«On és la nit?», es pregunta Francesc Canosa. Dimecres passat vaig assistir a la presentació de La Catalunya discoteca. Big Ben, la conquesta de la nit (Comanegra, 2026), el seu darrer llibre, a l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Tarragona, que aquests mesos ha impulsat una programació cultural estable i oberta a la ciutat. L’autor va aparèixer abillat per a l’ocasió, amb una camisa florejada, tropical, que feia dubtar de si trauria les maraques per marcar el ritme de la festa. El periodista Ángel Lopera, un dels socis de l’actual Sala Zero, li feia de banda d’acompanyament amb preguntes i citacions. Entre el públic, especialistes de la cosa jurídica i, sobretot, de les accions fetes amb nocturnitat i melodia.
Una obra dedicada a una discoteca. O, millor dit, a la discoteca: Big Ben, considerada la més gran d’Europa, que des de Mollerussa —bé, des del terme municipal de Golmés— «va conquerir la nit» amb 10.000 feligresos cada cap de setmana. Un lloc amb restaurant, reservats i publicació pròpia. L’epicentre d’un autèntic «Districte Festa» amb més de 500 pubs i discoteques repartits per les Terres de Ponent. Des de 1976, fundada per Enric Fontanals, Francisco i Antoni Corredera i Miquel Verniol, i amb accés al canvi de segle still kicking.
Canosa ha escrit un llibre sobre la discoteca Big Ben, l’epicentre d’un «Districte Festa» amb més de 500 locals d’oci nocturn repartits per les Terres de Ponent
Llums virolades, patxanga i electrònica. De Pet Shop Boys a Bertín Osborne. La discoteca dels avis, els pares, els fills i els nets. «ADN Big Ben», com afirma Canosa. El de la prosa totalitzadora, que t’atropella, que acumula enumeracions perquè ja es veu que el cervell li funciona a dos-cents per hora i no està disposat a sotmetre els seus textos a cap control policial. El llibre és com aquell amic que se t’emporta de farra. Els exprofessionals de la nit el poden llegir d’un Sant Hilari. La visita guiada té lloc entre centenars d’entrevistes i minuciosos detalls ajustats a la taula de mescles de l’escriptor, convertit en discjòquei. Al mig de la sala, ens presenta, com una bola refulgent, una de les tesis centrals: el Big Ben com a fenomen «interclassista, intergeneracional, interterritorial, internacional, interlocal, intercomarcal, intersideral, interemocional, intersexual, intertot». La pista de ball com a «àgora pública» on tothom es reconeix. Un espai de trobada no exempt de conflictes: baralles, consum de drogues, morts a la carretera. El llibre com a «cinema verité». Sense filtres, sense amagar les foscors de la nit, reproduint-ne també la cara B. «No s’ha d’edulcorar la realitat —sosté Canosa—, ara es viu en major grau de simulacre».
Una obra d’aquestes característiques només la podia signar algú com ell. L’articulista de l’Ara des del no tan llunyà oest català. El flagell dels urbanites analfabets que no saben situar el canal d’Urgell al mapa i que es pensen que els pagesos són éssers mitològics. El dels caliquenyos de Fumar-se el franquisme (Ara Llibres, 2015). L’autor de Sixena: la croada de la memòria (Fonoll, 2018). L’impulsor de La Mira i Horitzons. Tot en un, totum revolutum. Canosa és una escola de normalització periodística: va néixer l’any que es va morir Franco i s’ha preocupat de fer de canal de reg de la tradició per als qui venim al darrere. Qui ens podia parlar del Big Ben? Algú que se l’havia begut, és clar. Algú del terreno, ja ens ho imaginàvem. Però també algú que coneix les nits de Josep Maria Planes i Sebastià Gasch i que l’any 2009 ens va rescatar La Barcelona pecadora, de Domènec de Bellmunt. Algú irrigat per l’ambició dels cronistes i reporters previs al coitus interruptus imposat l’any 1939 en nom del dret de conquesta. La connexió entre els anys trenta d’abans i els que són a punt d’arribar.
En aquesta A-27 mental que van construint els mots descentralitzats i autocentrats de Canosa, ens assenyala la sortida: «Som una explicació». I Tarragona? No és ciutat per a penques? On és la nostra nit? Començo per la viscuda: les provetes multicolors del Planetari, garantia d’una ressaca còsmica. Els cubalitres del Tirant lo Blanc. El futbolí del Fixa-t’hi, i el José Luis —l’Indio— parlant-hi per telèfon, sempre rialler. El Paco de la Llar, amb aquella pell rosada de crustaci, expulsant-nos a les tres de la matinada al crit intraduïble de: «Bueno chicos, que nos vamos… ¡a la puta calle!». La Russa plena de nois disfressats de comunistes fascinats per un bust minúscul de Lenin. El cambrer de la Beerwinkel escandalitzat per unes ratlles de rapé. El Toc de Gralla dels germans grans. La Zero dels modernets. El Tòtem on van començar a festejar els pares en l’era abans del reggaeton. Les nits sincopades de ritmes jamaicans al Groove i el Tupaquito. El Cau sense galls d’indie. La Golfus del mestissatge i el drum and bass. Els del Rams 23, a la Greenback. El Port Esportiu d’abans de les navalles. Vandalisme cultural. Els gintònics solitaris del Blue Note. I les vostres nits, on us transporten? A quins pubs, a quines discoteques? A la Cova, la Geganta, Poetes, el Whisky, el Tucan, el Kukudrulu, la Murga, la Vaqueria, Cayo Largo, Febre Ku, Scum, Studio One…? Digueu-hi la vostra, poseu a ballar els vostres records. Perquè si no, quan tots ens en anem a dormir, potser ja farts de soroll, qui explicarà les nostres nits?
Enric Garcia Jardí (1992) és periodista. Ha escrit les biografies El maqui que encara lluita (Ara Llibres, 2025) i Senyor Boada (Ganzell, 2022). Ha estat guionista del pòdcast En defensa de Companys (Premis Sonor, 2026), emès a 3Cat. Premi Mila de periodisme per la igualtat de gènere (2026) i Premi Mañé i Flaquer de comunicació local (2023).
© Fotografia de l’autor: Marc Bosch.
Deixa un comentari