Hi ha una realitat tossuda que, setmana rere setmana, es confirma quan prenem atenció als informatius, la premsa o les tertúlies: les persones amb discapacitat continuem sent convidades esporàdiques al relat mediàtic. I no perquè no existim —que bé que hi som—, sinó perquè només interessen determinades versions de nosaltres.
Els mitjans de comunicació han reproduït tres mirades que, tot i semblar molt diferents, comparteixen el mateix problema de reduir-nos. La primera és la mirada paternalista, aquella que ens converteix en protagonistes involuntaris d’històries de compassió. La segona és la heroica, quan només valen la pena si superem obstacles titànics i ens convertim en exemples de superació. I la tercera, la més incòmoda, és la morbosa: la discapacitat com a tragèdia, com a impacte emocional més que no pas com a realitat humana.
Però darrere d’aquestes mirades hi ha la gran pregunta que massa pocs es fan: qui explica les històries? Quan les veus que parlen de discapacitat no són protagonistes directes d’aquesta experiència vital, el relat queda esbiaixat, incomplet, domesticat. La inclusió real no és posar una persona amb discapacitat davant d’una càmera un dia puntual; és posar-la també darrere de la càmera, a la redacció, a la reunió editorial.
Si volem uns mitjans que reflecteixin la societat tal com és —plural, diversa—, cal deixar de veure la discapacitat com una quota i començar a veure-la com una mirada que suma. Que incomoda, sí, perquè fa preguntes noves. Que qüestiona allò que semblava inqüestionable. Que trenca silencis massa ben instal·lats.
Molts mitjans activen la diversitat com si fos un recurs puntual, una espècie de «mena solidària» que s’ensenya quan convé, però la discapacitat no pot ser un decorat. No pot ser un eslògan de capçalera que queda bonic al pla de responsabilitat social. La discapacitat és part de la societat, i si els mitjans volen ser fidels a la realitat han d’explicar-la tal com és: amb naturalitat, amb complexitat i amb persones que també en siguin protagonistes actius.
Però hi ha una qüestió que pesa encara més: la por de trencar el relat tradicional. Quan una persona amb discapacitat parla amb veu pròpia, no sempre diu allò que els mitjans esperen. No sempre encaixa en el paper de víctima ni en el d’heroi. De vegades, simplement parla de política, de cultura, de llibres, d’esport… I és llavors quan s’activa un mecanisme inconscient: «No és això el que n’esperava».
El problema de fons és que s’ha assumit que la discapacitat només pot parlar de discapacitat. I això, en si mateix, ja és una forma d’exclusió.
El repte és enorme, sí, però també necessari, i comença per un canvi profund: normalitzar la presència, no justificar-la. Entendre que la discapacitat no és un tema, sinó una identitat més dins del relat compartit.
La comunicació és poder, i mentre la discapacitat només aparegui en moments puntuals i sota un prisma limitat, continuarem perpetuant un sistema on la inclusió es queda en el paper.
La visibilitat no és un luxe. És un dret i també és una responsabilitat: dels mitjans, que tenen el poder d’explicar el món, i de nosaltres, que tenim el de transformar-lo, si ens deixen parlar.
Álvaro Solà Pérez és auxiliar d’infermeria, tècnic en atenció a persones en situació de dependència, integrador social i funcionari de la Generalitat de Catalunya. Des de fa anys està vinculat al món de la comunicació social, especialment en l’àmbit de la discapacitat, on ha trobat una manera honesta i profunda d’entendre la comunicació: escoltar, aprendre i compartir.
Dirigeix el projecte Plantant Cara, un espai nascut de la necessitat de visibilitzar realitats que importen. Al llarg d’aquest camí ha tingut l’oportunitat de conversar amb persones molt diverses —activistes, esportistes, creadors, científics, referents socials— i cadascuna d’aquestes entrevistes ha deixat una empremta en la seva manera de mirar el món.
Deixa un comentari