L’exposició, al Refugi 1 del Moll de Costa, obre les portes després dels discursos que marca el protocol. A dins, un ventilador de sostre de grans dimensions fa possible recórrer l’espai sense fondre’s com un gelat al sol. Hi ha aigua pels assedegats i cava pels que tenen la celebració com a prioritat. La Núria xerra amb tothom, entre enhorabones i afalacs, mentre els quadres que pengen de les parets s’omplen de mirades curioses. Tots aquests ulls, segurament, s’adonen ràpidament que hi ha dos eixos transversals que travessen l’obra: la gent que l’envolta i les ciutats que l’han acollit en els últims anys. També és cert que el títol de l’exposició, Històries d’amistat, ja podia donar alguna pista.
Parlem una setmana després de la inauguració. Aquesta vegada ho fem per videotrucada, perquè la Núria ja és a València, on va traslladar-se als divuit anys per cursar Belles Arts. Ella és a casa, i darrere seu descansen una desena de cavallets. En un d’ells reposa un quadre que no va passar el tall per mostrar-se a l’exposició. Li pregunto pels seus inicis, i la conversa ens remunta als sis anys. La seva vocació es feia tan evident que els seus pares van endur-se-la a recórrer totes les acadèmies de Tarragona, a veure quina li feia el pes. A totes hi va trobar algun però, fins que un taller per a gent gran va cridar-li l’atenció. Unes columnes precàries aguantaven l’estructura, i el fum de principis dels 2000 encara surava a l’aire. L’Àngel i la Dolors, que regentaven el local, van explicar-li amablement que no era un lloc per nens. A ella no li va importar: «Aquest és un cau d’artistes, i jo hi vindré a pintar». No devien saber com rebatre la fermesa d’una nena i el seu propòsit, així que no van portar-li la contrària.
La tarragonina Núria Jové exposa Històries d’amistat, fins al 23 d’agost, al Refugi 1 del Moll de Costa
A banda de l’Àngel i la Dolors, que van acompanyar-la durant les tardes de pintura, la Núria va trobar dos professors més: Monet i Van Gogh. Els va trobar entre els llibres d’història de l’art del casal. Copiava les seves obres i bevia de l’impressionisme d’ombres rosades i cels verdosos que van fer-li entendre que el color pot ser una forma d’interpretar el món. I per molt que després hagi explorat tècniques durant l’adolescència i reproduït estils fins a l’extenuació durant el grau, el color i el seu ús han estat sempre una peça fonamental del seu procés artístic. «És el que m’agrada més. Experimentar i trobar colors nous. Amb l’art podem trobar nous llenguatges i fugir de la realitat tal com és».
El Refugi 1 del Moll de Costa mostra la cara més visible de la Núria. Darrere d’aquesta imatge de cara a la galeria –literal i figurada– hi conviu un altre projecte de futur. Fa uns mesos que ha començat un programa de doctorat de la Universitat Politècnica de València. La seva tesi, diu, girarà entorn a la pintura com a espai lent davant la velocitat de la resta. L’acceleració a la qual ens aboca l’entorn digital i les violències del capitalisme. Li espera, doncs, una època llarga de pintar, investigar i llegir. Després, es veu dedicada a la docència, per així poder aportar la seva visió d’un art més comunitari i menys consumista. Li pregunto si ha sospesat mai la possibilitat de viure de les mostres i la venda de quadres. No descarta participar-hi puntualment ni vendre obres si l’ocasió es presenta, però té clara la seva relació amb aquest àmbit de l’art: «De la meva carrera, on érem al voltant de 400 persones, potser una o dues han acabat vivint d’això. A més, és un món amb molta pressió estètica, i jo realment gaudeixo pintant per gaudir del que faig».
Quan reprenem el fil del seu projecte, li confesso el quadre que m’ha agradat més. Una taula envoltada d’amics. Una persona s’ha aixecat per cantar a viva veu, mentre d’altres ballen al ritme de la música o graven el moment per endur-se’l a la butxaca. Em sembla inevitable interessar-me per la importància de les amistats. Les que té a València, on ha teixit una xarxa com la que penja de la seva exposició, les de Tarragona, que han resistit anys i mudances, i les de Xile, comprimides en el seu últim viatge. Les descriu com si fossin el seu lloc preferit. M’explica que l’amistat és una part vital d’ella mateixa, que en valora la incondicionalitat i el suport honest. Que l’amistat és la que li ha permès fer créixer arrels, i que sense la gent de la qual s’ha envoltat potser no s’hauria acabat de sentir mai a casa.
Em revela –m’assegura que és una exclusiva– que el títol Històries d’amistat sorgeix d’un llibre de Marina Garcés, La passió dels estranys. La filòsofa barcelonina, que entén els afectes de forma més horitzontal, reivindica el paper dels amics a les nostres vides. Un paper que no ha d’estar un esgraó per sota de la família o de la parella, si ens fixem en l’espai que ocupen i el valor que tenen per a nosaltres. A la Núria li va agradar especialment una frase d’aquest llibre, que destaca per sobre de la resta: «No hi ha històries d’èxit. Hi ha històries d’amistat».
Durant el seu temps a Xile, on va aconseguir una beca per treballar en una galeria, va descobrir pintors que no coneixia i el seu ús estrident i despreocupat dels colors. Va ser llavors quan va reobrir la porta a l’experimentació. També, segurament a causa de la distància, va ser quan va posar l’amistat al centre del seu projecte. La seva exposició és, en gran mesura, una obra d’amics i per als amics. Va començar sent un joc a través d’Instagram, on la Núria publicava per sorpresa una nova obra en la qual apareixia algú proper. Un petit regal digital, extret d’un instant compartit. Se sent satisfeta amb el procés que l’ha dut d’aquella idea inicial al seguit d’obres que han acabat exposades. Em diu que és la primera vegada que se sent realment reflectida en el que ha pintat. Que ha estat una feina sincera que l’ha fet feliç.
El mític bar Glop de Benimaclet, la sala d’estar d’algú, l’ascensor d’un edifici en algun racó de València. Totes les obres de la Núria, com un altre ho faria fent fotografies, deixen constància d’una gent i d’un lloc. La prova gràfica d’un moment pel qual val la pena desenrotllar una tela i dedicar-li unes quantes hores de pintura. Mirant-les, sento enveja sana. No conec ningú dels que hi estan immortalitzats, i no he trepitjat els llocs on han estat, però m’agradaria. Com si m’estiguessin convidant a quedar-m’hi una estona.
Afortunadament, encara soc a temps d’autoconvidar-m’hi. L’exposició Històries d’amistat es pot veure al Refugi 1 del Moll de Costa fins al dia 23 d’agost.
(Fotografies de l’article: Oskar Masalles).
Gerard Virgili Figueras (1992) és un tarragoní inquiet de mena. Amb experiència en el camp del periodisme local, en els darrers anys hem pogut conèixer-lo, sobretot, en la seva faceta musical, amb iniciatives com Virgili & The Rivals o, més recentment, Virgili.
Deixa un comentari