Mirador | L’arquitectura dels nostres dies

Amb motiu de la presentació del poemari L’arquitectura dels nostres dies (Onada Edicions, 2026), el dijous 21 de maig, a les 19 hores, a la Llibreria El Soterrani, l’autora ha tingut la gentilesa de cedir-nos dos dels poemes que s’inclouen en el llibre.

20.15 h, al balcó de l’habitació.

Un sostre irregular ens cobria els caps
amb la mesura justa dels retalls,
com un barret de graduació fet per un infant
amb les mans encara per polir.

Vivíem, mediocres, lluny de les estrelles,
mai vam tindre ocasions per celebrar 
efemèrides o cúspides,
però l’eco de la casa eixamplava el nostre nom.

Com els braços, que ara a penes puc obrir,
però que es projecten igual que ales,
quan provo d’abraçar-te.

Avui, de nou, amb la força dels finals.

21.15 h, davant la pica del lavabo petit, el que no té dutxa.

Esguerrar l’estança, la roba,
mirar a càmera, 
esguerrar el tabú. 
Et vas quedar amb ganes, 
ho vaig percebre aquell dia a la platja.

Era tardor i de sobte vas decidir banyar-te,
tu creies que així amagaves el plor, 
però l’onatge tenia uns colors prestats
i un deler nou, ansiós d’empassar-se l’arena.

En arribar a casa, et vas enfadar, 
esperaves un acte de passió,
però em vaig obcecar amb la pregunta:
«què et passa, et trobes bé?»

Ara que exhibixes el nu
com és natural en un infant que no se sap vestir,
sento no haver-me banyat amb tu aquell dia,
haver-te desprès la possibilitat de polèmica,
no haver llepat la sal que m’oferies,
haver ignorat la dona-heura que volia trencar gotelés.

Em vaig perdre en una casa
quan tenia tot un bosc per fer-ho.

---