Avui tanquem al Dillums una sèrie de tres articles de Ricard Lahoz vinculats a tres aniversaris rodons que tenen lloc a Tarragona aquest mes de juny. Després de recordar els 20 anys de Casa Canals i els 30 anys del port esportiu, avui us proposem fer una passejada pels 40 anys del Moll de Costa.
Diumenge 29 de juny de 1986: «Tarragona se abre al mar», titula en portada el Diari de Tarragona (fins pocs dies enrere, Diario Español). En pàgines interiors, afegeix: «El Moll de Costa se transforma en paseo». És el dia de Sant Pere i el Serrallo ho celebra amb una fita històrica: l’obertura del Moll de Costa a la ciutat i l’estrena del Tinglado 1 com a equipament cultural.
El pròxim 28 de juny farà 40 anys d’aquesta fita: les primeres Jornades Portuàries (que s’allarguen fins al 5 de juliol), l’exposició Obra Pública, Patrimoni Cultural que s’inaugura a l’interior del Tinglado 1 —llavors en diuen «Cobert»— i l’organització de diverses activitats festives al carrer (concerts, regates, cursa ciclista, activitats per la canalla, degustacions gastronòmiques) donen sentit a l’objectiu del Port de Tarragona d’obrir-se a la ciutat.
Ho constata qui va ser presidenta de l’associació de veïns del Serrallo durant més de dues dècades, Carme Pedrol: «Recordo el primer dia que vaig arribar al barri passejant pel Moll de Costa. Acostumats a passar pel carrer Reial i el pont de la Petxina, aquell nou itinerari era sorprenent». Així rememora aquelles passejades del 1986, encara entre grues i camions i envoltada d’uns tinglados i magatzems que iniciaven un profund procés de transformació.
Fins aquell dia, el vial de quatre carrils paral·lel al mar «era zona portuària comercial i comptava amb unes portes metàl·liques que feien funció de barrera als dos extrems, a la plaça dels Carros i a l’entrada del Serrallo. Durant el dia hi havia un tràfic constant de camions que carregaven i descarregaven mercaderies, i a les nits es tancava». M’ho va explicar fa temps Manuel Garcia Moyano, enginyer industrial elèctric que va tenir una experiència professional de més de trenta anys al Port de Tarragona. Ell és un dels tècnics que participa en l’obertura del moll a la ciutat i en la remodelació dels tinglados.
Com i per què comença aquell procés? Situem el context general: el Govern socialista liderat per Felipe González, que s’estrena a finals de 1982, atorga poder executiu als presidents de les juntes d’obres dels ports i impulsa la transformació de les seves instal·lacions més obsoletes i a tocar dels respectius nuclis urbans amb l’objectiu de donar-los usos ciutadans. A Tarragona, la dàrsena interior, de poc calat, s’havia quedat petita per l’augment progressiu de l’activitat, i el Port havia encetat la construcció de nous molls.
Els tinglados dels molls de Costa i de Llevant feien encara de magatzem de mercaderies diverses, però anaven de baixa. Al refugi més proper al Serrallo s’havien traslladat els tallers i els operaris de manteniment que havien estat ocupant unes naus a la zona de la Pedrera. Amb aquest panorama, el president de la junta d’obres del Port de Tarragona del període 1983-1987, Josep Munné, impulsa la primera operació per obrir el Port a la ciutat com a espai per a activitats culturals, lúdiques i socials.
«El Port de Tarragona és el primer de l’Estat que enceta aquest procés», subratlla la directora del Museu del Port, Mercè Toldrà, que ha explicat l’experiència del Moll de Costa en diversos seminaris i simposis. La consigna d’aquella etapa de finals dels vuitanta era «estrènyer les relacions Port – ciutat i obrir-se als tarragonins», en paraules d’Antoni Pujol, president entre els anys 1987 i 1995. Una etapa amb «una capacitat de decisió limitada davant les autoritats econòmiques estatals». Va costar molt convèncer Madrid que «renovar els tinglados era una inversió necessària».
L’obertura del Tinglado 1 —un espai ampli i diàfan de 900 metres quadrats— porta fins al Moll de Costa exposicions, esdeveniments socials i tota mena d’actes culturals. Una funció polivalent ampliada més endavant amb la realització de congressos, recepcions i activitats diverses. Aquest impuls inicial comporta que dos anys després, la primavera de 1988, s’estreni el Tinglado 2 amb una exposició col·lectiva d’escultura que ja marcarà durant molts anys el destí de la sala com a espai d’art contemporani. Es tracta d’una «aposta cultural pionera i innovadora que convidava els artistes —molts de talla internacional— a desenvolupar-hi obres de gran format i intervencions, a vegades efímeres», ha remarcat Antoni Pujol en diverses ocasions.
El 2 és el tinglado que conserva més fidelment la fesomia original de finals del segle XIX i ha patit poques obres interiors. El Tinglado 3, tan antic com el 2, viu el procés de transformació a partit de 1992 quan es destina a escola-taller. S’hi organitzen cursos de formació per recuperar antics oficis de la mar i reparació de motors nàutics, construcció d’embarcacions en fusta i fibra, veles i mestres d’aixa. La seva feina permetrà recuperar patrimoni marítim, crear el CEMAPT (Centre d’Estudis Marítims) i posar les bases del futur museu del Port, que obrirà portes l’any 2000 al Refugi 2. El T3 ha estat la seu de Port Tarraco i una part encara és avui una comissaria del Cuerpo Nacional de Policía.
El Tinglado 4, el més proper al Serrallo, es restaura el 1993. Té com a primera funció acollir l’estació marítima i un restaurant, però no acaba de reeixir. Després serà sala d’exposicions i, provisionalment, local d’assaig dels Xiquets del Serrallo. Des del 2018, acull l’exposició temporal Tàrraco del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT).
La transformació del Moll de Costa en rambla de la cultura (el Refugi 1 també acull des de fa uns anys exposicions culturals i activitats com el Magatzem Reial) ha anat acompanyada d’altres fets rellevants: s’enderroca la seu del Nàutic (al costat del Serrallo) coincidint amb l’entrada en funcionament de les noves instal·lacions del port esportiu (1997) i es construeix el pont mòbil per unir els molls de Lleida i Reus i desviar el trànsit de camions que passen per la part baixa de la ciutat (1999).
Amb el pas dels anys arribaran altres reformes a l’àmbit del Serrallo: en destaquen la nova seu de la Confraria de Pescadors (2003) i l’enderrocament de l’antiga llotja, la fàbrica de gel i les casetes que utilitzaven els pescadors per guardar els estris, la qual cosa permet a l’Autoritat Portuària assumir el 2007 la remodelació de la façana del barri, tal com la que coneixem en l’actualitat. A l’altra banda del Moll de Costa, l’última novetat és l’estrena del Parc del Port.
En 40 anys, tota aquella zona ha viscut una transformació profunda. Els tinglados i refugis com a espais culturals al Moll de Costa (rebatejat com a passeig del Gremi de Marejants) s’han obert a la ciutat i han canviat moltes dinàmiques de passeig, activitat esportiva, cultura i oci. Ha estat un procés llarg però continu, que ha suposat canviar un moll d’ús únicament industrial i pesquer per un passeig cultural i d’esbarjo obert a tothom.
Ricard Lahoz Avendaño (1965) és periodista i tarragoní d’adopció des de fa 30 anys. Ha dirigit Tarragona Ràdio (1994-2012) i va ser un dels impulsors i director de la revista Fet a Tarragona (2012-2023). És professor de Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili (URV) i ha publicat els llibres La riuada de 1994 (Arola Editors, 2014), Francesc Xammar: dignitat i compromís a la perifèria de Tarragona (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2018), De la llengua al país: 50 d’anys d’Òmnium Cultural del Tarragonès (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2022) i el recull d’articles Tarragoninament (Arola Editors, 2024).
Deixa un comentari