Victòria balsàmica del Nàstic, ben soferta i patida contra un dels cocos de la categoria, que en té uns quants. Manca encara jerarquía, pausa, cert sentit col·lectiu, però deixem-nos de minúcies: Tocava guanyar per no eixamplar el neguit després de quatre jornades sense triomf. De totes maneres, ja ens ho podíem imaginar, que això aniria així. Al cap i a la fi, els responsables del club fan mans i mànigues per tal de redreçar la nau, només per confirmar que el seu temps es declina en passat. Confiaren el timó a dos rookies partint d’un supòsit d’aquells que resulta primari com el futbol: Si era bo i de confiança en actiu i de jove, també ho ha de ser si el contractem per desenvolupar altres funcions. Doncs no necessàriament. Ens venen al cap un devessall d’exemples que confirmen la falta de similitud entre l’ou i la castanya.
Atrapat entre crítiques i un ampli argumentari que preveia final de recorregut per als actuals màxims accionistes del club, el manaire màxim i eternitzat va optar per un recurs antitètic a l’as a la mànega. Optà, altre cop, per l’escabetxina supina, la taula rassa, per a enviar tota la plantilla del curs passat a l’escorxador com si haguessin matat alhora Kennedy i Manolete, culpables únics, segons l’autoritat incompetent, d’una campanya desastrosa. Això de carregar el neuler sobre els jugadors fitxats és vell com la tos, l’escut que pretén negar la identitat de l’autèntic culpable. Però els hi és igual, ells continuen tenint com a únic argument que han posat la pasta i tu, no. Per tant, calla i empassa, que el Nàstic s’ha convertit de fa anys en la seva joguina i la poden matar per què és seva, en presumpta tesi no ja anacrònica sinó cavernària.
Una plantilla nova i un nou entrenador exigeix temps i tones de paciència
El cas és que no van deixar ni l’apuntador, van pagar culpables i innocents per fer-nos creure que cap rendia a l’altura pretesa. Més de vint paios al carrer, au, riu-te’n tu de les pel·lis gore amb força sang i fetge. Per a desviar l’atenció, res com repescar dos noms de bon record, a veure si eren capaços de parar el cop malgrat la seva llampant inexperiència en els càrrecs. I de moment, Tomeu Nadal pot dir que s’ha salvat de la crema i respira amb certa calma, abans que les urgències reclamin reforços al mercat de Nadal quan no hi ha ni un ral a caixa, que aquesta és la mare dels ous, la clau de volta i el que tot ho mana sense que els de dalt ho hagin al·legat com a argument, que no excusa. Des que va desaparèixer el suec d’escena, el dèficit mana i no hi ha cristià ni tarragoní que es vulgui gratar la butxaca. No ho van dir, però resulta tan notori com la llum del sol i altres certeses terrenals.
Total, amb quatre euros i advertit de no passar-se d’una minsa quantitat assumible, Nadal ha regirat cel i terra per trobar dos estereotips factibles. El primer, nois vinguts de categories inferiors, teòriques promeses amb la carrera al davant i que, sobretot, no cobrin gaire. El segon, veterans que vulguin estalviar prop de casa o hagin de revifar un xic la seva carrera. Abans d’entrar en detall, imaginar-los encara avui és xocant: Suposem que ja han pogut aprendre’s el nom del company en analogia amb aquells temps, no tan llunyans i encara més excèntrics, en els que el vestidor grana aplegava personal de divuit nacionalitats. Aleshores ens preguntàvem encuriosits en quin idioma devien parlar i en quin llenguatge de signes els devia ordenar el míster de torn sobre el camp. Aquella Babel, òbviament, no va acabar bé.
Com tampoc es poden demanar miracles, segons dicta un mínim de lògica, quan obligues la plantilla a partir de zero radical i els hi has d’ensenyar l’ABC de com vols que juguin. Abans d’entrar en tasques pròpies de l’entrenador, deixem lluir un bri d’esperança, una mica d’aire fresc. En diferència de l’any passat, quan veies cada toia vestida amb els teus colors que et posava els pèls com a escàrpies, enguany ja notes alguns detalls individuals de cadascú que fan patxoca. A la immensa majoria, ja és alguna cosa, els respectes, encara que no coneguis la fesomia, manament habitual en aquest club, incapaç de deixar-te familiaritzar i molt menys apreciar aquells que defensen els colors estimats. Ara, qui més, qui menys, la toca, la mou, té tècnica, sap l’ofici i només queda encertar els onze que faràs jugar i, bàsicament, com t’ho manegaràs des de la banqueta per afinar l’orquestra i tocar el repertori que proporcioni les victòries necessàries.
A veure, convindrem que si un a un obtenen l’aprovat a falta de la confiança col·lectiva que els porti a millorar nota, l’equip està verd com un full de col. Tot està per fer i tot és possible, deia el poeta amb ganes d’utopies. Van començar amb un triomf contra la superpotència manya que s’hauria d’ensenyar a les escoles futbolístiques com a exemple del que és vèncer sense esperar-ho, de quant capriciós és aquest joc i precisament per això, ens encanta. 2-0 i encara ens pessiguem ara. Després, a les segones de canvi, en desplaçament a Cartagena, la flor allà on acaba l’esquena continuava fresca després de patir un assetjament digne de vila assaltada per l’enemic, també resolt amb marcador positiu.
I des d’aleshores, la crua realitat. Fins ahir, que van haver de pencar com a feres per a resoldre el contenciós, iniciat amb una genialitat de Joseda i tancat en fals gràcies a Segura, l’home que ens ha de guanyar les garrofes. Ara és feina d’en Xisco Campos que es vegi una mica d’intenció, de traure el suc a homes que semblen tenir-lo i, el futbol obliga, fer-ho amb certa pressa, no fos cas que l’exigent parròquia local comenci a impacientar-se. S’ha de fer un equip amb cara i ulls i això no es compra a El Corte Inglés. I com la calma no es conrea mai a la Budellera, cal evitar l’aparició de murmuris i renecs, pors i neguits. De moment, ha sortit el president per delegació a la palestra per excusar-se dient que el projecte és a mitjà i llarg termini, com si l’haguéssim de creure amb els seus antecedents. No, a banda d’una carència palmària de credibilitat, el futbol no espera i l’aficionat, encara menys, que vol sentir-se guanyador i ben representat a cada instant, amb orgull de pertinença.
En cas d’anar pel pedregar -Serer i Coch ens protegeixin-, no s’haurà de mirar a la gespa, sinó allà on importa, a la llotja i al Consell, ja exhaurit en energia, confiança i crèdit després de tants tombs i trucs barats de màgia. Ja no tenien més bales a la recambra i han tret l’última ves a saber d’on, però continuem convençuts que el seu temps ha passat i cal fer l’últim servei amb la venda del club, sigui al suec si és que encara el vol, sigui al millor entre les moltes ofertes, segons els manaires, rebudes en cascada. Mentrestant, no hi ha més remei que prendre til·la i recordar com un mantra que el Nàstic continua posseït per una mena de maledicció i no té cap culpa com a entitat amada de tants disbarats perpetrats en la seva gestió. Paciència a cabassos, caldrà tota la del món fins a veure per on continua l’obra, si acaba essent drama o comèdia. O comèdia de Falset, que també podria ser.
Sense oblidar, posats a fer, aquest recent informe publicat a la Premier, on el 94% dels clubs són deficitaris. Si volen posar la barba en remull, això obliga a reforçar els planters, pagar força menys als artistes i tenir projecte a llarg termini. I no creiem que aquí ningú prengui nota professional sobre els temps que bufen a la superpotència del futbol, d’on haurien de prendre nota quan adverteix el pedregar per on circula aquest sector de l’espectacle que abans era simple esport i avui només genera números vermells. En moments tan delicats és quan més traça i preparació es precisa, enèssim avís per als gestors.
(Fotografia d’encapçalament: imatge de Marc Canals del partit del Nàstic – Atlético Madrileño).
Frederic Porta Vila (1957) és periodista. Tarragoní exiliat des de fa anys al barri del Poblenou, a Barcelona.
Deixa un comentari