a l’Ajuntament», afegeix. Els historiadors Ramon Gabriel i Sara Masalias apunten al llibre La fàbrica de tabacs de Tarragona (Arola, 2023) que amb l’augment dels bombardejos feixistes i la proximitat als dipòsits de la CAMPSA, el govern republicà «decideix l’abril de 1938 desmantellar i traslladar la Tabacalera de Tarragona a Sabadell i Vic» movent maquinària i empleats. A la capital d’Osona utilitzaran com a espai de producció les instal·lacions del convent de Sant Domènec fins al febrer-març de 1939. 

Després d’un any a Vic, quan acaba la guerra torna a Tarragona on «tot eren drames»

És llavors quan torna a Tarragona la família Corbella Albareda. La Carme ja és una adolescent de 14 anys i avui encara recorda veure edificis malmesos i sentir comentaris sobre les persones que hi faltaven: «A aquest l’han matat». «Aquell altre no ha tornat». «El marit d’aquella dona ha desaparegut»… I ho resumeix d’una manera planera que descriu molt bé la sensació que es vivia a la ciutat: «Tot eren drames». 

El pare de la Carme va seguir laboralment vinculat a Tabacalera: hi anava a peu des del carrer Merceria i «la mare li portava cada migdia el dinar a les quatres carreteres [la cruïlla actual de Ramon y Cajal i Prat de la Riba]», rememora amb tendresa. Ella ja no va tornar mai a l’escola i es va dedicar a «ajudar la mare fent els punys de les americanes» per a Casa Malé. Riu obertament quan admet que hauria volgut ser carnissera: «M’agradava molt tractar amb la gent». 

Amb 25 anys, es va casar amb Salvador Alsina, un jove de Breda (Selva) que havia estat membre de la Lleva del Biberó. Els records de la guerra, per tant, han estar ben presents al llarg de la seva vida: «Hi va anar al front amb 17 anyets, no havia agafat mai un fusell i era carn de canó, com la resta de nois». Afortunadament va salvar la vida i després del pas per un camp de treball per a presoners, va reprendre la vida normal. Aquella experiència compartida, encara que viscuda des de llocs diferents, acabaria unint dues persones marcades per la mateixa guerra. El matrimoni duraria seixanta-vuit anys.

Quan l’entrevista arriba al final, la Carme torna a somriure. Esmenta les tres filles, els cinc nets i els tres besnets amb la mateixa il·lusió amb què ha recordat uns minuts abans els jocs al pla de la Catedral o les passejades pel carrer Major. Assegura que ha estat feliç i que la vida també li ha regalat moltes coses bones. Coses i moments que s’han acabat imposant a la guerra, la fam, el dolor i les bombes de fa noranta anys.

Aquest article ha estat elaborat a partir d’una entrevista enregistrada el 27 de juliol de 2026 a Carme Corbella Albareda. Amb 101 anys, és un dels darrers testimonis directes dels bombardejos i de la vida quotidiana a Tarragona durant la Guerra Civil. Les seves paraules i les de Ricardo Pastó Samper i Amadeu Martorell Martorell formen part del patrimoni de la memòria oral de la ciutat. Aquestes tres persones són les protagonistes de la sèrie d’articles publicats al Dillums coincidint amb el 90è aniversari del cop militar i l’inici de la guerra.

---