Un cop cada dos mesos, l’escriptor Sergi Fernández Esteban ens ofereix, en aquesta secció titulada «Jo, que porto la foscor», una sèrie de relats pertorbadors escrits en primera persona.
Estoy sentado junto a la alcantarilla aguardando a que salgan las ranas.
Juan Rulfo
En Juan David és el meu millor amic. Sempre ho ha estat. Un dia va dir que érem amics, que érem millors amics. Era dijous. Plovia. Jo portava els mitjons molls i feien xip-xap quan caminava. Jo sé guardar secrets. Per això som amics. En Juan David és la meva persona preferida al món, després de la meva germaneta, és clar. La meva germaneta es diu Alma i és molt bonica. Tothom diu que és molt bonica. En Juan David sempre diu que és molt bonica. Ella pensa que en Juan David és lleig, però crec que en Juan David no ho sap, això. Si ho sabés, segur que s’enfadaria. Sempre diu que es casaran. Jo crec que podria ser. La meva germaneta Alma és més gran que jo, té la mateixa edat que en Juan David. Tant de bo jo també tingués la seva edat. Jo soc petit, però sé guardar secrets. Per això als grans no els importa que jo sigui petit. Crec que per ells és com si jo fos gran. M’agrada que pensin això. Jo vull ser gran. Vull créixer, però no vull que em creixin els peus, perquè llavors la mama em comprarà sabates noves i les sabates noves fan mal. Em surten butllofes al taló i ferides entre els dits dels peus. No m’agraden les sabates noves, m’agraden les meves sabates. Les meves sabates no em fan mal. La mama diu que és perquè tenen la forma del meu peu. Les meves sabates només em molesten quan plou, com dijous passat, quan en Juan David em va dir serem bons amics. Plovia molt i les meves sabates estaven plenes d’aigua. Caminar era molt incòmode. Els mitjons feien xip-xap xip-xap i al principi feia gràcia. Però era incòmode. A més, havíem de caminar pel fang i vaig haver de portar jo la pala. En Juan David va dir que jo era gran i que jo era fort i que ho podia fer. Va dir que ja era gran, i això em va agradar. En Juan David també va dir que no passava res, que no era perillós, encara que tot estava ple de fang. Quan vaig arribar a casa la mama em va renyar, perquè va dir mira com t’has posat. Va haver de rentar les meves sabates, les bones, les que no em fan mal perquè tenen la forma del meu peu. Fins que no es van eixugar, vaig haver de portar les sabates de mudar, perquè no en tinc més. Les sabates de mudar no m’agraden perquè em fan mal quan camino. M’agrada molt caminar, però no si les sabates em fan mal. Vaig haver d’anar a l’escola amb les sabates de mudar i els nens de la meva classe em miraven de reüll i reien per sota del nas, i els nens grans també es reien de mi. Em deien on vas així, i també que les meves sabates no combinaven amb la resta de la roba. La mama sempre diu no els facis cas, i també que em tenen enveja perquè jo soc especial. Per sort, aquell dia va sortir el sol i les meves sabates bones, les que no em fan mal, es van eixugar. En Juan David tampoc no em faria mai mal, ell m’ho va dir. Abans sí, però ara no. Abans també era un dels nens grans que a l’escola em deien coses com on vas així, però pitjors, però ara ja no. Per sort, ja no. Ara diu ja soc gran i que som amics, millors amics, i que mai em faria mal i que sé guardar secrets. La meva germaneta Alma tampoc em faria mai mal, ella mai me n’ha fet. Tinc ganes de tornar-la a veure. La mama està preocupada, però diu que tornarà, que només ha fugit de casa. Només ha fugit de casa perquè de vegades ella i la mama es parlen fort i es diuen coses lletges. Coses lletges com on vas així, però pitjors. Jo sé el secret, però no el puc dir, ni tan sols a la mama. L’hi he promès a en Juan David. Ell és el meu millor amic, i una de les meves dues persones preferides. I jo li guardo el secret. En Juan David m’ho va dir. La teva germaneta no es pot moure, la teva germaneta està malalta, la teva germaneta necessita descansar. Jo li vaig dir que podíem portar-la a casa i ficar-la al llit. Això és el que fa la mama amb mi quan estic malalt. En Juan David va dir que era una mala idea i jo no vaig entendre per què ho deia, però li vaig fer cas, perquè la mama sempre diu que cal fer cas als grans. I en Juan David és més gran que jo. En Juan David va agafar la pala i em va mirar als ulls. Em va dir tu saps guardar un secret, oi?, i també serem bons amics, serem millors amics.
I per això jo li guardo el secret.
La foscor, els narradors poc fiables i els relats d’estructura esfèrica vertebren l’univers literari de Sergi Fernández Esteban (Tarragona, 1996), on també graviten la venjança, la traïció, la sang i la ferida, els vampirs, la descomposició, la degradació i el crim, en constant diàleg amb el cinema i la metaliteratura.
El 2024 va publicar el poemari El molde de la palabra (Editorial Talón de Aquiles) i l’obra teatral Esglais, representada a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona. El 2025 ha estat finalista del Premi Tinet Ciutat de Tarragona amb el conte «El dia en què es van conèixer», inclòs en l’antologia …ets tu i altres relats.
Respon a Merche EstebanCancel·la les respostes