Opinió | Nou veïnatge

Blanca, negra, amarilla, cobriza y aceitunada. Així de fàcil descrivia la diversitat racial del món sencer l’enciclopèdia que la meva germana gran utilitzava quan anava a l’escola. Jo mirava aquell llibre ple de lletres petites, números també petits i mapes de mida mitjana d’una Espanya rància i endarrerida. Em fixava en els dibuixos en blanc i negre que hi havia a les pàgines de color de paper d’estrassa. Eren pàgines farcides de continguts de dubtosa qualitat pedagògica relligades i encabides dintre d’unes portades de cartró lleugerament acolorit amb cares d’autoritat suspeses a l’espai, fletxes, jous i nens amb pentinats que també portaven una ratlla recta travessant els seus cranis i les bates que els tapaven els genolls. 

Observava els trets que, segons una de les seves lliçons, s’atorgaven a cada raça. El dibuix que reproduïa la blanca no em despertava gens d’interès; en canvi, els altres quatre em fascinaven. Una forma ovalada, enfosquida, amb llavis molsuts, nas espatarrat, ulls grossos i uns rínxols al cap definien la negra. Mig cercle cobert per un barret en forma de triangle i unes línies fines marcant uns ulls amb aparença d’estar sempre tancats, i unes altres perfilant uns bigotis allargassats al costat de la boca, era la groga. La cobriza estava representada per una altra cara amb els cabells recollits amb dues trenes llargues i una cinta al cap aguantant una ploma. La darrera, l’aceitunada, estava envoltada d’un misteri que no acabava d’entendre, com un calaix de sastre on es posa allò que no se sap ubicar en cap altre lloc. Pràcticament tots eren homes. El llibre reproduïa a tothom d’una manera simple, com si haguessin encomanat aquella feina de dibuixant a una criatura. Llevat dels de color d’oliva, tots tenien un tros de món llunyà reservat per a ells, potser per això mai no trobava cap persona amb aquelles faccions al carrer on vivia, a les botigues on comprava, al metge que visitava i més tard a la que seria la meva escola. 

Vaig descobrir l’estudi amb sis anys. La meva escolaritat s’apartava del “Parvulito” de l’editorial Álvarez i les posteriors enciclopèdies repartides en un parell de graus. A poc a poc vaig incorporar les cartilles Palau amb lletres més grosses i llibres de lectures de vides de sants amb dibuixos una mica més elaborats, però no gaire més. Copiar i repassar lletres, ara lligades, ara de pal; minúscules i majúscules, en dèiem, marcaven la major part dels meus primers anys d’escolaritat, però a mi em seguia encuriosint la descoberta d’aquell llibre esgrogueït de la meva germana gran. Amb el temps vaig aproximar-me a la gent d’altres ètnies, però d’una altra manera. Les pel·lícules de l’oest americà anomenades “westers” em van familiaritzar amb els cobrizos, altrament anomenats pells roges, el cuiner de la família Cartwright de la sèrie Bonanza em va presentar els xinesos i més tard, vaig descobrir la negra. Ho van fer unes novícies que acompanyaven el missioner que de tant en tant ens visitava per captar noves vocacions i passar-nos filmines del Congo Belga. El col·legi religiós on jo anava tenia missions en aquell país. Eren imatges de nens riallers, monges felices i leprosos combregant. Un bàlsam d’harmonia en mig de països mancats de civilització. Normalment, ens visitava un home blanc, jove, ben plantat, vestit de capellà i un parell o tres de noietes africanes amb un hàbit blanc com la neu. Cada any, les novícies ens recitaven unes quantes frases en un castellà mal après. Anunciaven als quatre vents la seva joia per haver trobat a Déu i haver abraçat els hàbits per dedicar-se en cos i ànima als desfavorits. Més tard van arribar la cabana de l’oncle Tom, Kunta Kinte, els espirituals negres i els grans del jazz. No tenir referents va fer que tardés temps a descobrir els aceitunados.

Els nens i nenes de la meva quinta arribàvem molt aviat al batxillerat. Els temaris dels meus llibres d’història parlaven de reconquestes, conquestes i d’imperis encarregats d’alliberar pobles de la barbàrie i portar la civilització allà on tampoc no n’hi havia. A les meves classes d’història professores s’encarregaven de recitar i fer recitar el que hi havia escrit dins d’uns llibres de text segats. Potser involuntàriament o no (no pretenc jutjar a ningú), ens encarrilaven a formar part d’una manera de fer i de pensar. Ens inoculaven una barreja de superioritat i paternalisme que ens situava per damunt de les altres cultures, alhora que també ens feia ignorants i seguidors de veritats absolutes. Res no es qüestionava: un sol Déu, una sola pàtria, una sola llengua, una sola parella… 

No es pot negar que hi ha una tendència a categoritzar i classificar-ho tot. Separem per colors, per sexes, per orígens, pel nivell econòmic, pel d’instrucció, per ideologies, per la llengua que parlem, per l’aspecte físic, per les maneres de vestir… Fixem idees i ideologies difícils de combatre fins que un dia la realitat planta cara i fa visible un altre món, uns altres mons. 

La meva feina de mestra d’adults va ser l’encarregada de presentar-me aquells mons que s’insinuaven en aquell llibre esgrogueït. M’ha permès apropar a gent d’arreu, que d’altra manera no hauria pogut fer mai, i descobrir que la meva ciutat està viva i que no som el melic del món. El veïnatge ho confirma i els carrers, les places i els parcs s’hi entesten cada dia; no tots en la mateixa mesura, però ho fan. Ja fa molts anys que els que representaven el paper d’alumnes van convertir-se en els meus mestres involuntaris i jo en una observadora capaç de qüestionar mites, prejudicis i estereotips apresos des de la infantesa. I un cop superada la catarsi, vaig procurar compaginar la responsabilitat d’ensenyant amb la d’aprenent, i puc dir que la balança va decantar-se a favor de la meva condició de deixeble. Pels seus testimonis, he pogut entendre moltes coses encara que no les comparteixi, i també que a tothom ens agrada parlar i donar a conèixer el nostre paisatge i les nostres tradicions. Tots plegats fem palès que som el resultat de la història dels nostres països, dels nostres continents i alhora les víctimes o els agraciats de les colonitzacions, les geografies, els desastres naturals, les guerres, les bonances, les crisis econòmiques i socials, les casualitats… Uns habitants del planeta formen part de les onades migratòries que canvien les fesomies del món, com altres formen part de les nissagues ancestrals que practiquen l’immobilisme que caduca a cada petjada que ens deixen els viatgers, perquè essent el nostre present, irremeiablement formaran part del nostre futur. 

Hi ha persones nòmades que es desplacen per motius que els sedentaris no entenem, i els nostres —per què— són tan sorprenents per a ells, com ho poden ser les seves respostes per a nosaltres. Nosaltres també som l’altre, la diversitat existeix pel fet de ser i no per pertànyer a una cultura o a una altra ètnia, i malgrat tot, les noves fórmules de convivència poden amagar un nou racisme disfressat de bondats que mostren un aparador de germanor fals. Un aparador que necessita crear càtedres, discursos, llibres, articles, dramatúrgies, pel·lícules, programes especials als mitjans de comunicació i plans d’estudis específics. Tot plegat pretén abordar una realitat antiga que s’oblida ràpidament i converteix les dissemblances en un fenomen, una nova realitat o un problema. 

L’antropòleg Manuel Delgado diu: «En tant que discurs, el «multiculturalisme» és pervers i racista. Consisteix a fer passar problemes socials per «culturals» i la seva solució no com a més justícia, sinó com a més «empatia cap als altres»».

Són moltes les raons que empenyen les persones a marxar i no cal ser pobre de solemnitat, ni mancat de coneixements per abandonar el país que t’ha vist néixer. Uns tenen raons molt serioses que els empenyen a marxar, mentre que altres sembla que cerquin motius per fer-ho. De moment, Tarragona és la ciutat on viuen, estudien, treballen, compren, passegen, van al metge… Per molts ha estat o serà una ciutat més del periple que segueixen les persones en ruta al llarg de la seva vida. Per alguns quedarà reduïda a qüestions i escenaris puntuals que necessitaran els nostres carrers, els nostres edificis o els nostres serveis, però per altres acabarà essent la ciutat que triaran per formar una família i engegar projectes. Com tothom faran el seu camí caminant, com deia el poeta, però alguns més serenor i altres amb molts entrebancs.

La varietat de procedències dels nouvinguts pot dispersar la percepció dels tarragonins originaris, però només cal gratar una mica per descobrir històries curioses i interessants. Potser alguns dels seus relats podrien ser la trama d’una novel·la de ficció i podrem entendre que emprendre aventures com les seves requereix una valentia que té tant de personal com d’intransferible, i posa cara i nom a les persones que formen el gruix de les informacions que omplen planes de llibres o notícies de tots els mitjans. Uns mitjans, moltes vegades, encarregats i responsables de marcar-nos un enemic que moltes vegades el nostre desconeixement o el nostre desinterès accepta sense qüestionar.  

I un cop coneguts aquests nous veïns, potser la pregunta: per què has vingut?, ben bé podria traduir-se per la de: i per què no? I caldrà posar al mateix nivell les qüestions que parlen sobre què els ofereix la nostra societat i les que considerin què ens poden aportar les seves. Seria un acte d’hospitalitat que s’afegiria a les llibertats, atencions i serveis que els ofereix el nostre país i la nostra ciutat. 

Tarragona forma part de les xarxes de solidaritat que es generen entre familiars, veïns i coneguts que, no només són un efecte crida, sinó que també ens situa al món. Escoltar-los ens iguala. La proximitat és el camí. Molts han nascut o criat en ciutats i països que fan o han fet de refugi de molts desplaçats i poden ser una bona excusa per fer un recorregut per alguns esdeveniments de la història mundial contemporània i de part de la geografia mundial que fan paleses les injustícies que es justifiquen amb estratègies que uns anomenen geopolítiques, altres solidàries i altres clarament espoliadores. Avui, amb les guerres silenciades i les espampolades és un moment històric que convida a reflexionar sobre el nostre present i el futur que altres ens marquen.

Els humans busquem o escapem de les mateixes coses i ningú no sap si algun dia nosaltres mateixos serem un dels milions de granets de sorra que formaran les diàspores que altres hauran d’acollir. Cap llibre d’història ni cap mapa geogràfic, ni cap programa dissenyat pels interessos de polítics oportunistes havien aconseguit que aguaités per altres finestres ni que truqués altres portes com ho han fet les persones que he conegut al llarg de la meva vida professional, i ara ja, els meus veïns que amb tota seguretat acabaran essent els meus parents. 

Les paraules diferent i desigual no són sinònimes i les eines hipotèticament amprades per a corregir aquesta separació, algunes creades per les organitzacions mundials i altres per les administracions més properes, són les responsables de menystenir la primera i perpetuar la segona. Segurament, des de la ignorància, fins i tot des de la més bona de les intencions, exèrcits de peons ens hem convertit en còmplices involuntaris encarregats d’estigmatitzar la diferència i fixar la desigualtat menystenint el dret a passar desapercebut a qui hi vulgui passar. Potser aquest escrit pot formar part d’aquest univers pervers que denuncia, però no és aquesta la intenció. 

Hi ha una tendència a fer perceptibles col·lectius per la seva vulnerabilitat, mostren i descriuen el seu patiment, la seva marginalitat o les injustícies a què estan sotmesos pel seu origen, pel color de la seva pell o per les particularitats de les seves cultures. No dubto de la seva bona voluntat ni de la necessitat de fer-ho, però, tot i necessaris, poden caure en un paternalisme que portem com una llosa que ens persegueix. Venim d’on venim. 

Si escorcollem a les nostres vides, també descobrirem que som hereus d’aquells que fa anys també van formar part d’èxodes que desplaçaren avantpassats nostres des del món rural a l’urbà, de les regions més deprimides a les més desenvolupades, que van voler escapar de tradicions, de les pressions, de les pors o de les represàlies que els lligava o que simplement van voler seguir el seu tarannà inquiet o la seva agosarada curiositat. 

És molta la gent que per feina, per amor, per salut, per por, per gana, per afany d’aventura, per a deixar endarrere la pobresa, per raons polítiques, per a fugir de l’autoritat malentesa, per voler volar o per una simple casualitat, la vida s’ha entestat a fer-los travessar els camins que han convertit Tarragona en el seu destí. Destí que alguns han triat i que altres s’han trobat. 

Diuen que Albert Einstein deia que la ment que s’obre a una nova idea, mai més no tornarà a la seva mida original. Provem-ho, què hi podem perdre?

---