Entre la ficció d’un expressionisme revisitat, els comentaris literaris fregant la ressenya, un camí enlloc i una realitat deformada, avancen aquestes kafkianes propostes d’un surrealisme màgic.
Sí que resulta una mica estrany, però la Gòria Sansa era capaç d’entendre la llengua —les llengües— que havia parlat abans de la transformació. I, també, de llegir-les. Disposava d’un clarivident i inusitat sentit de la relació amb els idiomes. Una consciència propera a les idees que Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf havien formulat en el seu dia, i que diuen, més o menys, que l’estructura d’una llengua determina la manera com els seus parlants perceben el món. El relativisme lingüístic. L’idioma modela el nostre pensament.
Un petit problema oftalmològic ha condicionat el secretisme de la mutació morfològica de la Gòria. Resulta que, com que havia agafat certa afició a la lectura, essent ja elefanta, notava que les lletres es transformaven en un reguitzell de formigues, i sentia una picor coent que acabava forçant-la a vessar alguna llàgrima, i havia de deixar de llegir.
Per solucionar el tema, el Biel ha hagut de parlar amb l’Òscar Escorí, germà d’un amic seu, un bon jan de confiança, que treballa en una òptica, per a què li fes una revisió de la vista a domicili. L’Òscar, tot un professional: ha tractat la Gòria com a qualsevol clienta. Li ha fet proves de miopia i astigmatisme, i ha adaptat uns vidres a unes ulleretes provisionals, regulables, amb una muntura especial, perquè s’ha hagut de lligar amb una cadeneta per darrere de les voluminoses orelles.
Sembla que a la Gòria no li ha disgustat l’experiència i s’ha trobat molt bufona davant l’espill, ja que de tots és sabut que els elefants es reconeixen als miralls: hii, ha dit. Acte
seguit, ha provat amb el llibre que estava llegint. Havia trobat un mètode per passar les pàgines molt pràctic, amb la trompa mig molla: llepava subtilment l’aigua d’un gibrell i la humitejava. El llibre li estava agradant molt. L’havia escrit la Natàlia Boronat i es titula Muntanya russa. Breus proses que parlen de l’estada de l’escriptora a Rússia durant divuit anys, fins al 2019. Una anàlisi social i costumista. Totes les lletres amb una nitidesa sorprenent. Li ha clavat dos petons —trompons, va dir el Biel— a l’Òscar, sorprès.
La Natàlia Boronat parla de les illes Solovetski al mar Blanc, on es viuen nits del mateix color. Exposa les pràctiques de crueltat i terror dutes a terme a partir de la segona dècada del segle XX. L’acrònim que definia aquesta atmosfera d’horror i pànic era SLON, paraula que significa, precisament, elefant. El relativisme lingüístic. L’idioma modela el nostre pensament. L’Òscar s’ha acomiadat perquè encara ha de visitar un rinoceront perissodàctil, ha dit, i una unicòrnia, al barri de Sant Pere i Sant Pau.
Xarli Elijas (Tàrraco, 1966). Els vint llibres de poesia en llengua castellana es concentren a Ontología poética (La Isla de Siltolá, 2015) i a Segunda ontología poética (Reino de Cordelia, 2027). En llengua catalana, es prepara Antologia poètica, per encabir un extracte dels sis llibres escrits. En narrativa, Proso Modo (Reino de Cordelia, 2023). En teatre, Trilogía de la ambición (Petròpolis, 2022).
Deixa un comentari