Article publicat per Guillermo Soler García de Oteyza al diari El Punt el 22 de setembre de 2004.
No és que sigui una d’aquelles seqüeles que no s’entenen sense haver vist la primera pel·lícula, però sí que val la pena, si més no, fer-ne una sinopsi. Un jove i atractiu periodista, impulsat pel convenciment que la veritat és allà fora i el desig de donar-la a conèixer, decideix revelar un dels expedients X més ben amagats del programa d’actes de les festes de Santa Tecla: què són les matinades? Es fan? Tenen públic? I com reaccionen els nadius davant aquesta intromissió brutal en el seu repòs? La missió, però, resulta un absolut fracàs: no troba les matinades en qüestió i, a partir del seu relat, alguns malintencionats interpreten que no s’han arribat a fer —cosa falsa— amb el consegüent escàndol. Fi de la sinopsi.
Un any més tard, em disposo a fer la mateixa missió, que ara també ho és de desgreuge. Són les 6.35 del matí quan em llevo. Res no hauria de fallar: aquest cop el programa d’actes marca on s’inicien les matinades a cadascun dels barris. Són les 6.47 quan surto del garatge amb el cotxe, amb destinació a Riuclar, territori Juárez, a l’altra banda del riu. Faig una primera volta al minúscul barri, incapaç de trobar el quiosc de música que esmenta el programa. Una suor freda em recorre l’espinada i una sensació d’amarg deja vu em turmenta: i si no els trobo?
Són les 6.59 quan localitzo el quiosc en qüestió i hi aparco al costat. La nit encara és fosca i la plaça, buida. Són les 7.02 quan arriben tres cotxes. Qualsevol que ens veiés pensaria que es prepara una negociació mafiosa. Però són ells. Els grallers de l’Alfàbrega, veterans en aquest tipus de missions: dinou anys de matinades els avalen.
Són les 7.07 quan, després d’afinar, irromp el toc de matinades en el silenci —fins llavors només ocupat pels grills— de Riuclar amb l’objectiu de transmetre als veïns la joia de la festa patronal. Deixem enrere el bar Sevilla i ens desplacem en direcció a Icomar. No som rebuts amb entusiasme: només algunes dones grans ens miren des dels balcons i, de sobte, se sent un «¡tu p… madre!». Podria ser pitjor: més d’un grup de grallers ha vist recompensat el seu esforç amb una galleda d’aigua. Comença a clarejar, i cada cop es veuen més homes que surten de casa amb l’entrepà embolicat en paper d’alumini. Ningú diria que és festa major. Potser a aquest costat del riu no ho és.
Tornem cap a Riuclar, xino-xano. Ens trobem amb uns magribins que, ells sí, ens saluden expressivament. Ja és gairebé de dia i comença a haver-hi trànsit de vehicles, però la major part del barri encara dorm, o ho intenta. Són les 7.40 quan som un altre cop al quiosc de música. La missió ha finalitzat.
La missió ha estat un èxit, però tot i això no me’n sento satisfet. Queden moltes preguntes per respondre, preguntes que es fan els mateixos grallers. Té sentit fer matinades en dies laborables? Encara més, té sentit que siguin els únics actes programats a l’altre costat del riu? Recordo una nit d’estiu, un 26 de juliol de fa dos anys. Riuclar bull, viu la festa major. Los Chunguitos són dalt de l’escenari. Gratis perquè a Riuclar «nunca te hemos pedido un duro». Qui està a l’altre costat del riu, ells o nosaltres? Qui ha fet del riu frontera?
Certament, un dels atractius de Santa Tecla és la gran concentració d’activitats en un espai reduït, que permet anar tastant-ne diversos. Però això s’hauria de poder combinar amb el paper que té la festa com a vertebradora d’una ciutat. Limitar-se a enviar un grup de grallers a l’altre costat del riu com a únics portaveus de la festa és enviar-los en una missió impossible.
Guillermo Soler García de Oteyza (Tarragona, 1974) és periodista i antropòleg. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació, ha estat gerent de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i actualment treballa principalment com a gestor cultural freelance.
Deixa un comentari