A inicis dels anys vuitanta, els treballadors portuaris dels molls deien que aquell edifici era «la Moncloa» de Tarragona. Per a d’altres, era simplement «la bombonera». L’anècdota l’explica Coia Escoda en un col·loqui que vol reivindicar la vàlua de la seu institucional del Port i del seu artífex, l’arquitecte Josep Maria Garreta i Cusidó, quaranta-sis anys després de la seva inauguració.
El col·loqui acompanya l’estrena de la càpsula audiovisual El colós de vidre. La construcció d’un símbol, el segon capítol de les Històries portuàries: una iniciativa divulgativa impulsada per la mateixa Escoda com a directora de l’Arxiu del Port de Tarragona. A l’acte participen el director de la peça —el periodista Oriol Margalef— i el protagonista principal: un Josep Maria Garreta que, als seus 85 anys, reconeix que encara li fa «molta il·lusió» parlar d’aquesta obra arquitectònica.
La seu institucional del Port, de l’any 1980, manté avui el seu caràcter singular i emblemàtic
La comparació amb el Palau de la Moncloa s’entén perquè l’edifici, encarregat per la Junta d’Obres del Port (JOP), volia posar en relleu el poder econòmic de la institució. L’antiga seu es trobava on hi ha ara l’Arxiu, a la cantonada del carrer Anselm Clavé i la plaça dels Carros, i acollia una cinquantena de treballadors administratius, el director i el president —llavors amb unes funcions merament simbòliques.
L’immoble s’havia quedat petit i, a més, el Port disposava d’altres dependències disperses. En conseqüència, el projecte de la nova seu —que data de 1975— pretenia unificar tot el personal en un sol edifici amb espais oberts i molta llum davant del mar. I sobretot, es volia generar una obra icònica, símbol de la creixent puixança de la institució durant la dècada dels setanta gràcies a la instal·lació de la indústria petroquímica.
Garreta, que ja havia dissenyat el Nou Estadi del Nàstic a la Budellera i la residència de La Mercè, crea un edifici amb vuit cares —inspirat en una rosa dels vents— que ell mateix destaca per la seva «modernitat». S’inaugura el 1980 i de seguida forma part de la silueta urbana i marítima de la ciutat. Funciona a ple rendiment durant tres dècades, però incomprensiblement és protagonista d’un possible enderrocament quan el 2010 es decideix traslladar tot el personal i serveis al nou edifici construït al costat, anomenat «Centre de Negocis».
L’arquitecte Garreta recorda amb «ràbia» l’època en què es va voler l’enderrocar l’edifici
Aquesta etapa polèmica de finals de la primera dècada del present segle també apareix al col·loqui de fa uns dies. El mateix Garreta admet que va sentir «ràbia» quan es parlava de demolició o d’aixecar-hi un hotel de cinc estrelles. S’argumentava que l’edifici tenia aluminosi i que no complia amb uns mínims requisits de seguretat. «No era cert», rebat l’arquitecte amb contundència, vint anys després.
En tot cas, entre 2008 i 2010 es va generar un debat polític i social intens. El president de l’Autoritat Portuària era Josep Anton Burgasé i —en les diverses entrevistes que li vaig fer a Tarragona Ràdio— argumentava l’opció de l’enderroc perquè «l’edifici no quedi abandonat com n’hi ha d’altres a la ciutat». Les propostes rebudes de conservació o d’adaptació de les instal·lacions no eren «viables ni tècnicament ni econòmicament» i, per tant, preferia deixar un solar buit per destinar-lo a zona verda, equipament públic o iniciativa privada.
Afortunadament, la demolició no es va concretar —un grup d’arquitectes van impulsar una campanya per salvar l’edifici— i el febrer de 2011 el nou president de l’APT Josep Andreu i l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros anuncien que l’obra de Garreta es conservarà. Llavors, comença un llarg procés per analitzar l’estat real de l’immoble —patia greus deficiències estructurals— i redactar un projecte de recuperació i rehabilitació. Tot plegat, culmina amb la reobertura de la nova seu institucional el 2022.
Es presenta la càpsula audiovisual El colós de vidre. La construcció d’un símbol
La satisfacció per haver conservat l’edifici recorre l’ambient del col·loqui, i l’arquitecte se sent reconfortat per la rehabilitació. «Manté l’essència de l’obra inicial», afirma. I aquesta sensació d’alleujament ajuda a tancar amb un somriure l’acte de reconeixement a una obra arquitectònica singular, icònica, emblemàtica i referencial de Tarragona, peça clau de la ruta patrimonial del Port.
Aquí podeu veure El colós de vidre. La construcció d’un símbol:
(Fotografia d’encapçalament: la seu institucional del Port de Tarragona, en l’actualitat, un cop rehabilitada integralment i envoltada d’una zona exclusiva per a vianants. Autor: Ricard Lahoz).
Ricard Lahoz Avendaño (1965) és periodista i tarragoní d’adopció des de fa 30 anys. Ha dirigit Tarragona Ràdio (1994-2012) i va ser un dels impulsors i director de la revista Fet a Tarragona (2012-2023). És professor de Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili (URV) i ha publicat els llibres La riuada de 1994 (Arola Editors, 2014), Francesc Xammar: dignitat i compromís a la perifèria de Tarragona (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2018), De la llengua al país: 50 d’anys d’Òmnium Cultural del Tarragonès (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2022) i el recull d’articles Tarragoninament (Arola Editors, 2024).
Deixa un comentari