Opinió | El Nàstic com a reflex d’unes elits tarragonines

Cada cop m’interessa menys el futbol. Si renovo el carnet del Nàstic des de fa vint anys és per la memòria del pare i sobretot de l’avi matern, és a dir, per aquest sentimentalisme del qual no sé deslligar-me i que tantes contradiccions em permet tolerar. Em continua interessant, això sí, i molt, la política, i és des d’aquests vasos comunicants entre l’esport i la societat que escric aquest article, que em temo que no tocarà gaire la pilota. Ho reconec, fa anys que no em sé una alineació sencera del primer equip masculí i ningú no em traurà de la nostàlgia de considerar Lluís Codina el meu ídol grana insubstituïble. Extrem i discret, sense tatuatges ni l’infantilisme que desprenen tants esportistes desclassats d’avui. Extrem i resolutiu, amb uns canvis de velocitat que deixaven l’adversari desorientat. Extrem i elegant.

Fa dues setmanes vaig escoltar, a Ràdio Ciutat Tarragona, la conversa entre el periodista Carles Cortés i l’exfutbolista Antoni Pinilla, una parella ben avinguda que transmet informació i anàlisi. És bonic haver-los de llegir, de tant en tant, entre línies, encara que això mateix, i vist el panorama, també hagi estat revelador. Cortés ha sabut treballar Fredrik Wester com a font periodística, suposo que per aquesta finor que l’ha caracteritzat, tant en el futbol com en el món dels castells. Nosaltres, menys experimentats, no hem tingut sort en cap dels intents d’entrevistar-lo. És una pena perquè l’amic Jesús Sarmiento havia preparat una escaleta que us hagués encantat. La qüestió és que quan Cortés va anunciar el titular sense més detalls —que Wester havia plantejat una oferta de compra de més accions per controlar, a efectes pràctics, el devenir del club—, crec que a moltes cases es devien sentir les mateixes inquietuds. La primera pregunta és per què aquest senyor, si té tantes accions i un pla concret per millorar el club, no parla mai clar. La segona és quan es dignaran, tant ell com, sobretot, el cercle de l’actual president, a donar explicacions públiques —una possible permanència no els hauria d’eximir d’aquesta responsabilitat. I la tercera és de collita pròpia: quan farem l’esforç d’obrir el camp de visió per veure-hi més enllà de la Budellera.

Algú amb més contactes i coneixement de causa ens hauria d’explicar, abans no sigui matèria d’un altre festival de reconstrucció històrica, la trajectòria i els perfils de les elits econòmiques que han governat Tarragona des del tardofranquisme. Potser algun lector jutjarà que parlo des d’una inconcreció injustificada —qui són, les elits?—, però desenganyem-nos: a cada temps i a tot arreu hi ha unes minories més o menys establertes que remenen les cireres. No estiuegen als mateixos llocs que nosaltres, no dormen als nostres barris, però hi són i mouen alguns fils. En el sector de la construcció, en el de l’hostaleria, en el comerç, etc. Els mitjans de comunicació també participen del pastís, petit però cobejat; en el nostre cas —i és part del problema—, des d’un monocultiu i un quasi monopoli que en els temes clau contribueix a l’anestèsia general. De tot plegat no hi deu haver societat complexa que n’escapi. Però la impressió, admeto que potser no prou estudiada, és que des de fa molt de temps —a causa del franquisme? De la capitalitat provincial? D’altres factors?— tenim incrustada, en els fonaments, una capa de conservadurisme desfasat que en moments clau no ha fet el que tocava i que tampoc no ha deixat fer.

Els pocs moviments que hi ha hagut per netejar aquesta crosta es compten per fracassos. Qui els intenta desbancar, o simplement fer minvar en els seus privilegis, acaba desbancat. Quan convé, la ciutat es tanca per dalt, i, per sota, entre maneres populistes, comunicadors que entretenen amb una mediocritat a la baixa, sindicalistes uno di noi, un teixit veïnal domesticat i desmobilitzat des de fa dècades i tres o quatre festes populars, és prou senzilla d’apaivagar. Com deia Claudi Ametlla (1883-1968) a les seves memòries polítiques, Tarragona «viu contenta amb la seva petita vida sense sotracs i poruga d’una altra de més trepidant». Escrit d’aquesta manera literària, fins i tot hi veiem els avantatges, però no s’hi deixa d’evidenciar, igualment, la manca d’ambició endèmica.

Si ens fixem en la història recent del Club Gimnàstic de Tarragona, la línia del temps ha mostrat, en més d’una ocasió, concomitàncies amb un context més ampli. És natural, per exemple, que a finals dels noranta hi agafés les regnes un constructor. Era la rèplica coherent del que succeïa a gran escala, on hi havia uns personatges que venien de trajectòries, o de sectors professionals, idèntics o molt similars. El que em sembla més interessant d’aquesta darrera crisi esportiva i institucional és, precisament, que el club transmet la sensació de tornar a ser el reflex d’unes determinades inèrcies socials, en aquest cas de ciutat, i d’un tipus d’elits, d’una rèmora tan de bo caduca.

Durant anys, al Nàstic hi ha hagut una direcció que ha viscut de les rendes del miracle de l’ascens a Primera Divisió. Mentre el record ha compensat, les veus crítiques han estat molt minoritàries i apagades amb agressivitat pels mateixos socis. Hi ha noms que ara són maleïts i que abans eren intocables. Ja sabem que les masses —encara que siguin d’uns pocs milers de persones, com és el cas— actuen per impulsos i capricis, i ara els ha tocat posar-se tràgiques. Els qui abans eren déus, ara són pitjors que plebeus. Els fanàtics que els cacics havien alimentat amb el seu fanatisme ridícul se’ls han girat en contra, i fins i tot això hem hagut de lamentar en els darrers dies. Però si els resultats haguessin acompanyat mínimament, aquesta pax romana hauria pogut resistir dos mil anys més, i les culpes de no haver assolit els èxits desitjats s’haurien ventilat de nou contra els enemics invisibles més indicats a cada moment: l’entrenador de torn, la direcció esportiva, els àrbitres, el Màlaga, la federació catalana, Girona, Barcelona o, fins i tot, el fantasma de les tropes napoleòniques del setge de 1811. Això és el que hem estat o, si més no, aquesta és la imatge que hem projectat des de fa temps: la d’un equip alacaigut que no sap ni guanyar —què celebrava, una part de l’afició, a la invasió de camp del dissabte?— ni perdre.

D’excuses sempre en podrem rescatar, sota les nostres pedres bimil·lenàries. Fa dos dissabtes apareixia una notícia al Diari en què Josep Maria Andreu esgrimia la carta del Manchester City. Resumint-ho, es veu que fa deu anys el Nàstic era el pla B, si les negociacions amb el Girona FC fallaven. Com tothom sap, no van fallar. Les circumstàncies no són casuals i no cal haver estudiat a cap facultat de comunicació per entendre que amb aquestes declaracions Andreu buscava desviar l’atenció des d’un mitjà afí. Que si el Bayer Tarragona, que si el Manchester City. Sempre aferrats a condicionals que pengen de forces alienes. El discurs, centrífug; l’autocrítica, inexistent; l’entorn mediàtic, mesell; alguns negocis a l’estranger, estranys, i transparència, la mínima.

I la ciutat, per què té alguna cosa a dir en tot aquest embolic? Doncs perquè massa sovint s’ha bellugat en unes coordenades anàlogues: entre un cofoisme banal, que eclosiona en determinats moments de l’any vinculats sobretot a la tradició, i un victimisme carregat de ressentiment que no la deixa veure’s, ni veure els altres, amb la ponderació que caldria. Els dolents també han estat dibuixats més d’un cop nord enllà: més cultes, més bons empresaris, més influents, amb més conselleries a la Generalitat, qui sap si més guapos i tot. Hi ha uns greuges històrics que no podem obviar, en aquest país colltorçat que ens ha relegat a produir per a unes postals intocables que no han estat les nostres, però la pregunta també s’hauria d’orientar de tant en tant cap a les raons íntimes de la pròpia impotència. Per què som el pla B i no l’A? Sempre hi ha uns aparells invisibles entestats a fer-nos la punyeta? Per què no hem sabut aprofitar millor els vents favorables? Per què no hem estat, en definitiva, més decisius?

Si hagués d’elegir quin pecat capital ha definit aquesta Tarragona, jo triaria l’enveja. Intueix que val més del que li demostren des de la distància però no se sap fer valdre, perquè en el fons no ha elaborat un relat prou convincent, ni de portes endins ni de fora, sobre les seves virtuts, que hi són. No s’ha esforçat a comprendre-les i defensar-les com i quan és degut, potser perquè no li ha calgut. En el fons, l’enveja és un pecat que connecta amb la peresa, i la peresa, en aquest cas, forma part del paisatge, no tant per les platges d’arena fina i el bon temps —que també hi deuen fer— com per unes estructures econòmiques fortes, estables i en general en mans alienes que deuen haver condicionat a l’hora de fer-nos una mica més conformistes que la mitjana. Un dia tot està cagat i pixat, i ens domina una pulsió autodestructiva incontrolada, de versot, i l’endemà, que posem per cas és 23 de setembre, ens hem convertit en una exaltació unànime que més enllà de quatre tòpics no sabríem ni justificar. Tot dura poc, tot s’esfuma de seguida en la inconsistència. A la base, enveja, peresa i potser també por. La por que, escrivia Ametlla, ens conté d’aspirar a ser millors i fer les coses com pertoca.

Hem hagut d’aguantar unes elits provincianes, desconnectades dels centres de poder, incultes, insensibles, ni tan sols riques de veritat, parasitàries, mancades de talent, que s’han inflat a còpia d’empetitir-nos. D’acord, això hi ha professionals que us feu escoltar i que heu tingut càrrecs de responsabilitat que ja ens ho heu comentat, i d’alguna manera jo també ho he percebut, sense patir-les de prop. ¿Però com podem aconseguir que unes altres mentalitats ens facin avançar i aquestes bombolles resclosides, en certs sectors —que en definitiva són espais de poder, com el Nàstic mateix—, es desfacin abans no esquitxin els altres?

La sensació és que ja ens ha convingut, com a societat, anar fent la viu-viu i de tard en tard rebolcar-nos en una falta d’autoestima col·lectiva. El problema, tanmateix, no es resol només repetint que tenim un problema, o dient-nos més sovint, davant del mirall, sense fondària ni aplom, que som invencibles. De la mateixa manera que durant dècades no hem sabut què fer d’equipaments que se’ns rovellaven a les mans, també podríem resseguir anys d’articles que ens diuen que ens cal articular el relat. L’estat de la qüestió, com a mínim, s’ha anat plantejant. Què podem fer, però, per posar-nos mans a la feina? És evident que des del periodisme —que sol parlar d’oïdes— no n’hi ha prou, i que calen uns altres lideratges que també n’hagin pres consciència. Alhora, podem ser transmissors de coneixements, de debats, de mirades diferents i de canvis d’actitud. No sé ben bé què depara el futur del Nàstic com a club, i no us enganyaré si us confesso que per mi —i que em perdoni l’avi— tot plegat té una importància molt relativa. Però sí que m’agradaria que poguéssim superar aquesta visió de Tarragona que ens han inculcat des de xiquets i que sembla que ens ha apocat, que afecta la nostra identitat i que aquestes setmanes he vist com esclatava, de males maneres, a la principal institució esportiva de la ciutat.

---