«Cuideu-vos molt!», així s’acomiadava Fermí Fernàndez del públic d’un Teatre Tarragona ple i rendit als peus dels actors i actrius de Vademecum. Un missatge ben tendre i oportú –ara que és campanya de vacunes– per posar la cirereta del pastís a la nova obra dirigida pel reconegut humorista, que no hi actua, però no va voler faltar en el debut a Tarragona. Entre les encara últimes calorades de l’any i la frescor, les darreres clarors del dia i la prompta foscor, la funció va ser un pla perfecte per no deixar indiferent a ningú en una tarda tranquil·la de diumenge.
Realment, Vademecum no parteix de zero. El text original és del 2008. «Després de tot el que va passar amb la Covid, ens vam plantejar tornar a l’activitat», m’explicava fa uns dies Albert Puñet, un dels actors d’aquesta comèdia. El repte ha estat sobretot en l’actualització dels diferents esquetxos que la conformen –«el 2008 no hi havia coses que ara sí que tenim, com la intel·ligència artificial o els influencers», assenyala Puñet–, tots ells emmarcats en l’entorn d’un hospital amb un atrezzo discret i simbòlic.
Au va! Teatre ha estrenat aquest mes d’octubre, en un Teatre Tarragona ple de gom a gom, una comèdia ambientada en un hospital
Una de les primeres històries que hi veiem és una de ben simple: els esternuts (ben interpretats) constants d’un refredat (qui no ha patit mai això?) compliquen una consulta mèdica entre la pacient i el metge. El passatge acaba amb rialles dels espectadors. I com pot ser? L’espontaneïtat, l’absurd, els acudits, els gestos, els jocs de paraules, renecs i blasfèmies, i altres referències col·loquials i escatològiques, són els ingredients que creen aquest humor entès per tothom.
De fet, Puñet detalla que «hem parlat amb metges de situacions caòtiques que es troben dia a dia i que un es pot trobar i sentir-s’hi identificat». «Durant el procés de creació i ideació, teníem una obra que donava per a tres hores», diu. Imagineu-vos la quantitat d’històries creades! El resultat són 90 minuts de diferents passatges de temàtiques com les relacions amoroses (amb una «triella» ben divertida i marcada per rols rotatoris), les llistes d’espera i el col·lapse de la sanitat pública, la mort…
Com si es tractés d’un repàs de l’actualitat, sense marxar de l’entorn hospitalari. L’extremunció a una pacient que no acabava d’anar-se’n cap a l’altre barri, amb un capellà i un escolà que prèviament van beneir el públic, va deixar entreveure les polèmiques de l’Església. Un dels exemples de crítica social que s’hi pot observar, tan necessària per obres com aquestes.
La idea és clara: un hospital pot ser un lloc on ambientar històries amb un humor genuí i fàcil. Sincerament, l’hora i mitja se’m va fer curta i això vol dir que l’obra va tenir ritme, no es va fer pesat i la dosificació dels passatges va permetre veure una estructura clara amb una trama que apel·la a la identificació a partir de situacions quotidianes amb el to humorístic com a element principal.
La interpretació dels actors i actrius que donen vida als diferents personatges, amb el repte d’haver d’encarar-ne més d’un, és digna de valorar. El vestuari senzill ens remet a aquesta quotidianitat comentada. Menció especial a la influencer o les dues iaies. Interpretar la naturalesa de les diferents situacions no és cosa fàcil, però l’espontaneïtat i la credibilitat per com han actuat, sens dubte, han estat encertades.
La música és de les coses que em va sorprendre molt, amb un inici i un final potents. Com si es tractés d’un musical, la primera cançó ajuda a trencar el gel i donar pas a l’obra, i l’última com a colofó, tot animant el públic, mostra unes coreografies que aixequen somriures i certa espectacularitat. Aquí, cal destacar l’empremta tarragonina, amb l’aportació de l’Escola de Ball Urban Style i la seva directora Mireia Samper. El disseny de llums és un altre element que juga especialment en l’acompanyament dels diàlegs i les transicions entre esquetxos.
Amb «la responsabilitat de poder mostrar tot allò que durant un any hem treballat», com diu Puñet, podem titular que Au va! Teatre va estrenar exitosament a Tarragona Vademecum. La rebuda va ser molt bona en un dia en què també es van ajuntar culturalment i esportivament Santa Úrsula, el Nàstic-Hèrcules a casa o el clàssic Barça-Madrid –mencionat un parell de vegades en l’obra. Les platees plenes demostren que la cultura es viu tot l’any a Tarragona i hi tenim propostes molt interessants de quilòmetre zero com aquesta. Si teniu ocasió i voleu passar una estona molt divertida, aneu a veure-la!
Gio Gonzales Asunción (2002) és periodista i doctorand en Antropologia i Comunicació. La seva trajectòria ha estat principalment en mitjans locals de Tarragona. És professor de Comunicació Audiovisual i Periodisme a la Universitat de Lleida. Director i guionista del documental casteller 4 camises (2024). Va rebre el Premi Òmnium Cultural Baix Camp (2023) dels premis Periodisme Jove Joan Marc Salvat per un recull d’articles al Fet a Tarragona, on va col·laborar fent reportatges i cròniques.
Deixa un comentari