Al novembre farà 98 anys. Va néixer al Serrallo en el si d’una família vinculada al mar (pare pescador i mare remendadora) i hi va viure durant molts anys. Ricardo Pastó Samper, conegut al barri com a Ricardet per diferenciar-lo del seu pare, conserva una memòria prodigiosa i esdevé una de les últimes veus tarragonines capaces d’explicar en primera persona què va significar viure la Guerra Civil.
Coincidint amb el norantè aniversari de la rebel·lió militar que va donar pas a la guerra, xerrem una estona amb aquest pescador serrallenc. Assegut en una butaca a casa d’un dels seus fills, es mostra de seguida obert a la conversa. A la primera resposta, no deixa lloc als dubtes: «Tinc clavat el 14 d’abril de 1937, quan arriben el Canarias i el Baleares per bombardejar Tarragona, simplement per fer mal». I descriu així la situació: «Tots els projectils explotaven a l’aire, però la metralla queia a terra. Llavors, algú va tenir la idea d’anar darrera la via i tots hi van anar cap allà, perquè no teníem cap altre sistema de defensa. Sortosament, no hi va haver ni morts ni ferits».
Aquell atac el van protagonitzar dos vaixells rebels que donaven suport a les tropes de Franco contra el govern republicà. Segons l’historiador Jordi Piqué, el Canarias i el Baleares van llençar aquell dia quaranta canonades sobre Tarragona i van deixar en evidència la desorganització de la rereguarda. L’atac va ser el preludi dels bombardejos sobre la ciutat que van començar el 17 de juny de 1937 i es van prolongar fins al gener de 1939.
Ricardet rememora els atacs dels vaixells franquistes al Serrallo del 14 d’abril de 1937
El petit Ricardo Pastó vivia al número 29 del carrer Trafalgar, davant del mar, una de les vies més castigades per les embarcacions franquistes. «Quan va acabar l’atac vam veure que, al costat d’on havia estat el meu avi, hi havia tres o quatre trossos de metralla. Si haguessin volgut fer mal, ens n’haurien fet molt», remarca nou dècades després amb un punt de dolor.
Els atacs posteriors amb avions carregats amb bombes els recorda per la incertesa que generaven. Els primers refugis encara no existien i la gent buscava qualsevol lloc que semblés mínimament segur. «Una vegada anaves aquí, l’altra anaves allà perquè no sabies on anar: si marxaves de casa, potser anaves a una altra casa que era pitjor, no sabies on cauria la bomba», rememora avui amb aparent tranquil·litat.
En el període de la guerra, el pare de Ricardet només sortia a la mar dos o tres cops per setmana «per falta de gasoil». Aquella reducció de les jornades de pesca afectava tota l’economia familiar, però assegura que mai no van arribar a passar gana. La clau era la solidaritat entre els veïns. Quan les barques arribaven a port, el peix es convertia en moneda de canvi: «Nosaltres donàvem un plat de peix a 4 o 5 cases i els altres ens donaven un plat de patates, quatre ous o el que tinguessin. Tot era molt familiar i ens ajudàvem».
El pare i la resta de pescadors portaven sobretot pelut i peixotes, «el peix més vast que, si el venies, t’hi donaven quatre rals». La família havia estrenat a inicis del 1936 la barca Pepita Ricardo: «Hi havia moltes més barques que ara i també molt més peix», recorda un Ricardet que, per tradició, estava destinat a dedicar-se a la pesca d’encerclament o de la llum. «Una feina molt dura» que va començar tot just acabada la guerra i va aguantar durant dècades fins pocs anys abans de la jubilació.
La guerra també va alterar la vida quotidiana i el ritme escolar. Ricardet assistia a una petita escola situada a la casa parroquial del barri amb «altres 14 o 15 nens» i recorda que n’hi havia una alta a l’edifici de la confraria, a l’espai que avui és el Teatret. La seva memòria guarda en un racó els noms de «mossèn Jaume Fortuny, que va ser el capellà titular de Sant Francesc, i el mestre Recasens».
Des d’Ardenya sentia cada nit el so d’un avió de reconeixement feixista
Uns mesos després de les primeres canonades del Canarias i el Baleares, i amb el conflicte bèl·lic cada cop més a prop i més intens, els Pastó —com tantes altres famílies del Serrallo— van decidir marxar de la ciutat. El destí va ser Ardenya, un petit nucli de la Riera de Gaià on molts serrallencs hi van trobar refugi. Allà, amb només 9 i 10 anys, no va passar gens de por —«La gent del poble era simpàtica i molt amable»— però encara reté al cervell un so, el so d’un avió «que sortia cada nit de Mallorca i que feia un reconeixement per tota la costa de Tarragona fins a l’Ebre, on ja hi havien arribat els nacionals».
Ricardo Pastó Samper insisteix en el «cada nit, cada nit, cada nit» quan parla de l’avió. Li ha quedat tan gravat a la memòria que n’explica aquest detall: «A la casa d’Ardenya teníem un gosset i en un moment determinat començava a udolar. L’avió venia directe de Mallorca fins a l’alçada de Torredembarra i, efectivament, pocs minuts després de la reacció del gos, nosaltres escoltàvem el brunzit de l’avió».
Aquest aparell devia ser un dels 600 avions (263 italians i 324 alemanys) que van atacar Tarragona durant el conflicte bèl·lic. L’historiador Jordi Piqué posa xifres a la tragèdia: entre juny de 1937 i gener de 1939, la ciutat de Tarragona va patir 144 atacs aeris amb el llançament de 3.800 bombes. Uns bombardejos que van provocar 230 víctimes mortals i el desànim de la població civil indefensa.
«Nosaltres donàvem un plat de peix i els altres ens oferien el que tinguessin. Ens ajudàvem»
La fi de la guerra va permetre el retorn de moltes famílies al Serrallo, però el barri que es van retrobar ja no era exactament el mateix. Diverses cases havien patit l’impacte directe de les bombes i els carrers conservaven les ferides del conflicte. El carrer Trafalgar era un dels espais on encara es podien veure les conseqüències dels atacs i Ricardo Pastó les descriu gairebé casa per casa: «Al número 25 va caure una bomba i va tirar la casa a terra. Al 31 en va caure una altra damunt d’un llit i, per sort, no va explotar. A la cantonada va quedar tot arrasat». En un altre moment de la conversa, li ve al cap que «allà on hi havia el Nàutic, va caure una casa al mig del carrer, era d’una família que tenien vivers de musclos». També diu que al cap d’uns anys, «quan van asfaltar el carrer Trafalgar van trobar en un forat una bomba que no havia explotat».
Són retalls d’un infant que observava el que veia al seu voltant amb els ulls de qui encara no comprenia del tot la magnitud de la tragèdia. El soroll dels motors dels avions italians i alemanys, els canons dels vaixells franquistes i la metralla que queia damunt les cases formen part dels records de Ricardet. Un testimoni personal que també és el d’una generació que va aprendre a resistir compartint el pa, el peix i un lloc per dormir.
Per edat i per salut, de persones com en Ricardo Pastó Samper ja en queden molt poques, però n’hem trobat algunes que també ens oferiran el seu testimoni i el publicarem ben aviat al Dillums.
(Fotografia d’encapçalament: Ricard Lahoz Avendaño).
Ricard Lahoz Avendaño (1965) és periodista i tarragoní d’adopció des de fa 30 anys. Ha dirigit Tarragona Ràdio (1994-2012) i va ser un dels impulsors i director de la revista Fet a Tarragona (2012-2023). És professor de Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili (URV) i ha publicat els llibres La riuada de 1994 (Arola Editors, 2014), Francesc Xammar: dignitat i compromís a la perifèria de Tarragona (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2018), De la llengua al país: 50 d’anys d’Òmnium Cultural del Tarragonès (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2022) i el recull d’articles Tarragoninament (Arola Editors, 2024).
Deixa un comentari