La Gòria Sansa es desperta avui, maig, dilluns, onze, com cada matí, a dos quarts de set. La seva jornada laboral comença a les vuit. Insòlitament, percep que li costa molt bellugar-se, com si hagués guanyat molt de pes. Nota que les orelles han crescut enormement, així com el nas, transformat en una trompa.
Ahir va ser un dia especial. Es van desplaçar a Barcelona amb la seva germana Oscarina i el seu cunyat Josep Maria, que estrenava vehicle, molt il·lusionat. Havien tret entrades per l’Eric Clapton al Palau de Sant Jordi, i van xalar de valent. Encara li sembla que al seu cervell d’elefanta sona, de molt lluny, el «Layla» o el «Cocaine» de l’European Tour 2026.
En principi, pensa que protagonitza, amb una alta dosi d’hiperrealisme, un malson expressionista. Però quan aconsegueix posar-se dreta i dirigeix la vista al mirall de l’armari, s’espanta definitivament: veu el seu rostre ⸺la piga al coll, el pírcing a la cella⸺ dins la gruixuda pell d’una elefanta diminuta. De seguida, ajudant-se amb una mena de dit descobert a la punta de la trompa, aconsegueix baixar del llit repenjant-se per un llençol. Un cop al terra nota la relliscosa rajola del paviment i corre amb molta cura fins a la cantonada del racó oest de la cambra. Amb ajut del dit prènsil de la trompa i les ungles de la part posterior de les potes, consuma l’escalada des del sòcol i es disposa a acomodar-se en el que serà el seu indret favorit a partir d’aquell moment: entre les parets del sud-oest i el sostre, darrere d’un immens cabiró.
La Gòria Sansa ha trobat el seu lloc al món, el seu Shangri-La. Se sent còmoda jaguda en una antiga i vigorosa teranyina. El seu home treballa de nit. La filla no es lleva tan aviat. Cinc hores més tard trucaran al timbre. Sens dubte, serà el CEO, el ferotge gerent, el temut superior dels oficinistes del diari on hi treballa. Té pendent lliurar, és ben cert, unes quantes ressenyes. La Gòria Sansa es balanceja amb molt de tacte. La teranyina resisteix. Aixeca la trompa i caça una mosca per instint, tot i que no li fa el pes… tanta carn! El CEO cridarà des del replà de l’escala: «Obre, Gòria. Sé que ets a dins. Ja us ho vaig dir el primer dia: no admeto dropos». La Gòria Sansa, llavors, no sabrà què fer. És un home extremadament cruel. La Cinta Fibla, la seva sòcia de secció, que és de Deltebre, li diu Lo Capo. Diu que és una persona pretensiosa sense motiu aparent. Sense necessitat, vaja. De lluny, almenys, sembla que sona «River of Tears» sobre la teranyina.
Xarli Elijas (Tàrraco, 1966). Els vint llibres de poesia en llengua castellana es concentren a Ontología poética (La Isla de Siltolá, 2015) i a Segunda ontología poética (Reino de Cordelia, 2026). En llengua catalana, es prepara Antologia poètica, per encabir un extracte dels sis llibres escrits. En narrativa, Proso Modo (Reino de Cordelia, 2023). En teatre, Trilogía de la ambición, Petròpolis, 2022).
Deixa un comentari