Opinió | Un míting de Vox o les capes d’una salsitxa

Segons una entrada de l’Urban Dictionary publicada el 2023, el Hitler Hotdog és una pràctica sexual consistent a introduir un frànkfurt pel recte d’una altra persona i cruspir-se’l tot seguit mentre es fa la salutació nazi. No posis, lector, aquesta cara tan estranya. Pel que es veu, es tracta tan sols d’un mem desagradable, encara que des del vessant escrupulosament metafòric pugui fer-nos algun servei. Ara mateix estic rodejat de gent a qui se li està acostant una salsitxa i ni s’immuta. Més endavant, si s’escau, ja vindrà el gest de braç conclusiu, sense subtileses. Les compostures, val a dir-ho, han anat minvant, darrerament. La salsitxa té nom i cognoms i es diu Jordi de la Fuente.

Tot i la seva textura homogènia, una salsitxa és un embotit que normalment conté diferents tipus de carn. En el cas que ens ocupa, hem de dir que la que tenim al davant és, sobretot, mediterrània. Hi podríem arribar a notar el contacte amb la mostassa alemanya i les espècies austríaques —com tindrem ocasió de comprovar—, però la matèria primera és ineludiblement ibèrica. En especial, de boví, tal com demostrarà l’anàlisi de camps semàntics. Els paladars amb més memòria, però, també reconeixeran en la mixtura una salsa tradicional italiana que impregna la boca i que, un cop la identifiques, ja no pots deixar de pensar-hi.

Però abans de descriure-la amb els matisos gastronòmics necessaris, fixem-nos en els parroquians que s’endinsen en aquest bany de masses que el partit d’extrema dreta Vox ha preparat al Recinte Firal de Tarragona. A l’entrada, dues paradetes amb bufandes de la Guàrdia Civil (a quina lliga juga, aquest equip?), polseres amb els lemes «Prioritat nacional» i «Autònom cabrejat» (escrits en l’idioma que pertoca) i encenedors amb escuts del Reial Madrid i del Barça flanquejats per la bandera d’Espanya. L’estètica és la pròpia d’una afició de futbol i, per tant, enclou una dimensió més o menys evident de religiositat popular.

La paradeta de l’entrada, situada a l’exterior del Recinte Firal (Fotografia: Elena Gavaldà).

Entre els concurrents que van arribant en aquest degoteig progressiu —en cap cas progressista—, hi ha un sector de joves que aspira a participar d’un plaer prohibit. Pareu l’orella: «Bua, quina passada, ja som a dins», «Al BeReal? No, al BeReal no hi pengis res!, ha, ha, ha», «Com et dius de cognom? És que si t’he de cridar pel nom de Franco tota l’estona, aquí, se’m fa raro». D’un grup de tres noies, la de fonètica ebrenca fa marxa enrere a escassos metres de la porta. Les amigues li telefonen: «Però tia, què et passa? Per què te’n vas? Si ja sabies a què venies, Martina…». Amb molta més comoditat compareix, en canvi, el president de la Plataforma Pro-Llevant, que el març de 2023 s’havia esforçat molt a remarcar que aquesta associació era «apolítica» i que ells no mantenien cap vincle amb Vox. Cauen quatre gotes tímides com cauen les caretes més grotesques. Possiblement pel color verd-caça de la jaqueta, un home em confon amb un membre de l’organització i em confessa: «A Vox no l’espanta ni la pluja!». Em clava un copet a l’esquena amb una rialla triomfal i es fon entre la multitud. Qui se suposa que hauria de témer quatre gotes? Don Pelayo? A punt per a la batalla de Covadonga, segur que arengava els seus recordant-los el parell de boles ben grosses que havien tingut per no deixar-se acovardir per un dia… Nuvolat. La sensació, en l’ambient, és precisament aquesta: la d’una recerca constant, desesperada i desequilibrada de l’èpica.

A l’interior, la banda sonora la componen Hombres G, Andrés Calamaro i el «Viva España» de Manolo Escobar. No sembla que la munió de nois amb xandall i dessuadora se sentin fora de lloc pel fil musical: potser han après que hi ha un Benito per lligar a les discoteques on uniformement es diverteixen i un altre, més antic, per a la pulsió política uniformadora. A la porta d’accés, palplantats, dos joves aparenten una edat molt més avançada. Vesteixen idèntics: jaqueta fosca, camisa blanca amb ratlles verticals blaves, pantalons beix clar, mitjons negres ben visibles i mocassins. Ofereixen exemplars d’un llibre de Ramiro de Maeztu que gairebé tothom refusa. Si fossin llibreters, aquest vespre, no haurien fet negoci. Llibrequè? Ahhhh… Llibertat! De no agafar llibres, per exemple. La proposta d’aquests Andy i Lucas del Tradicionalisme Espanyol serveix almenys per invocar el màrtir més proper que deuen haver localitzat dins les seves coordenades espai-temps, que es remunten al 1936. Són els nuvis de la mort. Èpica, èpica, èpica.

Entre el públic, cares més o menys conegudes de la política local tarragonina dels darrers anys (Fotografia: Elena Gavaldà).

De la Fuente ja és a lloc, però els ulls se’m desvien obsessivament cap a una altra banda. No el veu ningú més, just a sota de l’escenari? Com pot ser? Aquest dimecres al vespre, al Recinte Firal i en plena precampanya, ha vingut Pedro Sánchez. Sí, sí, tal com ho llegiu. El més sorprenent és que ningú no es mostra contrariat per aquesta presència fantasmagòrica; no se’l titlla de gos ni se l’insulta. De fet, desfila impunement pel passadís central, pardaleja per la primera fila —que avui no li pertany— i es gira en direcció al públic llargues estones. Saluda a tothora i a tothom amb una amabilitat corresposta. Com s’entén, aquest atzucac? Doncs, molt fàcil, fent-nos la pregunta clau: què posa al seu DNI? Pedro Sánchez Martínez. Ostres, Pedrín! Si és l’exconseller municipal de Ciutadans a l’Ajuntament de Tarragona! L’homònim que, per molt que s’hi esmercés, no governaria mai Espanya, ni Catalunya, ni la ciutat. S’asseu, això sí, en una meritòria cinquena fila. I a les pròximes llistes electorals, grimparà?

Una música com de pel·lícula de gladiadors anuncia que el líder és a punt d’arribar. L’enorme contingent de seguretat i acomodadors intenta controlar els nivells d’eufòria col·lectiva. Ni una cadira buida. Està tot mil·limètricament calculat. Què us pensàveu? Encara que xoqui amb les seves escomeses, som davant d’uns professionals de la política. Em pregunto si els que porten l’armilla de la grua municipal són aquí per feina, per convicció o per les dues coses alhora. Quan entra Santiago Abascal en comitiva, un dels gruaires surt disparat cap al carrer. Ho explicarà als policies que s’esperen al llindar de la porta, il·lusionat: li ha donat la mà i ho ha gravat. La producció audiovisual de l’acte també denota professionalitat, amb una càmera per als tràvelings i un equip de realització multipantalla. Abascal es mou a poc a poc entre la gernació, en un passeig que s’estira durant prop de cinc minuts. El tapa una marea de banderes espanyoles. Al centre, se’n distingeix també una de Ceuta. Fins a tres senyeres catalanes es mantenen en una posició estratègica per al vídeo. Un membre de l’organització es veu obligat a reclamar, a un dels homes que en carrega una, que a estones la faci onejar una mica.

Abascal saluda un dels assistents a l’acte (Fotografia: Elena Gavaldà).

Abascal ha completat l’entrada a plaça, però abans que parli intervindran els seus ajudants de quadrilla. El diputat al Parlament, Sergio Macián, treu pit del nivell d’assistència al míting i es refereix al govern socialista com a «corrupte i criminal». Assegura que Abascal ha vingut nou vegades a Tarragona en els últims mesos però que «la décima», és clar, serà la bona. També demana un fort aplaudiment per a Ignacio Garriga, que no ha pogut acompanyar-los. Nyyyyyyyyè… No ha sonat molt més fluix? Bé, tant hi fa. El protagonisme el concentra Abascal, però el moment previ, el Moment Salsitxa, es vesteix amb pompa. Jordi de la Fuente és el candidat de Vox a les pròximes eleccions generals, del 29 de novembre, per a les comarques de Tarragona. Hi ha vídeos on explica que coneix bé «la província», on estiuejava.

Macián el presenta com «la veu de l’obrer espanyol» i com el sindicalista que no és un «comegambas», en un populisme que connecta amb el falangisme i les seves maniobres retòriques per captar l’adhesió dels més desafavorits. A les entrevistes a YouTube, De la Fuente fa servir «macho» com a crossa lingüística i fa fila de «campechano». Esmorza al Gordo 2, que és un bar on es cuinen cues de bou i on l’amo es presta a aparèixer en propaganda de Vox. El partit aprofita tot el carburant que els regalen els contrincants per articular un missatge adreçat a les masses desencantades i que apel·la —gairebé exclusivament— a expulsar la gent dels llocs. «Expulsió» del president Sánchez de la presidència, «expulsió» dels sindicalistes dels sindicats, «expulsió dels immigrants il·legals d’Espanya». El discurs és, vaja, expectorant.

La seva manera de situar-se en política es recolza en l’antipolítica. Un missatge antisistema per penetrar encara més en el cor del sistema. Però com estan tan segurs, tots aquests feligresos feliçment indiferents a l’embotit, que els substituts que s’han procurat estaran a l’altura ètica? Abascal acumula càrrecs polítics des del 1999, quan va ser elegit regidor del PP a l’Ajuntament de Laudio. Quantes «paguitas» representa, tot això? I De la Fuente? Des del 2010 que es presenta a diversos comicis. Vaja, que com a mínim fa temps que ho intenta. Abans, sota sigles massa radicalitzades. Ara, en una societat en part prou radicalitzada com per no rebutjar unes sigles que, des de la seva fundació a finals de 2013, s’han acostat als sectors més nítidament neofranquistes i filofeixistes de la dreta espanyola sota la tutela personalista d’Abascal. Hi ha qui diu que De la Fuente s’ha moderat. Puja a l’escenari amb una cadeneta metàl·lica penjant del pantaló. No us arriba la sentor d’una antiga salsa italiana?

Periodistes, militants i públic del míting de Vox esperant l’arribada de Santiago Abascal a les primeres files (Fotografia: Elena Gavaldà).

De la Fuente, com tothom, té un passat. Bé, exactament com tothom no. Va ser un dels líders del Movimiento Social Republicano, un partit de tendència «nacional-revolucionària i identitària» en el qual també hi havia militants vinculats a organitzacions neonazis com Blood & Honour. En els temps de l’MSR, com a cap de llista, apareixia sota el nom de Jorge Alberto i no de Jordi. Després, va desembarcar uns mesos al Vendrell amb Plataforma per Catalunya. Però ha estat gràcies a Vox que ha començat a fer carrera de veritat. Assessor d’Ignacio Garriga. Regidor de Sant Adrià de Besòs. Representant de Vox a la Diputació de Barcelona. I ara… Diputat a les corts espanyoles? Malgrat l’obsessió del partit amb «les fronteres, que són sagrades», podríem dir que la mobilitat s’ha convertit en el seu fort. Ahir tocava l’àrea metropolitana de Barcelona, avui toca Tarragona per anar a Madrid, demà qui sap.

Alguns consideraran que qualificar-lo de feixista seria contribuir a la polarització, a la deshumanització de l’adversari que ells tan bé coneixen. Però quan s’és prou feixista perquè et titllin de feixista? Cal superar una enquesta de la Súper Pop Facha per confirmar-ho? Quins requisits cal complir? Et fascinen els pantans? T’has deixat bigotet fi, últimament? Per casualitat et manca un testicle? Adaptem-ho, si ho preferiu, a l’itinerari de De la Fuente: haver assistit a concerts de grups obertament feixistes, com el de Gang Calavera l’any 2013, a Madrid? (documentat per La Marea i Miquel Ramos). Que s’hi sol·licitessin incomptables taxis? Que s’hi cridés «Duce, Duce, Duce»? O potser haver participat, l’any 2015, en un programa de ràdio de la Falange amb un eloqüent diàleg sobre «com semblar atractius» i «com pescar electorat» amb el president de l’Associació Cultural d’Amics de León Degrelle? Estar citat a judici el juliol de 2027 en una causa en què la Fiscalia l’acusa d’incitació a l’odi per raó de l’origen nacional, arran de l’assalt a un centre de menors migrants del Masnou, el 2019? (documentat per diversos mitjans)? N’hi ha prou? Encara no? Ni amb el prefix neo-? Tarragona, città aperta?

Alguna cosa em fa pensar que, com a mínim, els seus gustos musicals no deuen haver canviat gaire. Si més no, coincideixen amb els del partit, que no té cap pudor a incloure una cançó del grup italià Ultima Frontiera en les publicacions a Instagram de Vox Tarragona. ¿Forma part, potser, d’aquesta nostàlgia amb què sovint s’aigualeixen aquestes formes de fanatisme ideològic? Per què De la Fuente és el candidat de Vox a Tarragona? Per nostàlgia familiar, suposo, de moreno —el just i necessari— a la platges de la Costa Daurada. I per què li agraden grups d’aquest estil? Doncs per la nostàlgia musical de quan era jove. Com la teva mare quan escolta Serrat. Pastat. Igualet.

Captura de pantalla de la publicació de Vox Tarragona corresponent al passat 2 de novembre.

Les lletres d’Ultima Frontiera exalten la violència, el feixisme, la «tradició europea» i l’homofòbia, entre d’altres. «Jo vull una dona d’esperit i de cervell, no una feminista amb la porra, i aquesta està dedicada a les dones de veritat, que estimen la vida i els camises negres». «Juguem a fet i amagar i l’antifa és mort». «Galls s’aparellen amb galls, gallines amb cavalls», dedicada a esquerranosos, homosexuals i jueus. I encara algú dirà: no ho posis en boca seva. Com definia el feixisme, doncs, un temps enrere, el mateix De la Fuente? «A Itàlia, des del final de la Segona Guerra Mundial, s’ha continuat reivindicant políticament el feixisme des de l’òptica positiva, des dels assoliments del feixisme. […] És un element més de la política italiana. […] Hi ha partits que es poden declarar obertament així perquè és una tradició política a Itàlia, i moltes famílies se’n consideren, […] no està tan demonitzat com en altres llocs». Coses de família.

Els discursos del míting estan travessats per un victimisme que aplana el terreny de l’agressivitat i la revesteix d’èpica i de necessitat. La normalitat democràtica que reclamen en benefici propi no els responsabilitza de tractar els altres amb uns mínims de civilitat. Res. A l’enemic, ni aigua. I si afluixa, millor, que així se’l converteix en objecte de burla. El presentador David Broncano ocupa aproximadament cinc minuts, molt celebrats entre el públic, del discurs d’Abascal. La gent xala. I torna l’èpica: «Estem fent història de la televisió universal». L’ovacionen. Segueix: «Jo tendeixo a creure en la bondat de la gent, fins i tot dels que no pensen com jo, i de vegades acabo enmig de trampes tremendes». «Em van tenir al plató amb l’aire condicionat apagat. Sense aigua». Imagineu-vos: don Pelayo a Covadonga sense ni una ampolleta d’aigua mineral i sense aire condicionat al novembre. «Amb aquest plantejament hi havia dues opcions: o infermeria o porta gran». Més: «Han demanat perdó [als seus] perquè no han aconseguit liquidar-me». I una miqueta més: «A qui havien d’afusellar va sortir-ne viu». Èpica, èpica, èpica. «No volen que el nostre missatge arribi». I l’efecte Jordi Wild?

Sigui com sigui, el míting funciona. Hi ha un sector dels assistents que tendeix al crit, com a les places de toros. «Vinga, Santiago!». Just després que un nen xiscli que s’està cagant a sobre i que li urgeix de trobar el lavabo, un home gran s’alça de la cadira i proclama: «Abascal, tinc una pregunta». Ell sí que l’ha cagada. El de seguretat se li abraona com si Abascal fos Whitney Houston a El guardaespatlles —una white Whitney— i aquest vell inofensiu amb fachaleco un potencial terrorista de la Internacional de George Soros. L’anècdota, quasi imperceptible des d’altres punts del recinte, palesa un cop més el desajust perceptiu.

Els termes en què s’expressen els oradors apunten en aquesta mateixa direcció (Macián, De la Fuente, Abascal). Deformen tant com poden el llenguatge per projectar una panoràmica de croada. No diuen govern espanyol, sinó «la màfia socialista», «la màfia criminal» o la «islamoesquerra que prefereix construir mesquites abans que habitatge social per als d’aquí, els de casa». Per referir-se a guanyar les eleccions, diuen «destruir, parar els peus, enviar a la claveguera de la història al califat islàmic que està conquerint els nostres barris». No diuen sindicats, sinó «sindicats del crim i la subvenció». No diuen els pròxims comicis, sinó que «no tenim unes eleccions normals». No diuen Pedro Sánchez [Pérez-Castejón], sinó «un tipus que vol aferrar-se al poder de la manera que faci falta, amb la trampa necessària, amb la intimidació que faci falta i amb la violència que faci falta». O encara millor: «El candidat de la monarquia del Marroc». No diuen rivals polítics, sinó «polítics traïdors». I, així, anar sargint un manual de convivència.

Som conscients que som en un míting i que, per tant, hi predomina l’emoció, però no deixa de cridar-nos l’atenció que no s’hi trasllueixi cap projecte constructiu de país, o almenys iniciatives una mica més concretes. Només aconseguim, en aquest sentit, d’apuntar una rebaixa de la fiscalitat sense més detalls i promeses de govern estrafolàries: «No hi haurà mai més piquets informatius que tanquin negocis». «Traurem els okupes a puntades de peu». Els conceptes que es repeteixen durant l’acte s’omplen poc o gens de contingut: llibertat, seguretat, prosperitat, prioritat nacional. No hi ha cap àmbit des del qual Abascal s’expressi amb uns mínims de profunditat o de coneixement tècnic. Proposa «exclusivitat nacional» i «accés prioritari» en els ajuts de lloguer i en les places de llars d’infants, així com en l’atenció sanitària. I cita la «remigració», la «invasió de Ceuta» i… Les Navas de Tolosa.

Però la salsitxa i les seves propietats alteren els ànims de l’audiència, i això ens porta a preguntar-nos: més enllà dels rèdits en la batalla algorítmica, es pot arribar a governar aquest país des d’una lògica estrictament destructiva? Aprofitant els símils de Macián: es pot ser «tsunami» i a la vegada «onada de sentit comú»? Avui hem compartit una hora i mitja amb el seu públic, tal com a ells els agrada, però no tenim cap intenció de repetir l’experiència, ni per un desig jocós. A la sortida, per descomptat, parem un últim cop l’orella: «On són aquests fills de puta de la vaga que llencen pedres?». «No vull creuar-me amb l’altra manifestació, que no vull morir». Èpica, èpica, èpica. Dos «camarades» que ja comencen a mostrar signes de veterania s’acomiaden a la cantonada de l’estació de tren. Un d’ells llueix les botes Dr. Martens, el texà arrapat, els cabells curts, les patilles fines. Desplaço la mirada. A la vora, aliena a les converses ansioses d’heroïcitats, una senyora gran pregunta a la policia si pot girar a mà esquerra.

De la Fuente, Abascal i Macián saluden el públic (Fotografia: Elena Gavaldà).

Enric Garcia Jardí (1992) és periodista. Ha escrit les biografies El maqui que encara lluita (Ara Llibres, 2025) i Senyor Boada (Ganzell, 2022). Ha estat guionista del pòdcast En defensa de Companys (Premis Sonor, 2026), emès a 3Cat. Entre els anys 2022 i 2024 va treballar per a la Fundació Raimon i Annalisa. Becari multiusos del Dillums.

© Fotografia de l’autor: Marc Bosch.

Elena Gavaldà (1989) és fotògrafa documental i creadora visual amb una trajectòria marcada per la connexió entre el territori, la imatge i la denúncia social.

Llicenciada en Periodisme per la URV, va iniciar la seva carrera especialitzant-se en el món casteller i en mitjans de comunicació. Després de liderar l’estratègia creativa a Freshly Cosmetics durant sis anys, va emprendre una nova etapa com a freelance centrada en la fotografia documental i publicitària, que compagina amb la docència universitària i la fotografia esportiva per a LALIGA Genuine. Ha estat reconeguda amb diversos guardons, com el premi Imatge de l’any del diari Ara i una medalla de bronze als Fotoslovo Awards del 2026.

Comentaris

Deixa un comentari