Què en som de previsibles, els humans. I com de clissats ens tenen des del poder, sigui de qualsevol mena. Com el futbol és només exageració, ara que comença la pretemporada, convé repassar la certesa de les litúrgies del sector. Quan arriba l’estiu, s’esborra el passat com si fos una pissarra de Vileda i tothom s’apresta a revifar de nou demostrant un entranyable i delirant nivell d’amnèsia. Ja està, ha passat tot, s’han eliminat les pedres al fetge acumulades quan perillava la categoria. S’ha procedit a l’escombrada anual de vestidor, on acostuma a no quedar dempeus ni la plaça d’apuntador, i s’ha oblidat de pressa alguna lliçó que valia la pena repassar per prendre nota, com la facilitada per l’exentrenador Pablo Alfaro en declaracions a l’Heraldo de Aragón, quan va deixar més de mig vestidor com un drap brut. Venia a dir l’home, sense embuts ni mitges tintes, que més de mitja dotzena de futbolistes s’havien esborrat del panorama quan començaven a petar seques. Això diu molt sobre el personal pirata contractat per la direcció tècnica, la colla de representants que gaudeix de fil directe per col·locar toies i la professionalitat de l’entitat en general. No et serveix res del que vas contractar fa quatre dies, en definitiva. Quan fitxes algú, has d’exigir-li un mínim. I el mínim absolut diu que no pot desaparèixer d’escena just en el moment de mostrar la professionalitat deguda. Tornem-hi, però, en la insistència: el problema no és dels barruts amb cara de ciment armat, sinó d’aquells que els contracta sense demanar informes previs sobre el seu grau de decència.
El club viu la transformació profunda del vestidor a base de mitges mentides i poques veritats, confiant en un duet tècnic sense cap experiència
La maregassa forta amainà tan bon punt s’anunciava l’arribada de dos coneguts amb bon full de servei. Es veu que no importa si dominen l’ofici que tot just acaben de triar o són uns rookies en la matèria. Com són bojos coneguts, endavant les atxes. I si sona la flauta, lloat sia Déu. En cas contrari, hom procedirà a l’esport habitual de la casa, consistent a fotre’ls fora a ritme accelerat. Ja amb el mar completament calmat i el cap com atacat per les bombes de tanta calor, han començat a caure paracaigudistes de tot arreu, rebuts sistemàticament per la premsa captiva a la manera d’internacionals acabats d’arribar del Mundial. Llegeixes el full de presentacions de cada fitxatge, perfectament anònims en la seva immensa majoria, i diries, per la narrativa emprada, que acabes d’aconseguir els serveis de Garrincha, Vavá, Didí, Pelé i Zagalo, si són davanters i Obdulio Varela, Bobby Moore, Beckembauer i Djalma Santos en cas que guardin la porteria pròpia. Naturalment, els migcampistes tot just aterrats formaran sense dubte la millor línia que hagin vist els estadis des de Xavi, Busquets i Iniesta. La realitat, però, no requereix ni que passis un simple cotó fluix pels paràgrafs. Aquell davanter boníssim ha disputat 40 partits al totpoderós Gratallops —esmentem-lo a manera d’eufemisme—, i va acabar el darrer curs amb dos gols i tres assistències, prodigi inèdit. Tallats pel mateix patró, uns quants. No hi ha cap mena de filtre, de rigor o simple curiositat pròpia de l’ofici. Se’ls presenta com la vuitena meravella del planeta i a córrer, que es tracta de no emprenyar massa el poder, ni posar-lo en un mínim compromís que després tot són maldecaps.
Res tan estiuenc, almenys abans de l’aparició dels productes alterats per genètica, com esmentar que la gran majoria dels nouvinguts són melons per obrir de dues potes. Ara mateix, ningú podria apostar si sortiran amb barba o barbamecs, si s’afegiran a la ingent caravana dels passavolants que no deixen ni rastre o ens arrencaran un mínim bri d’afecte pel seu talent. Se sabrà a mitjan setembre, quan la competició comenci a lluir cert ritme i els equips demostrin nivell d’ambició per a la temporada. Igual a començaments d’octubre arrenca el rum-rum sobre l’entrenador, les habituals apostes sobre si es menjarà els panellets o arribarà als torrons a tot estirar. I ara, s’afegeix a la trama la figura del director tècnic, de qui decidirem si és un cec de vendre cupons en matèria de selecció de personal futbolístic o realment gaudeix d’un sisè sentit i un nas digne de sommelier. Tan predible tot com passar el rosari, si és que encara el passa algú que vulgui guanyar-se el cel per aquesta via. Li seria més fàcil i garantit en cas que es fes soci d’aquesta peculiar entitat, vinguda a aquest món a patir i a fer-nos patir en un exercici de sadomasoquisme gens natural.
De moment, t’han venut la moto de joves amb gana i aspiracions, gent que sorgeix de la Segona Federació amb l’ambició de fer-se un nom i un camí, talents que necessiten la plataforma del Nàstic per arribar lluny, molt més lluny. Amb aquest relat dissuasiu, ningú repara en l’autèntica realitat, consistent a fitxar gent que no cobra gaire i reduir el pressupost, no fos cas que tornessin a sumar milió llarg al dèficit creixent i s’haguessin de gratar la butxaca. Resulta paradigmàtic obrir la porta de sortida a Òscar Sanz i Marc Montalvo, dos dels pocs que valien la pena i, a sobre, eren de casa. El cas de Sanz és un altre exemple de fer les coses tan malament com poden. Ha acabat al Sabadell de categoria superior, malgrat que ens pesi, sense gaire negociació. Tot són llenties a Cal Nàstic, si vols les agafes, si no les deixes. O fas la meva o toca el dos, quina manera tan poca-solta de procedir.
El panorama fa un ferum de retallades per crisi institucional manifesta d’aquelles que fa feredat. Ja poden vestir-ho amb els eufemismes que desitgin. Màxim, ara, que s’han quedat sense el suec d’aixeta tancada. La massa crítica del Nàstic és inexistent, volàtil i voluble. Per no pensar gaire ni reclamar responsabilitats, deixa que la tornin a enganyar amb estratègies de pa sucat amb oli. Fitxem gent de tornada i teòriques promeses per tenir les butxaques buides, almenys que quedi clar per aquesta banda.
Abans de Nadal, doncs, segur que sabrem si ens quedarem calbs per la nova presa de pèl o encara guardem una certa esperança de resurrecció, possibilitat sobrenatural quan ara mateix, en cas que les enquestes fossin fefaents, apostaríem que la major part de la parròquia grana desitjaria foc nou, un projecte d’aquells que s’omplen la boca amb el concepte professional i canviar les cares dels responsables, que ja les tenim prou vistes i més que comprovat fins on són capaços d’arribar en el seu vol, ara gallinaci per extenuació de neurones, manca d’imaginació i dels mínims que hauria d’exigir-los una ciutat i unes comarques de respectable projecció, que frueixen per abandonar la mediocritat a què han estat condicionades. Mediocritat per no parlar d’espectacle vergonyós després de certs episodis viscuts i protagonitzats per gent que no representa la institució amb la dignitat que mereix.
I el suec? Passant la calor de l’estiu, suposem. Ningú a la famosa roda de premsa li va preguntar quan passaria a l’acció, quan desembarcaria per procedir a una revenja digna de sang i fetge, espectacular en el disseny de les escenes com una pel·lícula de Scorsese. Errada del personal periodístic local, que tracta al personatge a la manera d’un Míster Marshall al que no gosessin preguntar amb certa proximitat. Quan Wester reaparegui, igual ens hem d’amagar a correcuita, vist el duel en perspectiva per un grapat d’accions, les que li manquen per arrabassar la joguina de les mans que la grapegen amb tan poca gràcia. I si no reapareix ens quedarem tots plegats amb el tradicional pam de nas, que també es porta i s’ha portat molt en aquestes terres.
Resultaria naïf esperar que la batalla acabi sense sang ni víctimes, de manera democràtica i civilitzada. L’ajuntament demorarà la venda del seu paquet de decisives accions tot el que pugui per no molestar els talladors de bacallà habitual. Al cap i a la fi, al suec no li veuen el pèl ni saben en quin idioma poden comunicar-s’hi. En canvi, els altres tenen el seu mòbil, saben on treballen, on dinen, on paren i per on es poden cobrar una factura en forma de vots que l’alcalde trànsfuga no voldrà perdre. Previsible, sí, a fons. Entre banys a les platges, orxates a la Rambla i onades de calor, ara mateix el Nàstic ha desaparegut d’escena per tornar a un pla secundari, irrellevant. Llàstima, tant de bo s’hagués aprofitat l’onada d’indignació a fi i efecte de moure peces, fitxes i plantejar altres partides. Ara torna a ser una enganyosa bassa d’oli en espera del debut contra el Saragossa, que és una manera fallera d’estrenar un equip confeccionat amb teles barates de segona categoria. De moment, aquesta és l’única certesa mentre no rodi la pilota i no ens comencin a enganyar altre cop amb la milonga «d’aquest any, sí». Sí, enguany, tampoc si no canvien substancialment les coses. I facin-se una pregunta retòrica: oi que gos vell no aprèn trucs nous? Doncs ja tenim resposta, els de sempre no sabran trobar la tecla. De fet, es limiten a surar fent el mort, no fos cas.
Frederic Porta Vila (1957) és periodista. Tarragoní exiliat des de fa anys al barri del Poblenou, a Barcelona.
Deixa un comentari