Durant algunes èpoques de la vida (que poden arribar a perllongar-se fins a mig segle), el present adopta la forma ambigua i desdibuixada d’una cosa que es belluga molt ràpid. Sense parar de moure’s, d’aquesta manera evoluciona amb poques pauses i sense cap certesa, com una dansa contemporània sotmesa a les forces gravitatòries de les multinacionals, dels polítics i dels influenciadors del moment. Pot passar, aleshores, que la vostra realitat arribi a transformar-se en una centrifugadora en què, a la manera d’unes fulles d’enciam o d’uns calçotets, com més va més us allunya del vostre centre. I això és així, i embolica que fa fort fins al dia que, immers en el tragí de sempre, us trobeu capritxosament suspès entre dos encàrrecs, durant dos o tres quarts d’hora, miserables però abismals. Teniu, com se sol dir, una estona morta i, com que sou massa lluny de casa, tampoc no us surt a compte anar-hi ràpid i corrents per a dedicar-vos, posem per cas, a una bugada endarrerida.
A l’altura de la Rambla Nova, entre Comte de Rius i Méndez Núñez, és on us enganxa aquest moment de crisi. Si aquesta via principal, en certs moments del dia, té en la seva correntia urbana alguna cosa d’hipnosi col·lectiva, de fràgil equilibri social o de simpàtica processó microbiòtica, en hores punta com aquesta fa pensar més aviat en dures congestions i restrenyiments, que de tant en tant es deslloriguen de sobte i vessen caòticament per totes bandes. Llavors, per poc que us atureu, la incessant circulació de vianants en els dos sentits us fa témer momentàniament un cop de colze, un moc o un xoc frontal causat per una fatal distracció amb el mòbil. Amb prou feines us distingeix ningú i amb prou feines distingiu res: potser un turista xinès que es precipita damunt vostre amb una rialla radiant; un músic de carrer que us increpa, des del passeig, amb una balada atonal i cacofònica; una farmàcia que us fa llums aquí davant, com si us convidés a passar-hi i consumir.
Així és com un dia, sense saber ben bé com, entreu, empès per un cert instint de supervivència, al MotoClub. A dins, tan bon punt la vista se us acostuma a la llum càlida, constateu que hi ha tres o quatre persones, alguna asseguda en una taula i alguna altra dreta, o a la barra. Hi ha qui s’oculta darrere d’un diari obert per la pàgina dels esports, qui remena el cafè amb parsimònia i meditació, qui fica una moneda dins de la màquina de tabac. Un parroquià executa un monòleg davant del cambrer que, amb el cap cot, eixuga els gots i les tasses, calents a la sortida del rentavaixelles que encara fuma. Un altre es dirigeix en veu alta, personalment, a l’home que des de dins del televisor informa sobre el transcurs d’un partit de futbol local. Algú aixeca el cap i repara en vosaltres, momentàniament, però sense travessar-vos amb la mirada, com si existíssiu, certament, en el mateix pla d’una realitat compartida. Teniu uns minuts: deixeu-vos portar en braços d’aquesta presència blana, però sòlida al cap i a la fi. Inspireu. Sou en un lloc segur. Seieu. Allà mateix. O aquí. Expireu.
A diferència de molts locals comercials, on es veu molt de moviment per a tan poca rapidesa, al MotoClub se us acosten a poc a poc, amb una calma cadenciosa, per a demanar-vos què voldreu prendre. De cop i volta, a penes heu tingut temps de distreure-us, que abaixeu el cap i us trobeu el cafè a la taula. Sol. O sigui acompanyat de res: ni d’un bombó, ni d’un minicroissant, ni tan sols d’una fantasia dibuixada en l’espuma blanca. No hi ha, amb això, res més contrari a les estratègies comercials del nostre temps, res més provocatiu i transgressor que un servei que es limita a donar el servei que anuncia. La cosa és que el Moto, a més, escenifica la màxima excentricitat de posar en el centre de les seves prioritats el principi d’eficiència, de professionalitat, de mestria en l’ofici; és a dir, per damunt de les tendències, de les modes, de l’originalitat que en cosa d’hores es transmuta en ridícul i absurditat. Si això no fos prou per a declarar la guerra al sistema capitalista, compleix a més a més la seva funció discretament; si no en silenci, amb una reserva que, de fa temps, ha quedat enrere en el nostre món.
Per raons com aquesta, comenceu a adonar-vos que el MotoClub és un cafè de tota la vida; popularment dit a l’antiga. Això vol dir que s’hi consumeix, com a norma general, cafè. Noteu, tanmateix, que he dit cafè i no ristretto, cold brew o pumpkin spice latte. Si no hi trobeu cap diferència, proveu de dirigir-vos a la barra i encomanar, per exemple, un «coco matcha cloud» o bé un «flat white»: vegeu què passa. En efecte, la línia de negoci del MotoClub és el cafè de tota la vida, que es distingeix de la resta perquè no porta llet, o perquè en porta més (cafè amb llet) o menys (cafè tallat). En el millor dels casos, s’afegeix a la tassa, segons quina sigui la data de producció o de caducitat del client, un raig de conyac o d’anís, o bé un raig d’herbes o de crema. Vet aquí l’or negre dels matiners, l’ambrosia dels assalariats, el mannà que Juan Luis Guerra cantava ploure sobre els treballadors rebentats del seu camp de sòl franc. La beguda per excel·lència del local és una beguda, doncs, meravellosa, però sempre terrenal, mundana, civil, tocada per la dura i atàvica concreció amb què la vida, especialment a primera hora del matí, es materialitza.
Ara, si la mística i el refinament espiritual d’una cafeteria depenen de la presència i l’estat de la seva cafetera espresso —cosa, d’altra banda, indiscutible—, aleshores el MotoClub deu ser una mena de Sagrada Família, una espècie de basílica papal d’aquesta orde de locals. A tocar de la mà, en sentit perpendicular a un extrem de la barra, observada en detall de més a prop a més lluny, aquesta formidable màquina de vapor us retorna una perspectiva insòlita i desacostumada d’allò que tantes vegades heu vist d’esquerra a dreta, paral·lela al fons: ben bé l’obra d’un avantguardisme remot, d’entranyes tan metàl·liques com la seva cobertura, mastodòntica i lluent, és fenomenal com un dillums a la lluna. No resulta, per cert, menys decisiva la turbulència amb què es produeix el peculiar fenomen de la vaporització. Davant per davant de l’aparell, que compta amb mig segle d’edat, que us fa pensar en la sala de calderes d’un transatlàntic o en una locomotora que travessa l’oest americà, el buf us sembla extraordinari, prodigiós, colossal: cal fer silenci, simplement, i deixar que la fantasmagoria es dissipi en l’aire. Si encara us trobàveu immers en les vostres maniobres de supervivència, aquest moment d’efervescència retrofuturista us haurà estirat cap amunt, a través de les capes del vostre subconscient, de nou fins a la superfície de la realitat.

Al costat de la cafetera, hi trobeu, naturalment, el cafeter de torn: un o l’altre d’entre els cinc consuetudinaris i inveterats cafeters que hi treballen. Amb la seva camisa blanca, que contrasta amb el negre dels pantalons i, amb sort, del corbatí, us transporta a llegendaris clubs internacionals, a noirs filmats dins d’un núvol ple de fum i de secrets, de vides privades en llengües nombroses i diverses. Després d’inclinar-vos lleugerament el vostre barret imaginari, esteu a punt de dirigir-vos-hi en alguna llengua de l’imperi, però se us avança —com s’escau al bon servei— per a demanar-vos en la vostra llengua què us ve de gust consumir. D’entrada, com és natural, la insospitada confluència entre els aires de Humphrey Bogart i la parla de Verdaguer us deixa estupefacte. Una barretina i unes espardenyes en comptes d’una armilla i unes sabates potser ho haurien posat més fàcil. Tanmateix, mal que a alguns els costi creure, resulta que en català també es pot oferir un servei d’etiqueta; una experiència que, com a consumidor, es viu de primera ordre i de màxima qualitat. Vegeu, si no, l’escena habitual que s’hi dona cada dia.
El cambrer del MotoClub, més escolà que ministre per la seva discreció àgil i sorda, us diu bon dia, amb una veu cautelosa però clara, abans d’oferir-vos el que sigui. Transmesa la resposta, amb l’esquena recta i un moviment que oscil·la amb suavitat, es dirigeix fins a la cafetera o fins a la nevera, per a tornar amb el vostre desig fet realitat, en forma de tassa, de llauna o d’ampolla, sostinguda entre dos dits o dins de la mà ferma, amb cura i delicadesa. Amb un gest imperceptible, us posa la consumició al davant, abans de retirar-se en silenci per a deixar-vos en la intimitat del que en vulgueu fer. Vet aquí la fantasia, que no és poca. Així és com, amb la mateixa ponderació i mesura, procurarà servir-vos en tot allò que pugui requerir-se i esperar-se del seu ofici. Si voleu parlar, us escoltarà. Si necessiteu canvi, mirarà d’avenir-s’hi. Si cerqueu brega, amb amabilitat però amb contundència us assenyalarà la sortida, i encara us farà venir ganes d’agrair-li-ho. Tot això, és clar, té lloc en els marges de la individualitat, en les antípodes de qualsevol afany de protagonisme. Us fa l’efecte, altrament, que aquests senyors han fet vots per a convertir-se en instruments del bon gust i de la més bona educació que es pot esperar d’algú que manté, amb litres i litres de cafeïna, la nostra població desperta.
També per aquesta sort de procediments quasi litúrgics, el MotoClub s’apareix al passavolant com un local vintage, embellit per la lenta però implacable inèrcia de les dècades ininterrompudes. Al cap i a la fi, l’espai que ocupa en l’entramat urbanístic i històric de la Rambla Nova el converteix en l’avi venerable d’aquesta tribu comercial, que encara recorda moltes escenes representades a aquestes latituds de l’eixample tarragoní. La primera es reumunta al 1956, quan va ser inaugurat per boca del cardenal, davant d’una cortina de banderes que tapava les diabòliques ampolles de licor dalt dels prestatges: així arrencava el seu periple com a seu social del club de moters de Tarragona. En aquella època, el Moto passava a ocupar la mínima expressió d’uns baixos enormes que havien estat el Gran Cafè de Tarragona: paraules considerables que emmascaraven els vestigis, al seu torn, d’una altra glòria envidreïda. L’altra part, més ampla, operaria, des d’aquell mateix matí i durant els trenta anys següents, sota el rètol de Garatge Martí. Al costat del cafè immutable, insubstituïble i inevitable, la contigua empresa del motor arrencava la seva singular singladura en la venda i reparació de tractors i motocicletes, per acabar-la, els vuitanta, entre barbies, rentadores, microones i famobils. Tota una ofrena, certament, als déus rivals de l’oferta i la demanda.
Mentrestant, el MotoClub com a entitat comercial aviat es va independitzar de la social per a anar a parar a les mans de la família Gómez, que encara avui n’ostenta la propietat i la regència. Des de llavors, en aquesta successió de panots de la Rambla Nova, els esdeveniments es van succeir l’un darrere de l’altre i, a vegades, fins i tot, l’un sobre de l’altre, sota les aparences que una filosofia de sobretaula ha consentit a anomenar l’esperit del temps: endavant amb les crides a la democràcia, les protestes obreres, els mercats d’antiquaris i d’artesans, les marxes pageses, les fires d’entitats i de comerciants i tantes altres manifestacions dels anys que, de mica en mica, s’obrien pas entre les deixalles d’un oblit d’imposició. Més tard, l’ona expansiva dels mundials de futbol i dels Jocs Olímpics de Barcelona abocaria a les portes del local petites concentracions d’estrangers. Nous models comercials. Crisi immobiliària. Turisme. Gentrificació. Pisos buits. Creuers. Avui dia, el MotoClub és, al cap del carrer, l’últim local del veïnat que segueix dempeus des dels anys cinquanta. Com un vell que ha vist desaparèixer a poc a poc tot el que l’havia acompanyat fins ara, i encara ha de fer lloc per als que venen, la memòria li queda petita, tal vegada desendreçada, però encara recorda.
Al marge de la transparent però densa presència dels records, hi ha, és clar, la vida material i tangible, pul·lulant pertot arreu al voltant vostre. Així, una de les coses que de seguida us crida l’atenció dels dits és l’omnipresència de la fusta, que és present en la barra, en les lames de la paret, en la barana de les escales, en les lleixes i en els tamborets. Per contra, darrere del taulell, una quadrícula de peces de ceràmica dona al fons de la paret la calidesa del coure o de l’argila crua, mineral. A la vertical oposada, tres o quatre quadres més o menys expressionistes, potser autèntiques obres d’art, absorbeixen la llum groga dels fluorescents suspesos, impregnats de la mateixa nicotina que durant molt de temps devia exhalar-se en aquesta habitació. La planta superior, pretèritament reservada als membres del club, s’apareix avui en la penombra com una cambra de misteri o com un territori vedat, on crien tota mena d’especulacions i fantasies. En relació, d’altra banda, amb les petites coses, a mode d’aparador el MotoClub acumula tota mena de relíquies en forma d’ampolles i de sifons, de dispensadors de tovallons, de neveres promocionals, de sacs d’importació, de màquines escurabutxaques i, naturalment, de la mítica, estupenda, susdita cafetera cinquantenària. Així mateix, memòria dels socis fundadors, trobareu ací i allà retrats i documents de paper que s’apergamina; trofeus i diplomes, tocats pel rovell, d’antics motoristes, molts dels quals, a hores d’ara, deuen prémer l’accelerador en la seva recta infinita.
Comptat i debatut, com si fos un museu d’història de la vida, la vellesa i la mort del quotidià, aquest espai també constitueix un recordatori constant de l’obsolescència dels costums, de la desaparició de les marques, de l’esgotament de les tendències, de l’estranya carretera en què els bòlids més espectaculars del món es converteixen en autèntiques ferralles de dues rodes. Tanmateix, sota la pàtina dels anys que envernissa l’amplitud de cada superfície, encara hi batega feblement la reminiscència d’uns temps esplèndids. Així mateix, infiltrada en les escletxes, les esquerdes i els porus de la fusta, la pols que deixa anar la vida quan s’obre pas s’hi segueix acumulant de mica en mica. Encara més: a una certa altura, el paper de paret s’escrostona i es cargola en capes primes, deixant veure al darrere la nuesa de les estructures seculars. Ara, a pesar d’un cert aire de decadència, tan lluny dels asèptics ambients cafeters postmoderns, el cert és que aquí s’hi respira la mar de bé: com en els records llunyans, que, amb el pas del temps, han perdut l’olor.

Us temptarà, en fi, pensar que tot això és producte de la vostra imaginació obscenament melancòlica, però resulta que al darrere d’aquesta extemporaneïtat feta immoble hi ha un home de carn i ossos, en cos i ànima, que treballa per a mantenir totes les coses al seu lloc, tal com es deuen. Senyor com cal, el Francesc Gómez Masdeu és la persona que modestament preserva i perpetua el llegat històric i estilístic del seu pare, deixant-ho tot a punt per a confiar-lo al seu fill, deixeble i aprenent com ell mateix ho havia estat. Observadors silenciosos l’un com l’altre, la seva formació i el seu examen passen cada dia per escrutar amb atenció la paràbola del braç, la veu serena, el consell dels ulls. Així és com, de la mateixa manera que són transmesos els codis tècnics de l’ofici, també es transmeten els principis ètics i estètics amb què un espai es converteix en un lloc especial. Amb tot plegat, la línia que cau vertical durant tres quarts de segle suggereix que entre el local i els Gómez hi ha un vincle soluble com el sucre i el cafè, una tradició abstracta però genètica, inexcusable i imperiosa dins de la família. Tant és així que avui dia encara no se sap si el Cisco és obra del MotoClub o si el MotoClub és obra del Cisco, per tal com entre les seves naturaleses es produeix tal correspondència, reflex o transfusió que s’assembla a la mateixa que es produeix entre un autor i la seva creació.
Precisament per això, en la coneixença de l’amo podreu corroborar que, en el cas del MotoClub, no es tracta en absolut de cap voluntat subversiva, cridada a trasbalsar la societat i el sistema amb les seves propostes revolucionàries. Tampoc no té res a veure, ni molt menys, amb l’odi contra el turisme ni amb el fanatisme de la nostàlgia ni amb una defensa de causes perdudes, immolades en la lluita contra el presentisme actual. Aquí no hi ha, en definitiva, cap engany ni trampa ni ensarronada que us faci recelar de la procedència del vostre cafè ni de la inversió del vostre euro en els fons privats d’un o un altre pla malèvol global. Al contrari, confirmareu que tant el Cisco com el MotoClub tan sols il·lustren el demodat i quasi humiliat principi que consisteix a tractar els clients com persones en comptes de números; la immemorial i més que sàvia doctrina empresarial, intuïda en el pare i primer cafeter del club, segons la qual no cal canviar les coses que funcionen. Coses, si voleu, passades de moda, però no tan perdudes de vista com tantes altres, temeraris passarells, dins del foc creuat dels nostres dies. Coses que duren i perduren en el temps. El que és, però, el vostre, s’ha acabat. És hora de tornar a la roda.
A fora, des de la terrassa, és una altra història. Sense moure-us ni una passa del lloc, la vista albira més a prop o més lluny tota mena de bars i cafès cridats a l’èxit i a la fortuna, i tanmateix absorbits per la llei del mercat, de l’especulació, del consum de masses o de la viralitat. Hi ha, com fruits d’una infecció social que neix i mor tan ràpidament com una gastroenteritis, la febre de les maduixes amb xocolata, la passa de les gofres fàl·liques, el brot del te de bombolles. ¿Però quants centenars d’idees genials com aquestes, en l’espai dels propers cinquanta anys substituiran aquesta cafeteria temàtica, aquesta creperia moderna, aquest saló de brunch, aquesta botiga d’açaí, (sigui el que sigui, per cert, l’açaí)? ¿Quantes novetats haurem de posar a prova per a acabar topant amb l’avorrida certesa que fa cinquanta, seixanta, setanta anys, entre les espesses ombres de la precarietat, no teníem res més a oferir, perquè tampoc no ho necessitàvem? ¿Quantes experiències, tendències i excrescències de la modernitat haurem de tastar encara, abans de segellar la nostra condició impenitent com a béns fungibles, com a fitxes d’un taulell, com a peons d’especialitat a preus més que assequibles?
Més ençà, per la vorera passen persones que, en una fotografia, sortirien mogudes sobre el fons quiet i nítid de l’entrada. Aquí la desproporció entre les velocitats o les immobilitats dels dos elements de la imatge és inaudita, però s’ha de saber, certament, retratar. Mireu, per exemple, a través del flux humà: amb prou feines si podeu endevinar com l’atmosfera d’un món perdut s’escapa per la porta oberta i, com l’aire calent, s’eleva cap a les altures, on de seguida es desfà. ¿Però què són, aquestes contemplacions vanes, inútils i improductives? A l’altra punta de la ciutat us espera, com una promesa o un miratge, una cosa, una persona, un escenari que potser ni tan sols existeix. Deixeu enrere el MotoClub amb la paradoxal sospita que tota aquesta velocitat deu ser, no la causa, sinó la conseqüència de tot aquest abaltiment, de tota aquesta espessor, de tota aquesta somnolència que us domina els sentits i els dies que passen. Deixeu-lo en el món d’ahir, d’aroma forta i torrefacte, per tal com hi ha coses en la vida de l’ara que valen més descafeïnades, aigualides i rebaixades, no fos cas que en obrir els ulls mai més no poguéssiu tornar a adormir-vos. No obstant, per la cara crispada que feu, per la palpitació sincopada que us colpeix, per la respiració entretallada que teniu i per la mirada més o menys perduda que gasteu, un dia m’atreviré a aventurar que el que us cal, ara mateix, és prendre-us tranquil·lament un cafè. Noteu, tanmateix, que he dit un cafè.
(Fotografies: Marcel Casas Duch).

Marcel Casas Duch (1993) és professor de secundària i d’escriptura creativa. En l’àmbit literari, es considera poeta no practicant, bibliòman en fase de tractament de la frustració i lector prosaic però irredimible. En el camp de Tarragona, practica la contemplació asseguda, la badoqueria en marxa i la gormandia a preus populars. Cultiva el formalisme buit, tot i que darrerament ha mostrat interès pels conceptes de la tendresa, la decadència i la parafernàlia.


Deixa un comentari