Entre la ficció d’un expressionisme revisitat, els comentaris literaris fregant la ressenya, un camí enlloc i una realitat deformada, avancen aquestes kafkianes propostes d’un surrealisme màgic.
Avui la Gòria Sansa està altament excitada perquè la seva filla la nit anterior li digué que en un futur no molt llunyà, si li vingués de gust, mare, la trauria de casa a fer un tombet. De totes maneres, li ve al cap la famosa imatge de l’elefant dins d’una boa provinent del primer capítol d’El petit príncep. Representa la diferència entre la imaginació infantil i la mentalitat limitada dels adults, els quals confonen el dibuix amb un barret. La Gòria Sansa gaudeix amb aquesta clarividència de la memòria, que molts cops funciona com a detector d’alertes: li proporciona seguretat, que bé que li cal.
Amb la imatge de Saint-Exupéry al cap, ja no li fa tanta il·lusió poder sortir de casa. Imagina que a l’aire lliure, al camp, o en un tros, o en un jardí de tants, mentre passeja elefantament per l’herbei, pot ser atacada, tan petita, per una feristela qualsevulla: una rata, una guineu, un senglar, un gos alliberat de la corretja pels amos per a què campi i dejecti allà on li roti… o un escurçó mateix, qui ho sap. La Gòria Sansa es planteja, per primer cop a la seva nova vida, la indefensió. Pensa que ha de prendre consciència que no representa una altra cosa que una intel·ligència humana amb cos d’elefanta, un ésser culturalment expressiu amb classificació taxonòmica com a mamífer proboscidi. Una antiga cançó li recomana que romangui a la teranyina tot el temps que pugui, balancejantse per executar un saludable exercici necessari per mantenir una bona salut.
La Gòria Sansa s’estima la Paula perquè ha entomat de molt bon grat, amb molt d’afecte, d’amor inclús, la situació, gens fàcil, tot s’ha de dir. Més que conversar amb ella, la Paula emet soliloquis, mentre acaricia el cos aspre de la seva mare transformada i comprova com en bellugar les colossals orelles sembla refrescar-se. La Gòria Sansa bramula suaument, belluga la trompa i acarona també els dits de la seva filla i pensa, amb llàgrimes molt denses, que fa vint anys la va portar durant nou mesos al ventre.
El miratge intel·ligent i sensible dels elefants, amb unes pupil·les comprensives i
candoroses, expressa, com una pregària, evocacions emocionals molt profundes, com profunda és la gratitud que per instint ofrena. De sobte: Mare, una cosa sí que et volia dir, escolta, ja va tocant que li fem una explicació al pare, no està bé que el tinguem tant de temps pensant que estàs a Sri Lanka, ja m’encarregaré jo de trobar el moment i donar el primer pas. La Gòria Sansa condueix la trompa, aixecant-la, retorçant-la amunt i avall, i deixant-la caure sobre el palmell de la mà de la Paula, la petita princesa, assentint-hi, sembla dir: sigui així, i a veure què. És qüestió de predicar amb l’exemple.
Xarli Elijas (Tàrraco, 1966). Els vint llibres de poesia en llengua castellana es concentren a Ontología poética (La Isla de Siltolá, 2015) i a Segunda ontología poética (Reino de Cordelia, 2026). En llengua catalana, es prepara Antologia poètica, per encabir un extracte dels sis llibres escrits. En narrativa, Proso Modo (Reino de Cordelia, 2023). En teatre, Trilogía de la ambición (Petròpolis, 2022).
Deixa un comentari