Opinió | Un Nàstic «segrestat»

En lloc de buscar complicitats i unir forces, els accionistes no volen compartir la seva joguina

Des que era ben menut, el Nàstic ha estat el meu cordó umbilical amb Tarragona. Per lluny que visqués, els granes s’erigien en el fil sentimental que m’unia a casa, a la ciutat de naixença. Costa gens reconèixer que la vida m’ha desarrelat del Balcó i les vivències d’infantesa poc s’assemblen a la realitat d’una ciutat ara prou complexa. Però el Nàstic ha estat únic, com una magdalena de Proust personal. Sense consciència, vaig quedar atrapat per aquesta passió, convençut que havia de durar perquè, l’aforisme és cert, a la vida es pot canviar absolutament de tot per evolució tret de l’equip de futbol que estimes. Cert que la llunyania afecta la intensitat del sentiment, tan cert com que quan escrivim sobre el club amat entrem en contradicció. Fa temps que ens diem que ja no cal expressar el nostre parer, que hauríem de limitar l’opinió personal a la més estricta intimitat, sense que transcendeixi de portes enfora. Per safareig, ja hi ha les xarxes socials, on crida qui més hauria de callar.

El primer manament d’aquest peculiar compromís consisteix a no demanar-li mai res al Nàstic i ser conscient que poques alegries et donarà, limitat per ser el que és. Ni ens esperàvem en el seu moment arribar al somni de Primera i allò va ser matèria realment onírica perquè va durar això, just el que dura un somni. Durant mig segle, l’hem escrit del dret i de l’inrevés, agraïts per sistema als que se’n cuidaven de l’entitat, sacrifici que no resulta plat de gust en procurar més disgustos que volàtils alegries. Fa anys i panys que vam deixar de criticar, no fos cas ens confonguessin els termes per nul·la voluntat d’entendre els arguments expressats en els nostres escrits.

Tant se val. Ara només aspirem a buidar una sensació del pap: fa massa temps que sentim com si ens haguessin segrestat el club, com si fos la joguina, única i exclusiva, d’aquells que s’asseuen al Consell d’Administració de la SAD sense plena consciència del que significa el Nàstic a Tarragona i comarques. Un sentiment únic. Però al final, l’estima també deixa de ser incondicional quan decep el que observes i analitzes. S’ha convertit en rutina que cada arrencada de temporada es faci de retorn a la casella de sortida, com si els guiés la improvisació i només valgués el present de l’últim rampell. O l’últim caprici de quatre senyors prou coneguts, incapaços de respectar aquest lligam i patrimoni col·lectiu anomenat Nàstic. Si ha de ser propietat dels accionistes i prou, més val que pleguem i ho deixem córrer perquè això, simplement, no va així.

Altre cop, van perpetrar una revolució innecessària a l’estiu. Van fer fora un munt de futbolistes bons i compromesos als quals exigien l’ascens, objectiu que no es pot assolir per expressa voluntat dels manaires, que això és esport. I retallada rere retallada de pressupost instal·lats en la queixa i el victimisme, sense cap autocrítica. Sota aquest panorama gens engrescador, sense voluntat de buscar complicitats, de generar creixement a base de bones decisions i un projecte definit i compartit, la frustració resulta completa. No saps ni què volen, ni què pretenen, ni on es troba la sortida a l’atzucac que s’han organitzat ells sols. A l’inversor estranger se l’ignora i ja no saps si vendran finalment la joguina per lucrar-se o la passaran de pares a fills en una peculiar versió del dia de la marmota grana. Al final, aconseguiran que llencem la tovallola, moralment ensorrats i fastiguejats per la tossuderia dels quatre gats implicats, d’una certa aristocràcia local que no entén un borrall del que és i hauria de ser el nostre Nàstic, el de tots. Tindrà molt de mèrit fer-nos desistir, avorrir-nos fins a l’extrem de no veure ni els partits que jugui per televisió. Sembla que només ens hagin deixat el dret a la rebequeria, al malestar, a la convicció que es fan les coses malament, sense voluntat d’escoltar ni desig d’esmena. Ells, els responsables de la crisi, ignoren que el Nàstic viu un final d’època. És així d’evident. Fins aquí han arribat. Cal foc nou i adéu-siau a èpoques ja caduques, amb pudor a resclosit. Ara que som en places de descens, s’ha de superar com sigui l’últim dels llegats enverinats col·locats des del Consell: sentir el Nàstic amb absoluta indiferència. Han aconseguit una rara majoria més que absoluta. Tothom desitja que deixin el club, que toquin el dos. No tot és fer-se el pinxo dient que ells han posat els diners. Bé, també hi han ficat tones d’incapacitat manifesta, ja que hi som. Ara, si el suec no vol fer-se el càrrec, quan torna a viure a Estocolm, ja em direu qui ressuscita aquest mort.

(Fotografia de capçalera: Dani Gros Pablo).