Entre la ficció d’un expressionisme revisitat, els comentaris literaris fregant la ressenya, un camí enlloc i una realitat deformada, avancen aquestes kafkianes propostes d’un surrealisme màgic.
La Gòria Sansa recorda els llibres que potser haurien romàs sobre la taula a la feina, atès que ja fa quinze dies que no surt de la seva cambra. Si algú ja els ha tret. Si algú els ha llegit. Si algú n’ha escrit alguna ressenya a la secció de l’hebdomadari digital de la qual ella s’encarregava. Si algú —serà el més probable— ja l’haurà substituït definitivament.
Exercir la crítica literària, per a la Gòria Sansa, havia estat una tasca ben delicada on s’havia de filar molt prim. Dins el món dels escrits al respecte dels textos literaris, hi ha un ampli recorregut on orbiten cossos de paraules, pinzellades amb intencions molt diverses, des de l’elogi impostat fins a la tasca mecànica d’ofici complidor, encara que anodí. És un territori, el dels crítics, on queden palesos els odis i, també, les devocions.
La Gòria Sansa, a les seves observacions, tenia com a objectiu inqüestionable la recerca de la bellesa. Sí, això està molt bé com a propòsit, però què és exactament la bellesa? I pensa en Vermeer, potser, el mestre de la llum. Pensa en L’alcavota, en La noia del turbant o en La lletera. I pensa en Rembrandt, el fill —qui ho sap?— d’un cec, el mestre de la foscor: La lliçó d’anatomia o Betsabé al bany. La Gòria Sansa somia que cada nit, convertida en una zeladora de la sala del museu on es troben les pintures favorites, tanca els llums tota sola i reparteix l’últim esguard: descanseu, estimats i estimades, fins demà.
La crítica com a creació, per si mateixa, és art. Per això, no s’ha d’invertir ni un sol minut, ni una sola línia, a parlar sobre treballs que desmereixin l’atenció. A triar obres minvades per descarregar la tempesta d’invectives i demostrar l’efecte de superioritat davant un assumpte menor. Això ho feia Lo Capo quan volia castigar algun autor que no li contestava correus o notes d’amabilitat interessada. Era una forma de revenja molt poc elegant, per suposat, però Lo Capo és lo capo i ell mai no ha militat en la feblesa.
La Gòria Sansa pensava —com deia el crític Cansinos-Assens farà ja un segle— que no buscava la fama lluint el seu enginy procaç a costa dels embrutapapers: prou desgràcia arrosseguen ja, els pobres. Així doncs, les ressenyes de la Gòria Sansa eren famoses per la imparcialitat, per una certa moderació i conciliació de les arts. Podia parlar d’una traducció recent de Mark Twain i haver deixat al paràgraf de dalt una reflexió al respecte de les similituds entre El pensador i el Moisès banyut. Rodin i Buonarroti de la mà. La Gòria Sansa, a les seves columnes, tractava la paraula amb el respecte profund a qui la va crear. Una abraçada honesta de les escriptures, que es transformava en el símbol d’una concòrdia camí de l’eternitat, com ara El abrazo, verbigràcia, de Juan Genovés.
Xarli Elijas (Tàrraco, 1966). Els vint llibres de poesia en llengua castellana es concentren a Ontología poética (La Isla de Siltolá, 2015) i a Segunda ontología poética (Reino de Cordelia, 2026). En llengua catalana, es prepara Antologia poètica, per encabir un extracte dels sis llibres escrits. En narrativa, Proso Modo (Reino de Cordelia, 2023). En teatre, Trilogía de la ambición (Petròpolis, 2022).
Deixa un comentari